La Covid-19 a les residències de gent gran

De qui són responsabilitat les morts per la Covid-19 a les residències de gent gran?

11 de maig de 2020 coronavirus, Covid-19, gent gran, responsabilitat contractual, responsabilitat extracontractual, residències, administració pública, Generalitat

La situació viscuda a les residències de gent gran, tant públiques com privades, ens obliga a reflexionar sobre la responsabilitat de les administracions competents i les empreses encarregades de gestionar els serveis per l’afectació de la Covid-19 entre les persones residents i els professionals que els atenen.

A Catalunya, segons dades facilitades pel Departament de Salut de la Generalitat, més de 3000 residents de centres geriàtrics i residències de gent gran han mort com a conseqüència de la Covid-19 des de l’inici de l’actual crisi sanitària. Prop de 12.000 residents, més d’un 18% del total d’usuaris d’aquests equipaments, han estat diagnosticats positivament mitjançant proves de laboratori i gairebé 30.000 casos més es consideren sospitosos tot i no tenir confirmació diagnòstica, principalment com a conseqüència de la manca de tests efectius per detectar la patologia. Si sumem els casos diagnosticats i els probables, l’afectació de la Covid-19 als centres geriàtrics i residències de gent gran a Catalunya afecta més del 63% del total de la població resident. Xifra esfereïdora a la qual cal sumar els més de 5000 professionals ocupats per aquests centres que han mostrat símptomes de la malaltia o han estat obligats a sotmetre’s a aïllament.

La contundència d’aquestes dades obliga a fer una reflexió sobre la situació que s’està vivint en aquests centres i les responsabilitats, a diferents nivells, que cal atribuir-ne, atenent especialment a la composició d’un sector on trobem centres de titularitat pública, residències d’iniciativa purament privada i instal·lacions que, malgrat ser públiques, estan gestionades per empreses privades, tant d’iniciativa social com mercantil.

Manca d’inversió i recursos insuficients

Tot i la impossibilitat d’emetre judicis que abastin en la seva totalitat la realitat diversa del sector, el cert és que a les darreres setmanes s’han evidenciat tràgicament les conseqüències de la mercantilització de l’activitat de la cura de la gent gran. Així, aquest dies s’ha provat que la realitat de molts dels centres geriàtrics i residències està conformada per la manca de personal, agreujada en aquest cas per la no substitució del personal de baixa, i l’incompliment de les ràtios exigides de cuidadors per residents. Un dèficit estructural que, en el cas dels centres privats i concertats està motivat per la voluntat de les empreses gestores (en molts casos grans grups multiservei) d’optimitzar el benefici econòmic i, pel que fa als centres públics, en la insuficient dotació pressupostària i la manca d’inversió per part de les administracions. El catàleg d’irregularitats, però, no s’esgota en la manca de personal o en la insuficient qualificació de bona part de les plantilles. A les darreres setmanes també hem vist com en molts centres s’incomplien les normes especials d’higiene destinades a prevenir la propagació de la Covid-19 (tant les referents a la higienització de l’espai com a l’obligació de dotar els treballadors/es de protecció adequada i suficient) i no es desenvolupaven polítiques efectives d’aïllament dels residents susceptibles d’estar afectats ni s’aplicaven els protocols per derivar aquestes persones a centres hospitalaris on poder ser ateses amb unes garanties que les residències no poden oferir.

El resultat d’aquest cúmul de despropòsits i irregularitats no només són les xifres esmentades a l’inici d’aquest article. El resultat també és que milers de persones han mort en la més completa solitud o, en relació als professionals, han hagut de treballar en condicions d’enorme risc, posant en perill la seva pròpia salut i la dels seus familiars. Sense esmentar el fet que, davant la incapacitat del sector per gestionar la situació de crisis sanitària, s’ha optat per polítiques temeràries com ara permetre que molts residents hagin estat reubicats a la llar de les seves famílies sense cap tipus de garantia de que la seva presència a aquestes cases no representés un evident perill, ja fora per a la seva pròpia salut o la dels residents al domicili d’acollida.

Responsabilitats concurrents: empreses i administracions

Des de la nostra cooperativa considerem que existeix una responsabilitat exigible judicialment en relació a les morts i malalties causades per la Covid-19 a les residències de gent gran en tots aquells casos en què la irrupció de la patologia i la seva propagació pugui estar relacionada amb la manca o la insuficiència dels recursos dedicats a la gestió dels centres o la negligència a l’hora d’aplicar les mesures més adients. Responsabilitat que, en el casos dels centres de titularitat privada o de gestió concertada, esdevé de caràcter contractual respecte les empreses i institucions responsables però que, en cap cas, eximeix de la seva pròpia responsabilitat a les administracions competents.

Tot i la previsibilitat de les conseqüències de l’expansió de la Covid-19 entre la població vulnerable constituïda pels residents de centres geriàtrics, la publicació d’instruccions directes sobre com procedir en aquest context pandèmic en referència a aquestes instal·lacions es van demorar fins a la publicació al BOE el 21 de març de la instrucció SND 265/2020, quan ja estava en vigor la declaració oficial de l’estat d’alarma sanitària. Posteriorment, uns dies després, el 24 de març, el BOE publicava una nova instrucció, la SND 275/2020 que, per primera vegada, «faculta l'autoritat competent de la comunitat autònoma, en funció de la situació epidèmica i assistencial de cada centre residencial o territori concret i sempre atenent a principis de necessitat i de proporcionalitat, a intervenir els centres residencials».

Aquestes dues normatives específiques, que incorporen nombroses indicacions i instruccions respecte com actuar en matèria de cura de la salut, prevenció i higiene, no tan sols arriben dramàticament tard sinó que tampoc han desplegat els efectes desitjats per la inacció de les administracions competents, especialment pel que fa a la directriu d’intervenir els centres que no estaven en disposició de complir amb les normes d’aïllament de pacients o proveir els malalts de tractaments mèdics adequats.

La inactivitat administrativa genera una responsabilitat patrimonial sobre les conseqüències de la inacció, que també deriva de l’incompliment de la tasca supervisora que l’administració ha de desenvolupar sobre l’actuació de les empreses privades que tenen atorgada la gestió dels centres, doncs és responsabilitat de l’Administració garantir la suficiència del nivell d’atenció i cura que reben els seus ciutadans.

Corregir una situació que no pot ser permesa

Moltes empreses i les administracions han de respondre pels dies d’absoluta foscor que s’estan vivint a les residències de gent gran, on les xifres de mortaldat no es poden pretendre justificar a l’empara de la vulnerabilitat de la població resident o l’alta probabilitat de comorbiditats que puguin agreujar els efectes de la Covid-19. L’abandonament de la gent gran i el perill al qual s’ha exposat als treballadors i treballadores d’aquests centres responen a la lògica perversa de la mercantilització de serveis essencials. Però el debat no es pot circumscriure en absolut a la controvèrsia sobre si aquest és un model acceptable. En aquest cas, l’actuació d’empreses i administracions representa un incompliment de les responsabilitat adquirides, tant contractuals com extracontractuals, que poden i han de ser objecte de revisió judicial per evitar la indefensió de la gent gran usuària d’aquests centres i les seves famílies.

De qui són responsabilitat les morts per la Covid-19 a les residències de gent gran?

11 de maig de 2020

A Catalunya, segons dades facilitades pel Departament de Salut de la Generalitat, més de 3000 residents de centres geriàtrics i residències de gent gran han mort com a conseqüència de la Covid-19 des de l’inici de l’actual crisi sanitària. Prop de 12.000 residents, més d’un 18% del total d’usuaris d’aquests equipaments, han estat diagnosticats positivament mitjançant proves de laboratori i gairebé 30.000 casos més es consideren sospitosos tot i no tenir confirmació diagnòstica, principalment com a conseqüència de la manca de tests efectius per detectar la patologia. Si sumem els casos diagnosticats i els probables, l’afectació de la Covid-19 als centres geriàtrics i residències de gent gran a Catalunya afecta més del 63% del total de la població resident. Xifra esfereïdora a la qual cal sumar els més de 5000 professionals ocupats per aquests centres que han mostrat símptomes de la malaltia o han estat obligats a sotmetre’s a aïllament.

La contundència d’aquestes dades obliga a fer una reflexió sobre la situació que s’està vivint en aquests centres i les responsabilitats, a diferents nivells, que cal atribuir-ne, atenent especialment a la composició d’un sector on trobem centres de titularitat pública, residències d’iniciativa purament privada i instal·lacions que, malgrat ser públiques, estan gestionades per empreses privades, tant d’iniciativa social com mercantil.

Manca d’inversió i recursos insuficients

Tot i la impossibilitat d’emetre judicis que abastin en la seva totalitat la realitat diversa del sector, el cert és que a les darreres setmanes s’han evidenciat tràgicament les conseqüències de la mercantilització de l’activitat de la cura de la gent gran. Així, aquest dies s’ha provat que la realitat de molts dels centres geriàtrics i residències està conformada per la manca de personal, agreujada en aquest cas per la no substitució del personal de baixa, i l’incompliment de les ràtios exigides de cuidadors per residents. Un dèficit estructural que, en el cas dels centres privats i concertats està motivat per la voluntat de les empreses gestores (en molts casos grans grups multiservei) d’optimitzar el benefici econòmic i, pel que fa als centres públics, en la insuficient dotació pressupostària i la manca d’inversió per part de les administracions. El catàleg d’irregularitats, però, no s’esgota en la manca de personal o en la insuficient qualificació de bona part de les plantilles. A les darreres setmanes també hem vist com en molts centres s’incomplien les normes especials d’higiene destinades a prevenir la propagació de la Covid-19 (tant les referents a la higienització de l’espai com a l’obligació de dotar els treballadors/es de protecció adequada i suficient) i no es desenvolupaven polítiques efectives d’aïllament dels residents susceptibles d’estar afectats ni s’aplicaven els protocols per derivar aquestes persones a centres hospitalaris on poder ser ateses amb unes garanties que les residències no poden oferir.

El resultat d’aquest cúmul de despropòsits i irregularitats no només són les xifres esmentades a l’inici d’aquest article. El resultat també és que milers de persones han mort en la més completa solitud o, en relació als professionals, han hagut de treballar en condicions d’enorme risc, posant en perill la seva pròpia salut i la dels seus familiars. Sense esmentar el fet que, davant la incapacitat del sector per gestionar la situació de crisis sanitària, s’ha optat per polítiques temeràries com ara permetre que molts residents hagin estat reubicats a la llar de les seves famílies sense cap tipus de garantia de que la seva presència a aquestes cases no representés un evident perill, ja fora per a la seva pròpia salut o la dels residents al domicili d’acollida.

Responsabilitats concurrents: empreses i administracions

Des de la nostra cooperativa considerem que existeix una responsabilitat exigible judicialment en relació a les morts i malalties causades per la Covid-19 a les residències de gent gran en tots aquells casos en què la irrupció de la patologia i la seva propagació pugui estar relacionada amb la manca o la insuficiència dels recursos dedicats a la gestió dels centres o la negligència a l’hora d’aplicar les mesures més adients. Responsabilitat que, en el casos dels centres de titularitat privada o de gestió concertada, esdevé de caràcter contractual respecte les empreses i institucions responsables però que, en cap cas, eximeix de la seva pròpia responsabilitat a les administracions competents.

Tot i la previsibilitat de les conseqüències de l’expansió de la Covid-19 entre la població vulnerable constituïda pels residents de centres geriàtrics, la publicació d’instruccions directes sobre com procedir en aquest context pandèmic en referència a aquestes instal·lacions es van demorar fins a la publicació al BOE el 21 de març de la instrucció SND 265/2020, quan ja estava en vigor la declaració oficial de l’estat d’alarma sanitària. Posteriorment, uns dies després, el 24 de març, el BOE publicava una nova instrucció, la SND 275/2020 que, per primera vegada, «faculta l'autoritat competent de la comunitat autònoma, en funció de la situació epidèmica i assistencial de cada centre residencial o territori concret i sempre atenent a principis de necessitat i de proporcionalitat, a intervenir els centres residencials».

Aquestes dues normatives específiques, que incorporen nombroses indicacions i instruccions respecte com actuar en matèria de cura de la salut, prevenció i higiene, no tan sols arriben dramàticament tard sinó que tampoc han desplegat els efectes desitjats per la inacció de les administracions competents, especialment pel que fa a la directriu d’intervenir els centres que no estaven en disposició de complir amb les normes d’aïllament de pacients o proveir els malalts de tractaments mèdics adequats.

La inactivitat administrativa genera una responsabilitat patrimonial sobre les conseqüències de la inacció, que també deriva de l’incompliment de la tasca supervisora que l’administració ha de desenvolupar sobre l’actuació de les empreses privades que tenen atorgada la gestió dels centres, doncs és responsabilitat de l’Administració garantir la suficiència del nivell d’atenció i cura que reben els seus ciutadans.

Corregir una situació que no pot ser permesa

Moltes empreses i les administracions han de respondre pels dies d’absoluta foscor que s’estan vivint a les residències de gent gran, on les xifres de mortaldat no es poden pretendre justificar a l’empara de la vulnerabilitat de la població resident o l’alta probabilitat de comorbiditats que puguin agreujar els efectes de la Covid-19. L’abandonament de la gent gran i el perill al qual s’ha exposat als treballadors i treballadores d’aquests centres responen a la lògica perversa de la mercantilització de serveis essencials. Però el debat no es pot circumscriure en absolut a la controvèrsia sobre si aquest és un model acceptable. En aquest cas, l’actuació d’empreses i administracions representa un incompliment de les responsabilitat adquirides, tant contractuals com extracontractuals, que poden i han de ser objecte de revisió judicial per evitar la indefensió de la gent gran usuària d’aquests centres i les seves famílies.