25-N. Que la vergonya i la por canviïn de bàndol


Arriba un nou 25 de novembre per dir prou a totes les violències masclistes i seguir la lluita, diària, per erradicar una xacra que atempta contra les dones pel sol fet de ser dones. Enguany, el cas de Gisèle Pelicot, la dona que va ser drogada i violada per desenes d’homes durant una dècada ha sacsejat el món i ha fet ressorgir el lema «que la vergonya i la por canviïn de bàndol» més que mai. I és que lluny de ser uns fets aïllats, les violències masclistes, en les seves múltiples formes, esdevenen violències estructurals i sistèmiques que travessen les dones cada dia i acaben colpejant i arrabassant vides.

Parlem de violències que perduren en el temps i que poden acabar en assassinat o fins i tot en violència vicària, exercida sobre els fills i filles per instrumentalitzar el dolor i portar-lo a l’extrem. Les agressions masclistes augmenten i es repeteixen i ens han de fer qüestionar les estructures patriarcals que perpetuen aquestes violències en qualsevol àmbit: especialment el familiar, però també laboral, social, sanitari, educacional, institucional... Unes estructures que cal transformar i deconstruir, trencant els silencis o les complicitats que massa sovint operen amb impunitat tot perpetuant un sistema opressor que fins i tot, encara massa sovint, protegeix els agressors front a les víctimes.

I aquí cal denunciar totes les violències masclistes en plural, perquè són les físiques i sexuals però també les de l’àmbit laboral, mèdic, familiar i institucional. Violències que en conjunt conformen un marc ple de realitats punyents que atempten contra la dignitat de ser dona. Les manifestacions que es fan i convoquen durant la jornada del 25 de novembre, així com les diverses marxes nocturnes del dia anterior, volen convertir la protesta en una revolta permanent per desmuntar el sistema heteropatriarcal, capitalista i racista. I cridar ben fort que la por i la vergonya sigui per als agressors.

«Ens volem juntes, diverses, vives, lliures i rebels» seguirà sent un dels eslògans per reclamar polítiques públiques i recursos per protegir les víctimes de les violències masclistes, que el sistema judicial incorpori la perspectiva de gènere en totes les seves actuacions, pel que és necessari la reeducació en igualtat i sensibilització de tots els operadors jurídics; que els drets per a les víctimes i les mesures de compensació realment s'apliquin i continuïn eixamplant-se, i que es prenguin mesures més agosarades des de la base que suposa l'educació: educació en igualtat, educació sexual...  incorporades al currículum escolar, entre altres. El que es defensa és el feminisme «com a esperança de vida».

La Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere reconeix la violència masclista com una violació dels drets humans i inclou mesures en l’àmbit laboral, familiar, social o comunitari, penal, sanitari, institucional, digital, educatiu i en la vida política i l'esfera pública de les dones. A l’entorn laboral hi ha un conjunt de mesures que cal conèixer per poder fer front a aquesta violència quan es produeix en aquest àmbit, des de la mobilitat i canvi de centre de treball fins als permisos laborals retribuïts, la suspensió de la relació laboral amb reserva de lloc de treball o prestacions assistencials especials. Mesures que ajuden però no compensen del tot el dany patit, i que continuen revictimitzant les dones, aplicant sobre elles els efectes de les mesures a prendre, i no sobre l'agressor. La implementació dels plans d’igualtat i els protocols d’assetjament sexual o per raó de sexe a la feina han d’ajudar també a protegir situacions de violència i donar els camins i les eines per denunciar tots els casos i posar sobre la taula les desigualtats existents, com a forma de violència, i l’assetjament com a risc laboral.

El camí és llarg, i cal seguir cridant «Ja n’hi ha prou» i posar la mirada en el que suposen aquestes violències, la seva malaurada «normalització» o les seves resistències, per tal que es pugui actuar a l’alçada de les denúncies, des de tots els fronts possibles.I construir nous relats, que ajudin a preservar la vida. I contra totes les violències.

Parlem de violències que perduren en el temps i que poden acabar en assassinat o fins i tot en violència vicària, exercida sobre els fills i filles per instrumentalitzar el dolor i portar-lo a l’extrem. Les agressions masclistes augmenten i es repeteixen i ens han de fer qüestionar les estructures patriarcals que perpetuen aquestes violències en qualsevol àmbit: especialment el familiar, però també laboral, social, sanitari, educacional, institucional... Unes estructures que cal transformar i deconstruir, trencant els silencis o les complicitats que massa sovint operen amb impunitat tot perpetuant un sistema opressor que fins i tot, encara massa sovint, protegeix els agressors front a les víctimes.

I aquí cal denunciar totes les violències masclistes en plural, perquè són les físiques i sexuals però també les de l’àmbit laboral, mèdic, familiar i institucional. Violències que en conjunt conformen un marc ple de realitats punyents que atempten contra la dignitat de ser dona. Les manifestacions que es fan i convoquen durant la jornada del 25 de novembre, així com les diverses marxes nocturnes del dia anterior, volen convertir la protesta en una revolta permanent per desmuntar el sistema heteropatriarcal, capitalista i racista. I cridar ben fort que la por i la vergonya sigui per als agressors.

«Ens volem juntes, diverses, vives, lliures i rebels» seguirà sent un dels eslògans per reclamar polítiques públiques i recursos per protegir les víctimes de les violències masclistes, que el sistema judicial incorpori la perspectiva de gènere en totes les seves actuacions, pel que és necessari la reeducació en igualtat i sensibilització de tots els operadors jurídics; que els drets per a les víctimes i les mesures de compensació realment s'apliquin i continuïn eixamplant-se, i que es prenguin mesures més agosarades des de la base que suposa l'educació: educació en igualtat, educació sexual...  incorporades al currículum escolar, entre altres. El que es defensa és el feminisme «com a esperança de vida».

La Llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere reconeix la violència masclista com una violació dels drets humans i inclou mesures en l’àmbit laboral, familiar, social o comunitari, penal, sanitari, institucional, digital, educatiu i en la vida política i l'esfera pública de les dones. A l’entorn laboral hi ha un conjunt de mesures que cal conèixer per poder fer front a aquesta violència quan es produeix en aquest àmbit, des de la mobilitat i canvi de centre de treball fins als permisos laborals retribuïts, la suspensió de la relació laboral amb reserva de lloc de treball o prestacions assistencials especials. Mesures que ajuden però no compensen del tot el dany patit, i que continuen revictimitzant les dones, aplicant sobre elles els efectes de les mesures a prendre, i no sobre l'agressor. La implementació dels plans d’igualtat i els protocols d’assetjament sexual o per raó de sexe a la feina han d’ajudar també a protegir situacions de violència i donar els camins i les eines per denunciar tots els casos i posar sobre la taula les desigualtats existents, com a forma de violència, i l’assetjament com a risc laboral.

El camí és llarg, i cal seguir cridant «Ja n’hi ha prou» i posar la mirada en el que suposen aquestes violències, la seva malaurada «normalització» o les seves resistències, per tal que es pugui actuar a l’alçada de les denúncies, des de tots els fronts possibles.I construir nous relats, que ajudin a preservar la vida. I contra totes les violències.