Indemnització de 3.5 M€ per a un grup de veïns de Cerdanyola i Ripollet afectats per l'amiant
L'Audiència Provincial de Madrid ha imposat a l'empresa URALITA SA l'obligació d'indemnitzar amb el pagament de 3,5 milions d'euros les patologies i defuncions d'un grup de 14 veïns de les localitats de Cerdanyola i Ripollet (Barcelona). Es tracta de la major indemnització imposada fins a la data pels tribunals espanyols contra URALITA S.A, durant dècades principal importador i productor d'amiant a l'Estat.
La secció divuitena de l'Audiència Provincial de Madrid ha imposat a URALITA S.A. l'obligació d'abonar una indemnització de 3,5 milions d'euros a un grup d'afectats i els seus familiars per les patologies i defuncions relacionades amb l'exposició a les fibres d'amiant abocades sense control a l'exterior de la fàbrica que l'empresa va mantenir operativa a la localitat barcelonina de Cerdanyola fins l’any 1997. Aquesta indemnització derivada de la responsabilitat extracontractual de l'empresa pels perjudicis causats a un grup de persones sense relació laboral directa amb la multinacional és la major que fins ara hagin imposat els tribunals espanyols a URALITA SA, que va ser la principal importadora d'amiant i fabricant de productes derivats d'aquest mineral a l'Estat espanyol.
Exposició en l'àmbit domèstic
"La creació d'un risc superior al normal requereix una elevació proporcional dels estàndards de perícia i diligència, un esgotament de les mesures de cura requerides, i el compliment de les normes reglamentàries relatives a l'activitat perillosa no exclou de per si el retret culpabilístic", recull la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid que confirma la resolució prèvia del Jutjat de Primera Instància número 5 de Madrid que, al setembre de 2018, va dictar sentència apreciant la responsabilitat d’URALITA SA per les patologies vinculades a la inhalació de fibres d' amiant que van patir un grup de 14 veïns de Cerdanyola i la localitat veïna de Ripollet. Segons Esther Pérez, una de les dues advocades de Col·lectiu Ronda que han assessorat els afectats i els seus hereus en el procés de reclamació "aquesta nova sentència, unida a la dictada prèviament per la mateixa Audiència Provincial de Madrid al desembre de 2017 a instàncies també del nostre despatx, solidifica el criteri de la responsabilitat de URALITA per les patologies que deriven de l'exposició ambiental i domèstica a l'amiant expulsat de forma temerària i incontrolada a l'exterior per l'empresa, ja fos adherit a la roba de treball dels seus empleats, la neteja de la qual corresponia a l'empresa sense que ho fes, o abocant-lo directament a l'ambient, posant en risc la salut de totes les persones que vivien o treballaven en una àrea propera a la fàbrica, la més gran de totes les que Uralita posseïa a l'Estat". Així ho acredita la sentència de l'Audiència Provincial quan afirma, categòricament, que "si no haguessin [les víctimes] rentat la roba de treball dels seus familiars contaminades per tal material, si no haguessin habitat a les proximitats de les instal·lacions fabrils de la demandada no haurien contret aquesta malaltia, encara que fumessin, treballaran amb galvanitzats o s'empressin com torners, o almenys no existeix cap prova d'això, ni tan sols que fos concausa". És per això que la sentència, al fil de la doctrina consolidada del Tribunal Suprem, certifica que "els demandants o els seus causants han presentat exposició domèstica, ambiental, o les dues alhora" i per això "entenem que allò raonable és atribuir causalitat en la contracció de les malalties o en l'aparició de les plaques pleurals a l'activitat industrial desenvolupada per la demandada a la fàbrica de Cerdanyola amb la fabricació de fibrociment ". Una activitat que URALITA no va acompanyar, tot i la plena consciència respecte a la perillositat dels seus actes vers els treballadors i veïns, "de la diligència requerida [que] exigeix totes les mesures necessàries per prevenir l'esdeveniment danyós, no només les reglamentàries i de la prova practicada per les demandades no es dedueix que aquestes mesures addicionals es prenguessin, i si es va fer no van ser suficients com pot observar-se per les conseqüències".
La Zona zero de l'amiant a Espanya
L'absència de mesures de seguretat, reiteradament sancionada per la jurisdicció social pel que fa a la desprotecció que van patir els treballadors de les fàbriques d'Uralita a localitats com Cerdanyola, Castelldefels o Getafe s'aprecia en l'enorme incidència de les malalties causades per l'amiant entre la seva població. Especialment remarcable és la prevalença entre la població de les malalties relacionades amb l'amiant en les localitats veïnes de Cerdanyola i Ripollet, on la major fàbrica d'Uralita a l'estat espanyol es va mantenir en actiu entre 1907 i 1997, situada just al límit entre els termes municipals d'aquestes dues poblacions de l'àrea metropolitana de Barcelona. Així, mentre l'habitual és que aquestes malalties no afectin més de 10 persones per any i milió d'habitants, aquesta xifra s'eleva fins a 95 en el cas de Ripollet i Cerdanyola. Una proporció que encara augmenta més si tenim en compte la incidència del càncer de pleura o mesotelioma, malaltia mortal i sense esperança de cura que té com a únic origen conegut l'exposició a l'amiant, que no es dóna més més que entre 1 i 3 casos per milió d' habitants. A la zona que va acollir a la URALITA, aquesta xifra s'eleva fins als 47 casos per milió.
"El nostre despatx -afirma Esther Costa, advocada de Col·lectiu Ronda que integra l'equip jurídic responsable de la sentència- ha portat més de 500 casos relacionats amb víctimes de l'amiant, dels quals més de 400 tenen relació amb l'exposició a l'asbest vinculada a les fàbriques d'Uralita. Afortunadament, després d'arribar al Tribunal Suprem en reiterades ocasions, s'ha aconseguit que ja no es discuteixi la responsabilitat de l'empresa en les malalties i les nombrosíssimes morts entre els treballadors que van estar en contacte amb aquest material fins a la seva completa prohibició a Espanya el 2002 . Però encara queda un llarg camí per recórrer per assolir el mateix nivell de reconeixement judicial de la responsabilitat d'Uralita respecte a les víctimes domèstiques i, sobretot, les ambientals. Parlem de milers i milers de persones que han estat exposades a un gran risc per a la salut com a conseqüència de l'evident menyspreu de l'empresa cap al seu deure de seguretat i protecció respecte als seus empleats, però també en relació a les seves famílies i els veïns que habiten les ciutats que van acollir les seves fàbriques. Llocs on l'empresa va generar ingents beneficis econòmics a costa del risc per a la població, defugint l'adopció de les mesures necessàries per evitar una amenaça que, com recorda la resolució de l'Audiència Provincial de Madrid, era perfectament conegut per l'empresa almenys des de l'any 1940. Sentències com aquesta, que a més raona d'una manera molt precisa el dret que tenen els familiars a reclamar no tan sols pel perjudici moral que ocasiona la pèrdua d'un ésser estimat que s'hagués pogut evitar, sinó també el dret a activar les reclamacions que corresponien als afectats en primera persona i no van poder exercir per causa de la seva mort prematura, representen fites de la màxima importància en el camí cap a la fi de la impunitat de l'amiant. Les poblacions que pateixen encara avui i que seguiran patint durant dècades el llegat de mort i malaltia que Uralita ha deixat al seu pas tenen dret a veure mínimament compensat el dany patit".
Una reparació sobre la qual val la pena recuperar una de les consideracions incorporades al redactat de la sentència quan afirma que "qualsevol paràmetre econòmic que vulgui fixar-se per compensar moralment la pèrdua greu de salut, de qualitat de vida o de la pròpia vida és injust perquè sempre serà inferior al seu valor real "
