article publicat a la web @SantsViu al gener de 2017
Comença l’any i com ja és costum, tot o casi tot puja de preu, o si més no fem balanç de preus apujats els darrers 365 dies. Una de les coses que puja de manera irrisòria son les pensions de la nostra gent gran, els subsidis de jubilació que en temps de crisi econòmica son puntal de moltes famílies o la contribució imprescindible per a poder atendre les cures de les persones de més edat de la nostra societat. És per això que hem demanat al veï del barri, Alex Tisminetsky, advocat laboralista i responsable de salut laboral de la CGT que ens expliqui com queden les pensions del 2017.
La congelació de les pensions per sota de l’IPC es va iniciar al 2011, i l’executiu espanyol ha tornat a regular un augment del 0,25% pel 2017, molt inferior a la pujada de preus. Un any més, i ja van sis consecutius, les persones jubilades o amb invalidesa, veuran com poden comprar menys coses amb pensions cada cop més devaluades, en aplicació d’una llei que congela les pensions de forma permanent.
Govern Zapatero de Maig de 2010, l’inici de les congelacions
Fins la darrera onada de reformes, a l’Estat espanyol hi havia una norma que aplicava els protocols internacionals en matèria de Seguretat Social, pel qual una pensió una vegada reconeguda no podria perdre mai poder adquisitiu, i per tant havia de ser regularitzada cada any segons els corresponents augments dels preus.
Però aquesta llei va quedar sense aplicació al maig de 2010, quan el president espanyol Rodríguez Zapatero al pujar a parlar al Congrés per anunciar la crisi, va decretar una congelació «puntual» de les pensions només pel 2011, que teòricament havia de ser només per un any.
L’any següent, el flamant nou president Rajoy, que havia promès mil cops en campanya tornar el poder adquisitiu perdut per les pensions al 2012, va decretar una nova congelació pel 2012, que també es va aplicar l’any següent, al 2013. Any rera any amb regulacions «especials» l’executiu espanyol congelava les pensions per sota de l’IPC.
En Rajoy congela per llei i de forma permanent les pensions al 0,25%
I davant de l’escassa resposta popular, el govern del PP va decidir a partir de 2014 fer el més agosarat assalt legal, congelant per sempre més, i per llei, les pensions. La proposta determina una enrevessada fórmula, que darrera una complexitat extrema intenta amagar que els pensionistes veuran augmentada els propers anys les seves prestacions només un 0,25%, mentre l’IPC (ja trucat i rebaixat) determina augments de preus del 3 o 4%, i la realitat del carrer crida que molt més han pujat els productes de primera necessitat (gas, llum, aliments,…).
La pròpia ministra Bañez afirmava cofoia que amb aquesta nova llei en 9 anys deixarien de pagar als pensionistes 33.000 milions d’euros, i es calcula que si hi ha una inflació com la dels darrers 10 anys, en la propera dècada els pensionistes veuran reduïdes un 20% la seva possibilitat adquisitiva.
Les contínues reformes semblen no tenir fi, i s’estenen tant com les ànsies dels bancs i asseguradores de controlar la gran caixa de les pensions públiques. El resultat però és a costa de la majoria, que haurà de treballar més anys per aconseguir pensions més baixes, que a més a més s’aniran rebaixant cada any.
Una Seguretat Social fruït de moltes lluites
Amb molt de suor i esforç els nostres besavis, avis i pares van anar arrancant als empresaris i a l’Estat un sistema que donés una mínima seguretat al treballador, i que li garantís uns ingressos en aquelles situacions en que per causes alienes a la seva voluntat no podia treballar. No es reclamava la lluna: Seguretat Social per a que les dones treballadores poguessin descansar després de parir, i perquè els obrers malalts no haguessin de pidolar, o perquè al arribar a una edat avançada tothom tingués dret a descansar amb dignitat, per posar uns exemples.
Fins als anys 1980 les classes populars van anar guanyant drets, empesos encara per les massives lluites a la mort del dictador. Però desgraciadament aquesta tendència ha canviat molt en els darrers anys, i les retallades de drets estan a l’agenda de pràcticament tots els governants, tan de dretes com les «esquerres», tan els autonòmics com els estatals, i com no dels europeus. En pocs anys ens veiem retrocedir dècades. Bufen vents de retallades a tot occident, i la Seguretat Social no podia restar al marge. És un pastís massa apetitós pels poderosos plans privats de pensions.
Els pensionistes preparen la resposta
Però no tot està perdut: un fantasma recorre els Països Catalans, el fantasma de la indignació dels pensionistes. Autoritats, tertulians i economistes s’han unit per aturar-lo, armats amb cars i alarmistes estudis, i predicant des dels seus altars que “de forma immediata” s’han de rebaixar les “desorbitades” pensions, a pesar de que no arriben a la mitjana de 880 euros, però que estan molt per sobre de les possibilitats del lliure mercat.
Però després de sis anys de congelació de les seves prestacions, els més grans han començat a alçar la veu, i les senyals d’alarma han sonat en els despatxos polítics. Des dels petits pobles de la Seu d’Urgell a la massificada Bellvitge, passant per Mollet, Granollers, L’Hospitalet o molts barris de Barcelona, els pensionistes s’organitzen, posant la por al cos de les autoritats, que els pensaven eternament callats i submisos. I entre les assemblees més organitzades, està la combativa i capdavantera «Salvem les Pensions» de Sants, que amb concentracions, encartellades i xerrades porta anys de la lluita per unes pensions dignes, i que de ben segur en els propers mesos donarà molt a parlar.
