El TSJC confirma la condemna de més d’un milió d’euros pel suïcidi d’un directiu

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha confirmat íntegrament la condemna imposada a les societats Alcover Química SL i Cromogenia Units SA per la mort d’un directiu que es va suïcidar al seu lloc de treball, ratificant d'aqueta forma la resolució prèvia que els atribuïa responsabilitat pels fets i fixava una indemnització superior al milió d’euros per a la família. La resolució de l’alt tribunal català avala plenament el criteri del Jutjat Social 2 de Tarragona i confirma de forma contundent l’existència d’un vincle directe i relació causal entre la situació d’insuportable «angoixa vital» generada per les circumstàncies laborals del directiu i la fatal decisió de posar fi a la seva vida. Així, el TSJC reitera que un suïcidi pot tenir la condició d’accident de treball “quan s’acrediten problemes d’índole laboral i estressors que generen una situació de desbordament psíquic”.

Elevat estrès i angoixa

Segons ha quedat acreditat en el decurs del procés judicial, en què Col·lectiu Ronda ha representat la família del treballador finat, la decisió d’atemptar fatalment contra la pròpia vida va derivar directament de «l’ansietat i l’angoixa vital» relacionada amb «l’elevat estrès per la gran intensitat laboral», les preocupacions vinculades a les dificultat de l’empresa agreujades per la pandèmia de la Covid-19 i «l’existència de processos jurídics penals» relacionats amb diferents incidents ambientals on el directiu estava implicat en la condició d’administrador de l’empresa. Concretament, el treballador estava acusat des de 2012 per la suposada comissió de dos delictes contra el medi ambient derivats de l’activitat de l’empresa i estava molt a prop de subscriure un acord de conformitat amb Fiscalia. Però malgrat la seva insistència, les empreses no van realitzar cap de les inversions demandades reiteradament pel directiu per evitar nous vessaments. Una inacció que va provocar que el primer trimestre del 2020 s’iniciessin noves actuacions per part de la Fiscalia de Medi Ambient, amb risc elevat de donar peu a un nou procés penal que podia comportar una condemna amb pena de presó pel treballador. 

Tot i l’existència de «multitud de correus electrònics» i altres comunicacions en què el directiu manifestava el seu malestar, preocupació i angoixa per la situació, l’empresa no va adoptar «cap tipus de mesura de prevenció» relacionada amb els riscos psicosocials i tendent a protegir la salut del treballador, malgrat el seu «delicat estat de salut mental». Sent així, la sentència conclou que és a les empreses a qui correspon “provar l’adopció de les mesures necessàries per prevenir o evitar el risc”.

Concurrència de culpes

En el recurs presentat, les empreses van intentar desplaçar part de la responsabilitat sobre els fets ocorreguts cap al mateix treballador, sol·licitant una reducció del 50% de la indemnització en base a l’anomenada “concurrència de culpes”. En aquest sentit, argumentaven que la decisió de llevar-se la vida responia a una decisió «freda i conscient» i «voluntària i meditada» per part del treballador, incapaç d’afrontar les seves responsabilitats. Un extrem que connectaven amb el fet que no constava que el directiu hagués recorregut prèviament a tractament o suport psicològic. Però sobre aquesta qüestió, el TSJC torna a mostrar-se contundent i rotund a l’hora de rebutjar la pretensió de les empreses. La sentència recorda que una eventual imprudència o comportament temerari del treballador no trenca el nexe causal ni desvirtua en cap sentit les obligacions en matèria preventiva i de protecció de la integritat física dels treballadors i treballadores que legalment correspon a les empreses atès que “la culpa de la víctima no trenca el nexe causal […] la imprudència o l’excés de confiança de l’empleat no elimina la negligència de l’empresa quan aquesta ha faltat al seu deure objectiu de cura”. A banda, el TSJC considera que «és notori que en molts casos el tractament psiquiàtric no és prou eficaç per abolir l'impuls autolític», raó per la qual «sense acreditació contundent d'una contribució del mort a la seva mort, més enllà d'una execució material mediatitzada pel trastorn psiquiàtric que s'entén subjacent i determinant de l'impuls suïcida, no entenem procedent aplicar la concurrència de culpes».

Responsabilitat desproporcionada

Pilar Casas, advocada del Col·lectiu Ronda que ha representat la família del difunt en el procediment per obtenir el reconeixement del suïcidi com a accident laboral, valora que la desestimació del recurs per part del TSJC «contribueix de forma molt significativa a consolidar una línia jurisprudencial que reconeix i atorga la deguda transcendència a l’obligació empresarial de prevenir els riscos psicosocials en l’àmbit laboral». L’advocada assenyala que un recent estudi sobre condicions laborals a Catalunya ha determinat que «un 43,1% de les persones treballadores a casa nostra manifesta haver tingut problemes d’ansietat en els darrers dotze mesos mentre que al conjunt de la UE, aquest percentatge és tan sols del 29%, evidenciant que aquest és un aspecte de la salut laboral que continua sent sistemàticament ignorat per la majoria d’empreses en el marc de la seva política preventiva». En aquest tràgic cas, el treballador va acabar suportant en solitari les conseqüències de decisions i dinàmiques empresarials orientades prioritàriament al resultat econòmic, en un context en què la pressió es va intensificar sense que existís una resposta preventiva adequada ni la persona trobés el suport que requeria. «Aquest és un cas extrem -analitza l’advocada de Col·lectiu Ronda- però posa de manifest una realitat existent a moltíssimes empreses i organitzacions: la insuficient atenció a la salut mental de les plantilles i la tendència a normalitzar situacions de sobrecàrrega, pressió extrema i assumpció de responsabilitats desproporcionades».