El Tribunal Suprem ratifica la incapacitat permanent d’un treballador jubilat del Metro per exposició a l’amiant
La sala social del Tribunal Suprem (TS) ha inadmès a tràmit el recurs presentat per Metro Barcelona davant la sentència dictada pel TSJC, del mes de maig passat, en la qual es reconeixia per primera vegada l’afectació de l’amiant a un treballador jubilat que treballava com a mecànic en el suburbà. D’aquesta manera, el TS ratifica i referma que l’origen de l’asbestosi amb plaques pleurals i emfisema pulmonar que afecta a l’extreballador del metro de Barcelona actualment jubilat és conseqüència de l’exposició crònica a l’amiant al seu lloc de treball als tallers de Vilapicina.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va reiterar en la seva sentència, ratificant una sentència prèvia del Jutjat Social 4 de Barcelona desestimant també el recurs interposat per Metro Barcelona, que «existeixen materials amb amiant i durant anys ha estat present en parts dels combois ja sigui als motors o les sabates de fre, cosa que implicava l’emissió de fibres d’amiant a l’ambient, especialment als túnels». Una situació que ha perdurat durant dècades i que, a criteri del TSJC, va provocar l’«exposició crònica» i «intensa i constant» a aquest material cancerigen a Rafael Rubio, mecànic-torner durant 44 anys als tallers de Vilapicina, avui jubilat i en situació d’incapacitat permanent total derivada de l’amiant en l’àmbit professional.
Amb el dictamen del TS la sentència és ferma sense possibilitat de cap més recurs que pugui debatre la invalidesa professional.
La transcendència jurídica de la resolució és que es tracta del primer cas que ha resolt el TSJC en referència a un treballador que encara és viu i va iniciar el procediment de reclamació judicial mentre encara prestava serveis a l’empresa pública de transports. Una resolució que va satisfer Rafael Rubio que en el seu moment ja es va mostrar content de que finalment es reconegués «la realitat del Metro» respecte a la presència d’amiant als combois i les instal·lacions del suburbà. I va explicar que des dels anys 70, «tot tenia aminat: les sabates de fre, les mantes per evitar cremades...» i va recordar que els treballs als tallers es feien sense cap mesura de seguretat, només amb «gots de llet que ens feien beure amb l’argument que així la pols no afectava tant»
Una realitat negada durant temps
La inadmissió del Tribunal Suprem del nou recurs de Metro Barcelona és un nou revés contra la política de l’empresa de negar sistemàticament l’evidència de l’exposició a l'amiant dels seus treballadors, i no només entre el personal mecànic i de tallers, «sinó en tot l’àmbit de la xarxa del metro, i per tant, amb possible afectació a tota la plantilla, un fet que el TSJC ja ha evidenciat en dues altres sentències», segons explica Àlex Tisminetzky, advocat de Col·lectiu Ronda que va representar Rafael Rubio en tot aquest procés.
El col·lectiu de treballadors de Metro Barcelona va iniciar els anys 2018 i 2019 unes vagues amb amplíssim seguiment per recordar la presència d’amiant i la inacció de l’empresa, que finalment va començar un procés de desamiantat de les instal·lacions que avui dia encara no ha acabat. Des de CGT al Metro, sindicat al qual està afiliat Rafael Rubio, reclamen a més que no s’està duent a terme el procés especial de vigilància de la salut, amb revisions mèdiques a tot el personal i no només als tallers mecànics.
Àlex Tismintezky espera que la diligència del TS ajudi a fer «recapacitar Metro de Barcelona davant una realitat evident i demostrada, com és aquesta exposició intensa a l’amiant» i accepti una evidència que permeti evitar que les persones afectades «hagin d’iniciar llargs processos judicials per accedir als seus drets i obtenir el reconeixement que els correspon legalment». Malauradament, l’advocat de Col·lectiu Ronda ha indicat que la celebració de nous judicis de treballadors de Metro de Barcelona per causa de l’amiant va sent un degoteig constant «i en tindrem molts més en el futur, perquè les patologies causades per l’amiant tenen períodes de latència molt llargs i es poden manifestar transcorreguts fins i tot 40 anys des de l’exposició».