Tothom ha fet servir, en un moment o altre, l’expressió ‘danys i perjudicis’. Aquest concepte ens resulta familiar com a expressió sinònima i equivalent d’indemnització o reparació. Però sabem quins són els mecanismes que operen en la seva determinació i a què ens referim exactament quan identifiquem aquests «danys» i «perjudicis» susceptibles de compensació?
Malgrat de forma habitual es presenten els termes «danys» i «perjudicis» com si es tractessin d’un binomi irresoluble, el cert és que no ho són i és possible identificar en una determinada situació l’existència de «danys» sense que hi hagi un «perjudici» i a l’inrevés.
En termes generals, definirem els danys com el detriment d’ordre material, moral o personal (lesions) que pateix una persona com a conseqüència d’un fet o esdeveniment responsabilitat per acció o omissió d’un tercer i realitzat contravenint una norma jurídica. De l’altra banda, els perjudicis acostumen a referir-se als guanys lícits deixats d’obtenir per part de la persona afectada o les despeses generades que correspon indemnitzar, al marge del dany directament causat.
Sobre aquests conceptes anirem aprofundint al llarg de l’article, però a mode d’exemple podem imaginar una situació en què som víctimes d’un accident de circulació responsabilitat d’un altre conductor. Les conseqüències materials sobre l’estat del nostre vehicle així com les lesions que haguem pogut patir personalment derivades del sinistre serien els danys a reparar. Però si es dóna la circumstància que nosaltres treballem, per exemple, com a transportistes i no podem fer la nostra feina mentre dura la reparació del vehicle, aquests dies d’impossibilitat per desenvolupar la nostra feina també haurien de ser objecte d’indemnització en concepte de «perjudici» o «lucre cessant», tal i com veurem més endavant.
Acreditar el dany i la responsabilitat
El principi general que opera sobre el fet indemnitzatori en concepte de danys i perjudicis és el de reparació íntegra de totes les conseqüències negatives derivades del fet danyós. Per tant, cal acreditar en primer lloc, l’existència d’uns danys i perjudicis reals i, en segon lloc, la possibilitat d’establir una relació causal entre l’incompliment de la norma i aquests danys i perjudicis, de tal forma que no càpiga dubte sobre el fet que el dany acreditat té el seu origen en l’incompliment.
Excepcions a aquesta norma general referent a la causalitat són els supòsits de força major i cas fortuït. En aquests casos, la impossibilitat de preveure o impedir els fets causants dels danys poden exonerar de responsabilitat el causant. Tanmateix, també convé tenir present la influència en els fets que pugui haver tingut el comportament culpós, per acció o omissió, de la pròpia víctima. En aquest cas, la culpabilitat de la víctima no suposa una exempció de responsabilitat pel subjecte causant però sí estableix l’obligació d’establir un mecanisme de compensació entre les responsabilitats concurrents.
Sobre aquesta base, caldrà parlar de les diferents tipologies de danys i perjudicis, tant d’ordre moral com material, susceptibles de ser reparats.
Conceptes indemnitzatoris
Dany emergent
Podríem dir que ens referim a dany emergent quan parlem d’una pèrdua real, quantificable, efectiva i d’ordre material que afecta els béns, el patrimoni o la integritat física del perjudicat.
Lucre cessant
Aquest capítol del fet indemnitzatori es referix als guanys deixats d’obtenir com a conseqüència del fet culpós. Per tant, la seva quantificació no es fonamenta en una comprovació empírica. Es tracta d’una presumpció sobre quina hauria estat previsiblement i de forma versemblant la situació en cas que no s’haguessin produït els fets causants del dany. És a dir, a l’hora de calcular el lucre cessant no hi tenen cabuda les especulacions de fonament incert ni els supòsits insegurs sinó que els guanys no percebuts, presents i futurs, que es poden reclamar són aquells reputats com a molt probables.
Dany moral
El Codi Civil, principal font reguladora de les indemnitzacions per danys i perjudicis, no recull específicament la compensació per dany moral que, d’altra banda, esdevé probablement el capítol de major dificultat a l’hora de fixar una justa compensació donat el contorn forçosament imprecís del patiment psíquic. Aquesta dificultat per sostenir la decisió adoptada sobre criteris d’aparença objectiva ha fet que durant molt de temps la judicatura fos poc procliu a valorar aquest dany desmaterializat. Sortosament, però, la jurisprudència ha anat evolucionat en el sentit d’acceptar la necessitat d’incorporar el patiment psíquic, l’angoixa, l’ansietat i altres formes d’expressió del dolor moral i espiritual derivat d’un fet o esdeveniment culpós dins dels capítols de greuges a compensar, acceptant que en aquests casos, no és exigible que la víctima acrediti de forma concloent el dany sofert a través de l’activitat probatòria. Per tant, correspondrà analitzar cas per cas les circumstàncies concurrents fins a trobar la forma idònia de traslladar a l’esfera de la realitat material el perjudici del dany moral.
