Covid persistent: viure amb la malaltia i haver de lluitar als tribunals

La pandèmia de Covid-19 pot haver quedat enrere en el relat públic, però per a centenars de milers de persones la malaltia no ha desaparegut i continua sent una realitat quotidiana. Fatiga extrema, dificultats respiratòries, alteracions cognitives o dolor crònic segueix formant part del dia a dia de moltes persones afectades per Covid persistent, una patologia que encara avui té un reconeixement sanitari i social insuficient.

A Catalunya, diferents estimacions situen per sobre de 300.000 les persones que conviuen amb aquesta malaltia, que comporta la persistència dels símptomes durant mesos o anys després de la infecció inicial. Un nodrit grup d’afectades constituït de forma molt majoritària per dones en edat laboral, accentuant l’impacte social i econòmic de la patologia.

Quan la malaltia impedeix continuar treballant

La persistència dels símptomes pot comportar limitacions funcionals importants que dificulten o impedeixen mantenir l’activitat professional prèvia al contagi. Per a moltes persones, la simptomatologia persistent acaba sent un obstacle insalvable per seguir desenvolupant la seva vida laboral. La fatiga extrema, les dificultats de concentració o les alteracions cognitives poden resultar incompatibles amb professions que, per exemple, exigeixen un alt nivell d’atenció o rendiment continuat. Però malgrat aquesta realitat sòlidament constatada per la comunitat científica, el reconeixement administratiu de la capacitat invalidant de la Covid persistent continua sent molt limitat. En nombrosos casos, l’Institut Nacional de la Seguretat Social rebutja la concessió d’una incapacitat permanent, obligant les persones afectades a recórrer a la via judicial per veure reconeguts els seus drets. Una situació que fins i tot trobem en aquells casos en què tant la legislació vigent anterior a la pandèmia com la normativa excepcional dictada arran de la crisi sanitària el contagi per COVID, i per tant també les conseqüències posteriors d’aquest contagi, tenien reconeguda la consideració de malaltia d’origen professional. De fet, es calcula que menys del 3% de les afectades han obtingut reconeixement per a les greus limitacions laborals associades a la síndrome de Covid persistent.

Els tribunals comencen a reconèixer la capacitat invalidant de la Covid persistent

En aquest context de manca de reconeixement administratiu, els tribunals han començat a obrir camí a l’hora d’assenyalar la Covid persistent i la simptomatologia associada -en total, s’han documentat més de 200 símptomes- com a causa d’incapacitat laboral.

Així, per exemple, a l’agost de 2024, Col·lectiu Ronda va aconseguir dues sentències dictades per diferents jutjats barcelonins de forma gairebé simultània que rectificaven el criteri restrictiu de l’INSS i reconeixien la incapacitat permanent de dues treballadores afectades per Covid persistent després de constatar que la simptomatologia perllongada en el temps feia impossible mantenir l’activitat professional habitual. En ambdós casos, les sentències recordaven que «és suficient una previsió seriosa d’irreversibilitat [dels efectes de la patologia] per fixar el concepte d’incapacitat permanent» i que l’existència d’una possibilitat fonamentada de recuperació no ha de ser impediment per apreciar la situació d’incapacitat permanent «si aquesta possibilitat s’estima clínicament com incerta o a llarg termini», posant en entredit la possibilitat de que les treballadores poguessin desenvolupar la seva activitat laboral amb la mínima eficàcia exigible.

Aquest tipus de resolucions són especialment rellevants perquè contribueixen a visibilitzar la gravetat d’una patologia que sovint ha estat menystinguda en l’àmbit administratiu.

El reconeixement de l’origen professional de la Covid

A banda de la qüestió essencial de reconèixer la pèrdua de capacitat laboral, un altre aspecte de màxima rellevància en què els tribunals han hagut d’intervenir per corregir les resolucions prèvies de l’INSS és, tal i com esmentàvem anteriorment, la referent al reconeixement de l’origen professional de la infecció en determinats col·lectius.

Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dictada a instàncies de Col·lectiu Ronda al setembre de 2022 ja va establir que la Covid-19 s’ha de considerar malaltia professional per a tot el personal sanitari i sociosanitari, corregint així el criteri restrictiu i contrari a la normativa vigent de l’Administració atès que, tal i com defensàvem en aquest procediment, el contagi per la Covid-19 era des d’abans de la pandèmia una de les patologies laborals incorporades al Quadre de Malalties Professionals com a risc específic per a les persones que treballen en centres sanitaris i sociosanitaris, incloent-hi geriàtrics i residències de gent gran.

En una altra resolució, també impulsada pel Col·lectiu Ronda, els tribunals van reconèixer l’origen professional en el cas d’una treballadora del sector de la neteja, un col·lectiu especialment exposat durant la pandèmia i sovint invisibilitzat, malgrat haver estat designat com a personal essencial durant la pandèmia.

La importància i transcendència d’aquestes resolucions ha d’entendre’s des de l’òptica de valorar les importants conseqüències econòmiques del fet que  una baixa mèdica -però també una pensió per incapacitat permanent o una prestació- es consideri com a derivada de contingència professional (causada per la feina) o comuna (sense vinculació amb el treball). La qualificació de la malaltia com a professional comporta un grau de protecció més elevat per a les persones afectades i obre la porta a poder reclamar indemnitzacions addicionals quan ha existit responsabilitat empresarial en l’origen de la patologia per incompliment de la normativa de protecció i vigilància de la salut a la feina. 

Una problemàtica encara lluny de resoldre’s

Tot i aquests avenços judicials, el reconeixement administratiu de la Covid persistent com a causa d’incapacitat continua sent escàs i desigual.

Les entitats de persones afectades denuncien també la manca de recursos sanitaris i la insuficient atenció assistencial que reben moltes persones amb aquesta patologia. Sense un diagnòstic clar ni protocols assistencials homogènies, moltes afectades tenen dificultats per acreditar clínicament la gravetat de les seves limitacions funcionals.

És per això que la celebració del Dia Internacional de la Covid Persistent, el 15 de març, ha de ser una nova ocasió per reclamar més recursos destinats a la investigació, una millor assistència i, d’una vegada per totes, un reconeixement efectiu de l’impacte laboral i social d’aquesta malaltia per part de l’Administració, que deixi d’obligar a les afectades a recórrer a la via judicial com a únic camí per obtenir reconeixement i accedir als drets que els corresponen.