Incapacitat temporal

Acomiadament nul d'un treballador en situació d'incapacitat arran de la sentència del TJUE

El Jutjat Social 33 de Barcelona dicta la primera sentència que invoca la recent resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que estableix que la situació d'incapacitat temporal d'un treballador que es consideri de durada «incerta» o tingui perspectiva de “perllongar-se significativament” pot merèixer el mateix grau de protecció que la discapacitat.

«La malaltia [...] des d'una perspectiva estrictament funcional d'incapacitat pel treball, que fa que el manteniment del contracte de treball no es consideri rentable per a l'empresa, no és un factor discriminatori en el sentit estricte». Amb aquesta claredat i contundència s'ha expressat de forma reiterada el Tribunal Suprem espanyol per establir que un acomiadament basat en la situació d'incapacitat no resulta per se discriminatori i, per tant, en cas d'establir-se la no concurrència de causes justificades per a l'extinció, corresponia la declaració d'improcedència però no pas la de nul·litat, que comporta la reincorporació al lloc de treball. Una situació que es manté de forma invariable des de l'entrada en vigor l'any 1994 de la Reforma Laboral que va eliminar la figura de la «nul·litat radical per frau de llei» que fins aquell moment s'aplicava habitualment als acomiadaments considerats «arbitraris» o «sense causa».

 Aquest escenari, però, ha canviat substancialment després que el passat 1 de desembre de 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictés sentència en resposta a una qüestió prejudicial elevada pel propi Jutjat Social 33 de Barcelona establint un  criteri més proteccionista front a la situació d'incapacitat temporal que no pas el del Tribunal Suprem. En la seva resolució, el TJUE invoca el contingut de la Directiva 2000/78/CE per considerar que la incapacitat temporal (IT) pot merèixer el mateix grau de protecció que la discapacitat si resulta previsible que la recuperació del treballador en situació d'IT sigui “incerta” o resulti previsible que el procés de restabliment es perllongui “de forma duradora”a criteri dels tribunals estatals “basant-se en totes les dades objectives que disposi [...] d'acord amb els coneixements i les dades mèdiques i científiques actuals”. Rectifica per tant, de forma evident, el criteri exhibit per l'Alt Tribunal espanyol.

 
 La primera sentència

 
El Jutjat Social 33 de Barcelona s'acull al contingut de l'esmentada sentència del TJUE per resoldre en el cas d'un treballador, representat pel Col·lectiu Ronda, acomiadat mentre es trobava am de baixa per accident laboral que va patir realitzant les seves funcions com a ajudant de cuina en un hotel barceloní. El treballador va ser acomiadat malgrat se li havia renovat el contracte poc abans de la lesió i se li havia ampliat la jornada arran dels informes favorables dels seus superiors després que que el treballador informés a la direcció de l'empresa la impossibilitat de reincorporar-se en un termini curt atès que continuava amb el braç enguixat i immobilitzat. Pocs dies després, l'empresa va procedir a acomiadar-lo per raons disciplinàries -és a dir, sense indemnització- argumentant que el seu empleat “no havia assolit les expectatives establertes per l'empresa ni el rendiment que l'empresa considera adequat o idoni”.

 
 La sentència del tribunal barceloní, però, constata que la única causa de l'acomiadament, atesa la bona consideració que fins el moment de l'accident tenia el treballador, era el fet de no estar en disposició física de realitzar la seva feina i que el període de recuperació es podia pressuposar dilatat en el temps, com ho prova el fet que actualment el treballador continua encara a dia d'avui sense estar plenament recuperat (i ha estat sotmès a diverses intervencions quirúrgiques).

 
 El magistrat Joan Agustí, responsable d'aquesta important resolució judicial, justifica la nul·litat de l'acomiadament en el fet que aquest «compromet drets i principis fonamentals i constitucionals, tant en l'ordenament jurídic espanyol com en el comunitari, com són els principi d'igualtat i prohibició de discriminació, el dret a la integritat física, a la salut i l'accés a les prestacions de la seguretat social i el propi dret al treball» tot destacant «l'indesitjat efecte d'inseguretat i vulnerabilitat que ha generat aquesta doctrina [la del Tribunal Suprem] en tots els treballadors malalts o que pateixen un accident en afavorir la generalització dels acomiadaments per aquesta causa». En aquest sentit, la sentència del Jutjat Social 33 de Barcelona constata que el criteri adoptat pel Tribunal Suprem «ha generat -en la pràctica de les relacions laborals del nostre país- la convicció de que l'empresari podia acomiadar sense necessitat de causa objectiva o disciplinària 'real' al treballador malalt o accidentat, assumint el cost econòmic de la declaració d'improcedència, amb la seguretat que aquest acomiadament no seria qualificat de discriminatori», amb la conseqüència que s'atempta contra la pròpia «dignitat, en tant que aquesta actuació empresarial només pot ser percebuda com hostil i ofensiva, en tant que suposa un clar menysteniment als seus drets com a treballador i ciutadà».

 
 Extensió de l'exemple
 
 

Des de Col·lectiu Ronda, ens felicitem per aquesta transcendent resolució amb el desig que sentències en un sentit equivalent a aquesta comencin a ser habituals per part dels nostres tribunals, que esperem modificarà el seu actual criteri sobre l'acomiadament en determinades situacions d'incapacitat temporal, arrel de la Sentència de 1 de desembre de 2016 del TJUE, com està passant amb els contractes d'interinatge arrel de les sentències del mateix TJUE de 14/09/2016.

Acomiadament nul d'un treballador en situació d'incapacitat arran de la sentència del TJUE

«La malaltia [...] des d'una perspectiva estrictament funcional d'incapacitat pel treball, que fa que el manteniment del contracte de treball no es consideri rentable per a l'empresa, no és un factor discriminatori en el sentit estricte». Amb aquesta claredat i contundència s'ha expressat de forma reiterada el Tribunal Suprem espanyol per establir que un acomiadament basat en la situació d'incapacitat no resulta per se discriminatori i, per tant, en cas d'establir-se la no concurrència de causes justificades per a l'extinció, corresponia la declaració d'improcedència però no pas la de nul·litat, que comporta la reincorporació al lloc de treball. Una situació que es manté de forma invariable des de l'entrada en vigor l'any 1994 de la Reforma Laboral que va eliminar la figura de la «nul·litat radical per frau de llei» que fins aquell moment s'aplicava habitualment als acomiadaments considerats «arbitraris» o «sense causa».

 Aquest escenari, però, ha canviat substancialment després que el passat 1 de desembre de 2016, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictés sentència en resposta a una qüestió prejudicial elevada pel propi Jutjat Social 33 de Barcelona establint un  criteri més proteccionista front a la situació d'incapacitat temporal que no pas el del Tribunal Suprem. En la seva resolució, el TJUE invoca el contingut de la Directiva 2000/78/CE per considerar que la incapacitat temporal (IT) pot merèixer el mateix grau de protecció que la discapacitat si resulta previsible que la recuperació del treballador en situació d'IT sigui “incerta” o resulti previsible que el procés de restabliment es perllongui “de forma duradora”a criteri dels tribunals estatals “basant-se en totes les dades objectives que disposi [...] d'acord amb els coneixements i les dades mèdiques i científiques actuals”. Rectifica per tant, de forma evident, el criteri exhibit per l'Alt Tribunal espanyol.

 
 La primera sentència

 
El Jutjat Social 33 de Barcelona s'acull al contingut de l'esmentada sentència del TJUE per resoldre en el cas d'un treballador, representat pel Col·lectiu Ronda, acomiadat mentre es trobava am de baixa per accident laboral que va patir realitzant les seves funcions com a ajudant de cuina en un hotel barceloní. El treballador va ser acomiadat malgrat se li havia renovat el contracte poc abans de la lesió i se li havia ampliat la jornada arran dels informes favorables dels seus superiors després que que el treballador informés a la direcció de l'empresa la impossibilitat de reincorporar-se en un termini curt atès que continuava amb el braç enguixat i immobilitzat. Pocs dies després, l'empresa va procedir a acomiadar-lo per raons disciplinàries -és a dir, sense indemnització- argumentant que el seu empleat “no havia assolit les expectatives establertes per l'empresa ni el rendiment que l'empresa considera adequat o idoni”.

 
 La sentència del tribunal barceloní, però, constata que la única causa de l'acomiadament, atesa la bona consideració que fins el moment de l'accident tenia el treballador, era el fet de no estar en disposició física de realitzar la seva feina i que el període de recuperació es podia pressuposar dilatat en el temps, com ho prova el fet que actualment el treballador continua encara a dia d'avui sense estar plenament recuperat (i ha estat sotmès a diverses intervencions quirúrgiques).

 
 El magistrat Joan Agustí, responsable d'aquesta important resolució judicial, justifica la nul·litat de l'acomiadament en el fet que aquest «compromet drets i principis fonamentals i constitucionals, tant en l'ordenament jurídic espanyol com en el comunitari, com són els principi d'igualtat i prohibició de discriminació, el dret a la integritat física, a la salut i l'accés a les prestacions de la seguretat social i el propi dret al treball» tot destacant «l'indesitjat efecte d'inseguretat i vulnerabilitat que ha generat aquesta doctrina [la del Tribunal Suprem] en tots els treballadors malalts o que pateixen un accident en afavorir la generalització dels acomiadaments per aquesta causa». En aquest sentit, la sentència del Jutjat Social 33 de Barcelona constata que el criteri adoptat pel Tribunal Suprem «ha generat -en la pràctica de les relacions laborals del nostre país- la convicció de que l'empresari podia acomiadar sense necessitat de causa objectiva o disciplinària 'real' al treballador malalt o accidentat, assumint el cost econòmic de la declaració d'improcedència, amb la seguretat que aquest acomiadament no seria qualificat de discriminatori», amb la conseqüència que s'atempta contra la pròpia «dignitat, en tant que aquesta actuació empresarial només pot ser percebuda com hostil i ofensiva, en tant que suposa un clar menysteniment als seus drets com a treballador i ciutadà».

 
 Extensió de l'exemple
 
 

Des de Col·lectiu Ronda, ens felicitem per aquesta transcendent resolució amb el desig que sentències en un sentit equivalent a aquesta comencin a ser habituals per part dels nostres tribunals, que esperem modificarà el seu actual criteri sobre l'acomiadament en determinades situacions d'incapacitat temporal, arrel de la Sentència de 1 de desembre de 2016 del TJUE, com està passant amb els contractes d'interinatge arrel de les sentències del mateix TJUE de 14/09/2016.