El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estat l'últim a pronunciar-se sobre la suposada "prohibició d'acomiadar" en vigor durant la declaració de l'estat d'alarma. I com ja va fer abans el TSJ de Madrid, conclou que aquests acomiadaments han de ser considerats improcedents, però no pas nuls
..........................................
El 27 de març de 2020, transcorregut un mes des de la declaració primigènia de l'estat d'alarma com a conseqüència de l'expansió de la Covid-19, entrava en vigor el Reial Decret-Llei 9/2020, el segon dels reials decrets amb mesures excepcionals destinades a combatre els efectes de la pandèmia. Aquest Reial decret llei incloïa, entre d’altres mesures, allò que la premsa i fins i tot fonts governamentals van assenyalar com la pretesa prohibició d'acomiadar per causes vinculades a l'impacte del coronavirus i les limitacions imposades a l'activitat de les empreses.
Concretament, l'article 2 del RDL 9/2020 afirmava que "la força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció en què s'emparen les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada previstes en els articles 22 i 23 del Reial Decret-Llei 8/2020, de 17 de març, no es podran entendre com a justificatives de l'extinció de el contracte de treball ni de l'acomiadament".
Des del mateix moment de la seva entrada en vigor, el redactat de la norma va ser objecte de discussió i debat respecte com havia d'interpretar-se l’afirmació "no es podran entendre com a justificatives" i quines havien de ser les conseqüències jurídiques d'aquesta manca de justificació. Un dubte raonable ja que, mentre que des del govern es parlava d'una "prohibició" d'acomiadar, la veritat és que la norma només deia que aquests acomiadaments no estarien justificats i el nostre ordenament laboral qualifica els acomiadaments sense causa o justificació com improcedents, però no pas nuls. Així, la qualificació d'improcedent eleva la quantia indemnitzatòria però no comporta, llevat que l'empresa així ho decideixi, la readmissió de la persona acomiadada en el seu lloc de treball. En canvi, la nul·litat de l'acomiadament sí que implica la reincorporació de la persona treballadora al seu lloc de treball previ a l'acomiadament. Per tant, en opinió de molts juristes, la nul·litat de l'acomiadament és l'única mesura ajustada a la voluntat expressada pel legislador en el preàmbul de la norma d'impedir que les empreses utilitzessin la pandèmia "per introduir mesures traumàtiques en relació a l'ocupació" i, en canvi, optessin per "mesures temporals, que són les que, en definitiva, millor responen a una situació conjuntural com l'actual".
El text o l'esperit de la norma?
Doncs aquí rau la qüestió. És evident que declarar la improcedència d'un acomiadament no té res a veure amb la seva prohibició, simplement ho fa una mica més onerós per a l'empresa. Tan evident és això com el fet que que no hauria estat difícil explicitar que els acomiadaments que es pretenguessin fonamentar sobre les mateixes causes que haguessin justificat la presentació d'un expedient temporal de regulació d'ocupació havien de ser anul·lats. Però això no s'ha fet i la conseqüència d'aquesta indefinició és la disparitat de criteris exhibits pels diferents tribunals. Fins ara, els jutjats socials de l'Estat han dictat en primera instància 29 sentències que aborden la qüestió. En la seva immensa majoria, els jutjats han optat per declarar la improcedència dels acomiadaments analitzats. Així ha estat en 23 ocasions. La nul·litat de l'acomiadament ha estat l'opció seguida per 3 jutjats i en unes altres 3 sentències s'han proposat solucions diferents: en un cas, declarar l'acomiadament com ajustat a dret perquè la prohibició contravindria la legislació comunitària i en dues ocasions, imposant sancions addicionals al cost de la indemnització per acomiadament improcedent per tal d’aconseguir l'efecte dissuasori que, segons aquests magistrats, persegueix la "prohibició" d'acomiadar.
I en la segona instància tampoc trobem major uniformitat de criteri. El primer Tribunal Superior de Justícia en abordar el tema va ser el de la Comunitat de Madrid. La seva conclusió va ser que aquests acomiadaments eren improcedents per no tenir justificació, segons la norma aprovada al març. Amb posterioritat, el febrer d'aquest mateix any, el que es va pronunciar va ser el Tribunal Superior de Justícia del País Basc. En aquesta ocasió, l'acomiadament es va considerar nul al·legant que la improcedència contravé "la clara voluntat de legislador d'impedir els acomiadaments". L'últim a sumar-se a la llista ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que s'alinea amb la tesi del TSJM i declara l'acomiadament improcedent pel fet que "no es preveu per la norma excepcional una expressa prohibició d'acomiadar".
Interessants vots particulars
Ni tan sols en el si del propi TSJC existeix un criteri únic de valoració sobre la qüestió. Així ho demostra que la sentència inclogui tres vots particulars discrepants que subscriuen fins a nou magistrats del ple de la sala social, on s'argumenta que els acomiadaments per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció relacionades amb el COVID-19 han de ser declarats nuls. A criteri dels jutges dissidents respecte el sentir majoritari, els acomiadaments han de ser anul·lats perquè d'altra manera no es donaria resposta "al mandat imperatiu i inexcusable a favor de les mesures de flexibilitat interna" afavorides i impulsades pel govern per evitar la destrucció de ocupació. A més, afegeixen que en aquest cas particular, on la causa de l'acomiadament era disciplinària per disminució voluntària del rendiment sense aportar cap justificació que ho acredités, el fet d'ocultar l'afectació de la pandèmia com a causa real de l'acomiadament vulnerava greument el dret de defensa del treballador afectat.
Malauradament, cada vegada és més evident que la suposada prohibició d'acomiadar no ha aconseguit dissuadir les empreses d'avantposar l'adopció de mesures temporals als acomiadaments. Una cosa que molts ja temíem quan vam comprovar la imprecisió de la norma aprovada, la seva poca concreció i la manca de voluntat exhibida pel govern a l'hora de corregir els dubtes dels tribunals sobre com aplicar una mesura que ha resultat ser més efectiva per recollir titulars grandiloqüents que per impedir la destrucció de llocs de treball.
Esperem que el Tribunal Suprem resolgui aviat el recurs anunciat contra la sentència del TSJC i estableixi un criteri interpretatiu que contribueixi a pal·liar l'actual galimaties hermenèutic. Al nostre entendre, i en sintonia amb el sentit del vot particular de la sentència que emet el magistrat Joan Agustí Maragall, l'esmentat RD 9/2020, tot i que imperfecte en la seva redacció, adquireix la condició de norma imperativa en el seu propòsit d'evitar que la reacció empresarial davant les dificultats de tota índole provocades per la pandèmia sigui l'extinció de llocs de treball. Es tracta d'una norma excepcional, d'abast temporal limitat insert en un context més ampli de mesures extraordinàries (incloses ajudes econòmiques i exoneracions de l'obligació de pagament de quotes i altres aportacions empresarials) que entenem d'obligat seguiment. En aquest sentit, cal recordar que el nostre ordenament jurídic assenyala que els actes contraris a una norma imperativa comporten la plena nul·litat de l'acte. I aquesta nul·litat no es materialitza a través de la qualificació d'improcedència de l'acomiadament sense causa sinó que únicament s'aconsegueix mitjançant la nul·litat del propi acomiadament.
