Sempre amb nosaltres, Àngels

............................................................................................

L’exercici de viure inclou l’obligació d’aprendre a omplir els buits i les esquerdes que, aquí i allà, ens van sorgint a l’ànima. La necessitat de tenir sempre a mà un fil que no es trenqui per cosir-nos les ferides que el temps i les vivències ens deixen en herència dolorosa i punyent. L’absència de l’Àngels és i serà, per a tothom que vam tenir la sort de conèixer-la en el trànsit breu, massa breu, de la seva vida, una d’aquestes ferides i un d’aquests buits que caldrà pal·liar aferrant-se al record dolç de qui fou una persona meravellosa. I l’Àngels ho va ser; seguirà sent-ho sempre per a nosaltres. Bondadosa i ferma, compromesa i valenta, divertida i amable.

Si el record és el camí per deixar enrere el dolor de la pèrdua, tenim la fortuna que l’Àngels ens en va deixar molts per ajudar-nos a seguir caminant. Uns records per sempre més lligats al seu somriure etern i a la calidesa d’una mirada feta de totes les formes del blau, a la seva valentia com a advocada i a la promesa sempre renovada de fer costat i lluitar per qui ho mereixia.

Omplir buits i esquerdes, cosir ferides i recordar que el dolor de la pèrdua és el preu per la sort d’haver tingut persones com l’Àngels a la nostra pròpia vida, omplint-la d’una llum que perviurà en nosaltres. I això no ho canviaríem per res del món. També la llum dels estels és només el record d’una llum anterior, però trenca la foscor de la nit.

Aprendrem, doncs, a tancar els ulls per sentir-la a prop novament i a evocar tot allò viscut amb l’Àngels per substituir el desig de la seva presència i sabent que la vam viure com a amiga i companya i ara la tenim com un tresor que ens recorda que venim al món, precisament, per tenir la joia de trobar persones com ella.

T’estimem, Àngels