El Suprem redefineix la resposta a l’abús de temporalitat a l’Administració

En aplicació dels criteris fixats pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en l’assumpte Obadal, que reiteren el criteri exhibit en altres resolucions respecte la insuficiència de les mesures adoptades per l’Estat espanyol a l’hora de sancionar, prevenir i corregir la temporalitat abusiva en el sector públic, el Tribunal Suprem ha delimitat amb més precisió del que ho havia fet fins ara quan és possible reconèixer la fixesa d’una persona treballadora temporal del sector públic i com s’han d’articular les indemnitzacions destinades a reparar i sancionar la situació de temporalitat fraudulenta.

La resolució suposa un canvi rellevant respecte de la doctrina sostinguda fins ara, especialment perquè qüestiona la figura de l’«indefinit no fix» com a resposta suficient als supòsits d’abús de temporalitat. Tot i això, i malgrat algunes informacions publicades per mitjans de comunicació, estem convençuts que el contingut de la nova sentència no és suficient per posar fi a la litigiositat existent al voltant d’aquesta qüestió ni implica en cap cas l’accés a la fixesa en el lloc de treball per a totes les persones que han patit i continuen patint l’ús abusiu de la temporalitat per part de les administracions públiques. El Tribunal Suprem ha modificat la seva mirada sobre la qüestió i ha atès alguns dels requeriments del TJUE, però manté, tal i com veurem, una postura restrictiva: sancions per a les administracions incomplidores, accés a la fixesa reservada per a supòsits molt concrets i per a la resta de casos (la majoria de casos!) indemnitzacions específiques.

Un abast restringit: personal laboral del sector públic

El primer equívoc que és necessari clarificar té a veure amb l’abast de la sentència. És important precisar que aquesta doctrina afecta únicament el personal laboral del sector públic, és a dir, les persones treballadores amb contracte laboral que presten serveis per a administracions públiques, organismes, entitats o empreses públiques i que veuen regida la seva relació professional per les disposicions de l’Estatut dels Treballadors. Per tant, i en principi, la nova doctrina no apel·la a funcionaris interins i personal estatutari —com bona part del personal dels serveis públics de salut—, perquè la seva relació professional no es regeix pel dret laboral sinó pel dret administratiu o estatutari. Es tracta, doncs, d’una limitació molt rellevant: la sentència no resol globalment el problema de la temporalitat abusiva en el conjunt de l’ocupació pública, sinó només en l’àmbit del personal laboral, excloent altres sectors de l’ocupació pública, especialment funcionaris interins, que també han patit situacions prolongades de precarietat. Per saber com afectarà el cas Obadal a aquests col·lectius, caldrà esperar a que es pronunciï una altra Sala del Tribunal Suprem, la Contenciosa-Administrativa.

La fixesa només per a qui ha superat un procés selectiu

El Tribunal Suprem és clar: l’abús de temporalitat no comporta per automàticament la fixesa de la relació laboral.

La conversió del vincle laboral temporal en fix només serà possible quan la persona afectada pugui demostrar que ja havia superat un procés selectiu per accedir a una plaça de personal laboral fix, celebrat d’acord amb els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, encara que finalment no pogués ocupar la plaça a la qual aspirava.

En concret, el Suprem exigeix que la persona treballadora:

• Hagués participat en un procés selectiu destinat a cobrir places fixes.
• Hagués superat les proves o la puntuació mínima exigida.
• No hagués obtingut plaça perquè el nombre de persones aprovades era superior al nombre de places convocades i altres aspirants havien obtingut millor puntuació.

• Posteriorment, hagués estat contractada temporalment per la mateixa Administració i hagués patit una situació d’abús de temporalitat.

   

En canvi, haver superat proves per integrar-se en borses de treball o processos destinats únicament a contractacions temporals no és suficient, segons el Tribunal Suprem, per reclamar la fixesa. La sentència considera que aquests procediments no tenen el mateix nivell d’exigència ni generen les mateixes expectatives de concurrència pública que un procés selectiu destinat a cobrir de forma estable llocs de treball a l’Administració.

L’«indefinit no fix» deixa de ser una resposta suficient a l’abús

Un dels aspectes més rellevants de la sentència és que obliga a revisar el paper que fins ara havia tingut la figura de l’«indefinit no fix», una categoria creada pels tribunals per donar resposta a la contractació laboral irregular en el sector públic quan no era possible reconèixer automàticament la fixesa sense comprometre els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.

Fins ara, aquesta figura havia estat la resposta habitual davant moltes situacions de contractació temporal irregular al sector públic. Però el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja ha advertit en més d’una ocasió (i ho torna a fer a la sentència del cas Obadal) que aquesta solució jurisprudencial no repara adequadament l’abús, perquè manté la persona treballadora en una situació temporal i precària: no és fixa, la seva plaça ha de sortir a concurs i pot perdre el lloc de treball si una altra persona obté la plaça.

El Tribunal Suprem assumeix aquest criteri i conclou que l’«indefinit no fix» no és una resposta adequada quan hi ha abús de temporalitat emparat per la Directiva europea. Ara bé, això no significa que la figura desaparegui completament. En els casos en què no hi hagi abús de temporalitat en sentit estricte, el règim anterior pot continuar sent aplicable.

La novetat és que, davant l’abús, l’Administració ja no podrà limitar-se a mantenir la persona en aquesta mena de llimbs o estat intermedi de precarietat. Si la persona havia superat un procés selectiu per a personal fix, podrà ser declarada fixa. Si no l’havia superat, haurà de ser indemnitzada de manera específica pels danys derivats de l’abús, com detallarem en els propers punts.

Indemnitzacions: no tota irregularitat és abús, però l’abús ha de ser reparat

Un altre dels aspectes més transcendents de la sentència del Tribunal Suprem és que diferencia entre les conseqüències ordinàries d’una contractació temporal irregular i les que corresponen quan aquesta irregularitat assoleix la dimensió d’un veritable abús de temporalitat en el sentit de la Directiva europea 1999/70.

Això és important perquè no qualsevol contracte temporal fraudulent o irregular activa automàticament la nova doctrina indemnitzatòria. Perquè hi hagi abús cal que concorrin, amb caràcter general, elements com ara una successió de contractes temporals, una pròrroga contractual o una situació equivalent de temporalitat perllongada, i que aquesta temporalitat tingui una durada inusualment o anormalment llarga.

En els contractes d’interinitat per vacant, el Tribunal manté com a referència general el termini de tres anys per cobrir reglamentàriament la plaça, llevat que l’Administració acrediti circumstàncies excepcionals que justifiquin superar aquest període. Per tant, les situacions de temporalitat pública s’hauran d’analitzar cas per cas: no n’hi haurà prou amb demostrar que el contracte era temporal o irregular, sinó que caldrà acreditar que l’Administració ha mantingut la persona treballadora en una situació de precarietat prolongada i injustificada.

Quan es constati aquest abús i no sigui possible declarar la fixesa perquè la persona afectada no havia superat un procés selectiu per a cobrir de forma estable una plaça, el Tribunal Suprem obre la via a una indemnització específica destinada a reparar els danys causats per la situació patida d’inestabilitat anormalment perllongada.

La sentència diferencia dues possibles indemnitzacions, compatibles entre si quan la relació laboral s’extingeix.

Indemnització extintiva.
Si la persona perd el seu lloc de treball perquè la plaça es cobreix reglamentàriament per una altra persona, correspon aplicar, per analogia, la indemnització prevista per a l’acomiadament objectiu: 20 dies de salari per any treballat, amb un màxim de 12 mensualitats. Aquesta indemnització compensa la pèrdua del lloc de treball, però no suposa per si mateixa una reparació de l’abús.

Indemnització compensatòria per l’abús.
És una indemnització addicional i independent, destinada a reparar els danys de caràcter moral o material derivats d’haver estat mantinguda durant anys en una situació de precarietat i incertesa. No compensa l’extinció de la relació laboral, sinó les conseqüències de l’abús patit.

Per fixar-ne la quantia mínima, el Tribunal Suprem utilitza com a referència orientativa les sancions previstes a la Llei d’Infraccions i Sancions de l’Ordre Social:

• Per fets anteriors al 31 de desembre de 2021: entre 751 i 7.500 euros.
• Per fets posteriors al 31 de desembre de 2021: entre 1.000 i 10.000 euros.

Aquestes quantitats funcionen com a referència mínima o presuntiva, però no com a límit màxim absolut. Hauran de ser els tribunals, analitzant cas per casa, qui determini l’existència del dret a percebre aquesta indemnització reparadora del dany i la quantia indemnitzatòria, valorant els perjudicis acreditats.

Acreditar el dany material i moral

Com hem esmentat anteriorment, la sentència distingeix entre danys materials i danys morals.

Els danys materials poden consistir, per exemple, en haver percebut retribucions inferiors a les que haurien correspost a una persona treballadora fixa en la mateixa categoria, o en haver perdut oportunitats professionals, econòmiques o de promoció com a conseqüència de la temporalitat abusiva.

Els danys morals deriven de la situació perllongada d’incertesa, precarietat i inseguretat professional. Precisament perquè aquests danys són difícils d’acreditar, el Suprem admet una indemnització mínima de caràcter presuntiu. Ara bé, si es vol obtenir una quantia superior, correspondrà a la persona treballadora provar l’existència d’un perjudici més intens o singular.

Això obligarà a preparar les reclamacions amb deteniment, aportant elements que permetin acreditar l’impacte real de la temporalitat abusiva en la trajectòria professional, econòmica i personal de la persona afectada.

Sancions a l’Administració

El TJUE ha advertit de forma reiterada i en nombroses resolucions que la resposta prevista per l’ordenament espanyol davant l’ús abusiu de la temporalitat en el sector públic no satisfà les exigències del dret europeu si no incorpora mesures efectives, proporcionades i dissuasòries de sanció de l’ús fraudulent de les figures de temporalitat. En particular, el tribunal europeu ha qüestionat que l’abús pugui quedar sense una conseqüència real per a l’Administració infractora, ja sigui en forma de reparació adequada per a la persona afectada o de sanció capaç de prevenir la repetició d’aquestes pràctiques.

La sentència del Tribunal Suprem recull, almenys parcialment, les indicacions del TJUE respecte la manca d’adequació del marc normatiu estatal a les directrius europees i preveu que, quan es constati una situació d’abús de temporalitat, els òrgans judicials remetin testimoni de la resolució a la Inspecció de Treball i Seguretat Social perquè pugui iniciar el corresponent procediment sancionador contra l’Administració infractora.

Aquesta mesura vol reforçar el caràcter dissuasori de la doctrina. El Suprem considera que no n’hi ha prou amb reparar individualment la persona afectada, sinó que cal sancionar l’ús abusiu i sistemàtic de la temporalitat per part de les administracions públiques.

Amb tot, aquesta és una de les qüestions que previsiblement continuarà generant debat jurídic, especialment sobre si les sancions administratives són una resposta prou efectiva per prevenir nous abusos.

Una doctrina rellevant, però no definitiva

La sentència del Tribunal Suprem marca un punt d’inflexió en el tractament judicial de la temporalitat abusiva del personal laboral del sector públic. Reconeix que l’«indefinit no fix» no pot continuar sent la resposta ordinària davant l’abús, obre la porta a la fixesa en supòsits concrets i configura un sistema d’indemnitzacions específiques per reparar els danys causats.

Però també fixa límits molt estrictes que redueixen significativament l’impacte real real de la resolució. No hi ha fixesa automàtica, no considera que tota irregularitat contractual equivalgui a situació d’abús i les persones afectades hauran d’analitzar molt detalladament la seva trajectòria contractual, els processos selectius superats i els perjudicis soferts si es pretén accedir a una indemnització.

En definitiva, el Tribunal Suprem ofereix un nou marc d’actuació, però, novament, no aconsegueix tancar el conflicte ni resoldre tots els dubtes legals. La temporalitat abusiva al sector públic continua sent un problema estructural que exigirà noves reclamacions, interpretacions judicials i, sobretot, una resposta legislativa capaç d’impedir que la precarietat continuï funcionant com una forma ordinària de gestió de l’ocupació pública.