Actualitat

Les víctimes de violència de gènere tenen reconeguts una sèrie de drets laborals específics amb l’objectiu de garantir la seva protecció i facilitar l'accés a una assistència social integral. En aquest article, els expliquem breument i de forma entenedora.

Cada any, cada 25 de novembre, és necessari continuar denunciant totes les violències masclistes que atempten contra les dones pel sol fer de ser dones. Cada 25-N ens cal dir i repetir que ja n’hi ha prou d’impunitat i complicitats d’un sistema i d’una societat que avui, més que mai, amb l’auge del pensament d’extrema dreta i la conflictivitat global a tants territoris ens obliga a les dones a teixir totes les resistències per anar arrencant les arrels d’unes estructures patriarcals, que fan mal i colpegen en tants àmbits de la vida.

Una de les consultes més habituals que rebem al despatx és si resulta més avantatjós fer una donació als fills en vida o bé esperar que rebin els béns a través de l’herència. A Catalunya, ambdues opcions tenen implicacions fiscals diferents i cal analitzar-les amb deteniment per poder escollir la fórmula més adequada a cada situació familiar.

En l’actualitat, és cada vegada més habitual que els pares hagin d’ajudar econòmicament els fills davant les dificultats per estalviar, la precarietat laboral i l’encariment del preu de l’habitatge. Tanmateix, també pot donar-se el cas contrari: fills que, havent tingut més sort o estabilitat econòmica, volen ajudar els pares. En aquestes situacions, és habitual preguntar-se quines opcions existeixen i, sobretot, conèixer quina incidència fiscal tenen per poder escollir la fórmula que millor s’adapti a les necessitats de cada família.

L'excedència voluntària ens permet aturar temporalment la relació laboral sense necessitat de justificar els motius de la nostra decisió, però comporta riscos com la manca de reserva del lloc de treball. És fonamental entendre les implicacions abans de sol·licitar-la 

Quan una persona pateix un ictus, la rapidesa en la detecció, diagnòstic i tractament de la patologia és cabdal. D’aquesta rapidesa depèn que la gravetat de les seqüeles sigui limitada o, fins i tot, evitar la defunció de la persona. Però què passa quan aquest diagnòstic és excessivament lent o no arribar a produir-se mai? Podem parlar d’una mala praxi mèdica i, per tant, de l’existència de responsabilitat per part del sistema sanitari?