"El cas de la Jenni Hermoso ha servit, entre d’altres coses, per fer visible que les dones patim sovint situacions d’abús a la feina i que també sovint no hem sabut massa com reaccionar davant d’uns fets que ni desitjàvem ni esperàvem".Una reflexió de Joana Badia, advocada laboralista del Col·lectiu Ronda
.................................
Fa dies que les xarxes socials, televisions, diaris i ràdios van plens de comentaris i opinions sobre el que va passar durant la celebració del Mundial de futbol femení. A la majoria de mitjans s’ha posat el nom de “cas Rubiales” a la situació viscuda per la futbolista Jenni Hermoso, i crec que aquesta és ja la primera de les qüestions que trontollen en aquesta història. Perquè, si bé és cert que cal posar el focus sobre l’agressor i no sobre l’agredida, n’estic una mica farta de sentir el nom d’aquest senyor dia sí, dia també. I és que a quasi totes les feines hi ha un “Rubiales”.
El fet que un superior jeràrquic s’hagi pres la llibertat d’actuar de forma abusiva sobre una treballadora (amb totes les salvetats tècniques que pugui tenir el fet que ella sigui jugadora membre d’una federació i ell el president de la mateixa) és una realitat que es viu cada dia a moltes feines. I és que ja fa temps que l’assetjament sexual s’ha posat a l’agenda feminista com una de les violències masclistes a erradicar per caminar cap a la igualtat de gènere en l’entorn laboral.
El cas de la Jenni Hermoso ha servit, entre d’altres coses, per fer visible que les dones patim sovint situacions d’abús a la feina i que també sovint no hem sabut massa com reaccionar davant d’uns fets que ni desitjàvem ni esperàvem i que són perpetrats, a més, per aquells qui tenen la responsabilitat de fer que el nostre entorn laboral sigui un lloc segur. I és que és precisament això el que cal posar de manifest quan es parla de la figura del President de la Federació Espanyola de Futbol (o de qualsevol altre president, CEO, mànager, cap o com n’hi vulgueu dir): que és responsabilitat d’aquestes persones vetllar per la seguretat i salut de treballadors i treballadores i actuar davant de qualsevol comportament d’abús o d’agressió.
El que va passar el dia 20 d’agost és un acte de violència masclista. El que va patir la futbolista forma part dels riscos psicosocials als que ens hem d’enfrontar les dones a les feines, on no n’hi ha prou en ser la millor o en jugar a la «lliga de les estrelles». Cal estar expectant a cada moment perquè no es pugui dir que no vas reaccionar amb prou claredat, contundència o rapidesa... i més davant les càmeres. I així és com es construeix la cultura del patriarcat, traslladant la responsabilitat de les agressions a les víctimes, parlant de «cacera» quan es posa el focus sobre l’agressor per evitar que un comportament així es torni a repetir.
Per això és important que obrim la mirada i que el cas Jenni Hermoso serveixi per sensibilitzar-nos amb amigues, companyes, veïnes i familiars que s’han trobat en situacions similars, però en feines molt més precàries i en vides que no interessen a ningú, però on les violències masclistes fan el mateix mal i ens fan sentir igual de vulnerables i vulnerades. En el cas de la selecció espanyola de futbol tenim l’avantatge que hi ha una multitud de proves gràfiques. Però si aquí, davant l’evidència, s’està posant en dubte a l’agredida, no costa gaire imaginar com n’és de complicat que s’actuï amb totes les garanties quan el que hi ha només és la versió de la víctima. Per això, cal fer costat a les persones que vulguin iniciar una denúncia, cal que les empreses actuïn ràpid i ho facin de forma contundent, que els protocols s’apliquin i es revisin periòdicament i que Inspecció de Treball i els operadors jurídics siguem implacables contra l’assetjament i les violències masclistes a l’entorn laboral. Només així el «cas Jenni Hermoso» deixarà de ser «allò que ens ha passat a totes».
Joana Badia
Advocada de Col·lectiu Ronda
