La nostra companya Carme Herranza reflexiona sobre la multiplicació de les propostes de sancions i fins i tot les condemnes penals per la suposada comissió de delictes de desobediència. Una figura penal que fins ara s'interpretava amb un criteri molt més restrictiu que l'exhibit aquests dies per les forces de seguretat
Des de la declaració de l’estat d’alarma detectem especial interès en els Governs per informar-nos sistemàticament de l’activitat de les diferents policies i forces de seguretat, relatant alguns casos concrets de comportaments de persones «insolidàries», informacions carents d’autèntic interès social, però que sens dubte volen esdevenir missatge o avís general.
El passat dia de Sant Jordi, en concret, se’ns va informar que les propostes de sanció per incomplir el confinament arribaven ja a 696.653 (el que equival a que un 1.41% de la població de l’Estat) i que havien estat detingudes 6.216 persones, segons dades del Ministeri d’Interior. Transcorreguts només 3 dies des que es fes pública aquesta informació, la xifra de sancions proposades ja era de 741.407. En total, més de 18.000 propostes diàries de sanció durant el període d'estat d'alarma sanitària fins a assolir una xifra equivalent al total de sancions imposades entre els anyds 2015 i 2018 com a conseqüència de l'aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Llei Mordassa. I no només parlem de sancions administratives. La premsa, amb més o menys gust per l’anècdota o el detall morbós, també ha anat informant de que s'han dictat sentències pels delictes de desobediència greu a l'autoritat.
Resulta molt qüestionable com s’estan enfocant les acusacions per aquest delicte, i encara més qüestionable com s’han dictat algunes sentències de condemna (en ocasions per conformitat de l’acusat, amb la conseqüència que no es podran recórrer). També és refusable com s’han dictat resolucions de presó provisional respecte de persones investigades per l'esmentat delicte de desobediència greu a l’autoritat.
D’alguna manera, sembla que en les darreres setmanes, i pel fet de trobar-nos en estat d’alarma, s’han subvertit els requisits d'aquest delicte de desobediència greu a l’autoritat i la interpretació que del mateix havia vingut fent de forma reiterada i pacífica el Tribunal Suprem.
A aquestes alçades de la història, i precisament per la història recent, segurament moltes persones ja saben o han sentit a parlar que, per tal que existeixi delicte de desobediència, l’«ordre» de l’autoritat suposadament desobeïda no ha de ser la que es troba a una norma general ni un mandat genèric si no que, pel contrari, ha de tractar-se d’una ordre dirigida directa i expressament a la persona concreta, de forma nominal. És allò que sovint s’anomena «requeriment personal previ».
«Només es desobeeix un mandat concret. La norma general, encara que introdueixi prohibicions, no és susceptible per si mateixa de ser desobeïda en aquest sentit penal»(Interlocutòria Núm. 28 /2020, de 18 de abril, del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Pontevedra, que decreta la posada en llibertat d’un detingut per la suposada comissió d’un delicte de desobediència).
I doncs, si desobeïm normes generals no passa res? Evidentment,no. Si desobeïm normes generals, com en aquest cas poden ser les que emanen del Reial Decret 463/2020 de 14 de març que declarava l'estat d'alarma sanitària, estarem cometent, potser, una infracció administrativa. Igual que quan infringim la normativa fiscal o la urbanística. Però no pas un delicte.
Potser una forma senzilla de veure la diferència es pot dibuixar així: el delicte de desobediència pot existir per desobeir una ordre, no per desobeir una norma.
Incomplir una ordre rebuda de forma concreta, directa, personal i nominal de no sortir de casa pot ser delicte de desobediència. Incomplir quelcom que està escrit al BOE, que no s’adreça a tu si no a tota la ciutadania, i que segurament no has llegit, no pot ser delicte de desobediència a l’autoritat. Podrà ser una altra cos i recaure en l’àmbit de les infraccions administratives, però no un delicte.
De la mateixa manera, si es reiteren incompliments del confinament, aquesta acumulació no es converteix per si mateixa i necessàriament en un delicte de desobediència a l’autoritat, si no, en el seu cas, en infraccions administratives reiterades. Però el cert és que algunes resolucions judicials dictades han valorat aquest element de reiteració per apuntalar l'existència de delicte.
Finalment, resulten més complexes d’analitzar de forma general situacions concretes però que poden ser freqüents: quan l’ordre es comunica per un agent de l’autoritat en el moment que localitza al carrer algú que no compleix cap dels supòsits que autoritza a fer-ho i la persona no obeeix l’ordre. En una primera lectura es podria considerar que aquesta situació no és rés més que la materialització de la mateixa ordre del Decret d’estat d’alarma. Ara bé, aquí les circumstàncies i matisos poden ser molt diversos i no es pot predicar una idea general sense més. Algunes d’aquestes situacions en què s’incompleix el requeriment sí poden constituir delicte de desobediència. Caldrà veure en quines circumstàncies es produeix el mandat o l'ordre, quina és exactament, com es transmet, si l’agent adverteix de forma clara i concreta de les conseqüències de l’incompliment i la seva gravetat, entre d'altres qüestions.
Per tancar aquest apropament a la preocupant realitat de les darreres setmanes, estaríem contents si queda almenys una idea: en cas que sigueu objecte de detenció o de citació judicial per aquest delicte, cal analitzar i reflexionar molt bé l’opció de la conformitat que previsiblement us serà oferta acceptant una condemna inferior, doncs és cert que podreu sortir del jutjat amb una sentència que comporti una pena segurament baixa però, atenció, ja no tindreu l'opció de presentar-hi recurs. Creiem que poden ser molt defensables les absolucions en alguns casos. També creiem que, en tot cas, quan la situació recuperi la normalitat, tornarà a interpretar-se el delicte de desobediència greu a l’autoritat d’acord amb la pacífica jurisprudència que ha vingut interpretant-lo en el sentit que hem explicat anteriorment, i seria una autèntica llàstima que quedin com a record d’aquests dies condemnes a persones que haguessin pogut resultar absoltes.
Carme Herranz Salinero
