El TSJC desautoritza l’INSS i reconeix la pensió de viduïtat a una dona casada al Marroc
La Sala Social conclou que la manca d’inscripció d’un matrimoni al Registre Civil espanyol no pot anul·lar un vincle vàlidament celebrat ni convertir-se en un requisit afegit per accedir a una prestació que la legislació vigent reconeix al cònjuge supervivent
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reconegut el dret d’una dona a percebre la pensió de viduïtat que l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) li havia denegat pel fet que el seu matrimoni, celebrat al Marroc l’any 1965 amb un home que va adquirir la nacionalitat espanyola, no constava inscrit al Registre Civil espanyol.
La sentència, dictada per la Sala Social del TSJC, revoca una resolució prèvia que avalava la tesi de l’INSS de considerar la inscripció al Registre Civil com a «única prova» per garantir la legalitat del vincle matrimonial celebrat a l’estranger davant l'Estat i protegir l’erari públic front a la possibilitat de frau. En sentit contrari, i invocant la doctrina del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, el TSJC nega la potestat de l’ens gestor de transformar allò que és un mitjà de prova o de publicitat en un requisit constituïu i indispensable pel naixement del dret a la protecció social i recorda que la manca d'inscripció no pot perjudicar el beneficiari si la validesa del matrimoni celebrat a l’estranger no ha estat qüestionada i s'aporta prova suficient de la seva celebració. Així, tal i com reclamava l’equip jurídic de Col·lectiu Ronda en el seu recurs, el TSJC determina que «no es tracta, com pretén l’INSS, de determinar l’abast jurídic dels efectes de la inscripció al Registre Civil, sinó d’examinar quins requisits va imposar el legislador per causar dret a la pensió de viduïtat, entre els quals no figura el d’una publicitat registral que, en cap cas, té caràcter constitutiu del vincle matrimonial».
L’INSS va fer de la inscripció una barrera
L’INSS sostenia que, atès que el causant de la pensió tenia nacionalitat espanyola en el moment de la mort, només una certificació del Registre Civil espanyol podia acreditar el matrimoni, fins i tot si, com era el cas del finat, el registre no va ser possible per la impossibilitat d’aportar el certificat de naixement com a conseqüència de la pèrdua de nombrosos volums dels denominats “Libros cheránicos del registro civil del Sahara”, la custòdia i preservació dels quals corresponia a l’Estat espanyol. Davant la manca d’inscripció, l’entitat gestora rebutjava la suficiència de la documentació expedida per les autoritats marroquines i negava la condició de cònjuge a efectes de viduïtat malgrat constar que el matrimoni havia estat vàlidament celebrat mitjançant altres proves documentals reconegudes per la legislació vigent.
Per contra, atenent el criteri del recurs interposat contra la resolució de l’INSS i la sentència d’instància, la Sala emfatitza que «ni la nacionalitat del causant ni el lloc de celebració del matrimoni poden servir per privar automàticament de protecció social la persona supervivent quan s’acredita de forma suficient que el vincle matrimonial existia».
El nucli del raonament del TSJC és particularment contundent. L’article 219 de la Llei General de la Seguretat Social reconeix la pensió de viduïtat al “cònjuge supervivent” i, per tant, l’Administració no pot afegir un requisit no previst pel legislador i exigir que aquest cònjuge hagi formalitzat prèviament la inscripció del matrimoni al Registre Civil. Un argument que la sentència sintetitza quan afirma que «La prestació de viduïtat reconeguda a l’article 219 de la LGSS —abans article 174— es reconeix a favor del ‘cònjuge supervivent’, no pas a favor del ‘cònjuge supervivent’ que hagi inscrit regularment el seu matrimoni al Registre Civil corresponent».
Protecció social abans que formalisme, estalvi o sospita generalitzada
L’advocada de Col·lectiu Ronda responsable del recurs que ha donat peu a la sentència del TSJC, Jaqui Gaspar, destaca «la importància jurídica d’una resolució va més enllà de l’anàlisi d’un cas concret i censura amb contundència que la consecució d’una finalitat legítima com ho és la prevenció del frau legitimi a l’Administració a imposar artificiosament requisits inexistents o a convertir la manca d’un assentament registral en una presumpció contra la persona que reclama una prestació». Per a l’advocada, «el control de possibles situacions fraudulentes ha de desenvolupar-se a través d’un examen rigorós i efectiu de les proves aportades per verificar la realitat del vincle matrimonial i no pas a través d’unes denegacions sense empara en la legalitat vigent que, a la pràctica, esdevenen una discriminació institucional basada en l’origen i la nacionalitat de la persona». A banda, Gaspar lamenta que l’INSS mantingui una interpretació rigorista i economicista de la norma «ignorant una doctrina plenament consolidada tant del Tribunal Constitucional com del Tribunal Suprem que afirma que, una vegada acreditat un vincle matrimonial vàlid, negar la pensió per manca d’inscripció significa introduir una diferència de tracte desproporcionada i aliena a la finalitat de la norma prestacional».
«És inconcebible que una administració que coneix la doctrina constitucional i jurisprudencial mantingui aquest criteri destinat en exclusiva a contenir la despesa pública ignorant la funció protectora de la Seguretat Social», conclou l’advocada que lamenta «la quantitat de prestacions de viduïtat que no estan arribant a les persones que tenen legalment el dret a percebre-la», afectant en la majoria de casos a dones d’edat avançada que no sempre tenen els recursos econòmics per sostenir-se amb posterioritat a la defunció del seu cònjuge.