El Tribunal Suprem ha modificat la seva pròpia doctrina per concloure que no és lícit celebrar un contracte d'obra i servei o eventual que tingui la durada vinculada a la vigència d'una contracta. Un canvi de rumb significatiu que pot contribuir a pal·liar les pràctiques abusives d'algunes empreses a l'hora de recórrer a les figures de contractació temporal.
..............................
Es fa cada vegada més evident que la temporalitat és un mal endèmic de l'entorn laboral espanyol, on la taxa de contractació sotmesa a termini o condició de resolució se situa molt per sobre del que ho fa en països del nostre entorn. Per apreciar la magnitud del fenomen, tan sols cal recordar que, segons Eurostat, a l'últim trimestre de l’any passat a Espanya hi havia més de 3.5 milions de persones amb contracte temporal. Bastants menys que els més de 4 milions que van començar l'any amb un contracte d'aquest tipus, en sintonia amb el que ha passat en el conjunt de la Unió Europea, on més del 80% dels llocs de treball perduts durant la pandèmia corresponen a contractes temporals.
Aquesta singular preeminència de la contractació temporal és fruit i resultat de molts i variats factors. Hi ha una cultura empresarial especialment procliu a acudir als contractes de durada determinada tan arrelada que arriba a amarar la forma de procedir de les mateixes administracions públiques, on la taxa de temporalitat és fins i tot més elevada que en el sector privat. I aquesta tendència socioempresarial, per dir-ho d'alguna manera, troba terreny abonat i fèrtil pels excessos en una legislació excessivament laxa i sense veritable efecte dissuasori pel que fa a la temporalitat fraudulenta o abusiva. És en aquest sentit que resulta remarcable el valor de la nova doctrina del Tribunal Suprem, doncs expressa una vocació de contenció de la temporalitat de la qual, malauradament, continua mancada en bona mesura la normativa laboral vigent.
La forma comuna del contracte és de durada indefinida
Per més que l'afirmació del titolet pugui sonar a ironia per a moltes persones, especialment les més joves, la vida laboral de les quals acostuma a ser una llarga successió de contractes temporals, el cert és que tant la legislació espanyola com la comunitària defineixen per defecte el contracte de treball com un de celebrat per temps indefinit . Òbviament, això no vol dir que sigui inextingible. Ni tan sols que no pugui ser resolt amb facilitat. Simplement assenyala que en el moment de celebrar el contracte no hi ha la certesa de quan serà resolt, bé sigui per assolir-se el moment d'una hipotètica expiració temporal o per concloure el servei o l'obra acordada.
Per tant, la contractació temporal sempre hauria de tenir caràcter excepcional. I això no és un judici de valor ni una opinió. És senzillament el que marca amb rotunditat la llei i el que permet dir, amb certesa, que la immensa majoria dels milions de contractes celebrats a Espanya cada any estan constituïts en frau de llei i oculten relacions laborals de caràcter indefinit.
Aquesta senzilla consideració és el fil conductor sobre el qual el Tribunal Suprem ha construït la seva anàlisi de la qüestió i ha fonamentat un important canvi doctrinal després que, des de principis de la dècada dels noranta i fins ara, vingués admetent que la durada del contracte per obra o servei podia establir-se en funció de la durada d'una contracta.
¿I això per què? Doncs, segurament, a causa de la proliferació i la creixent presència de les empreses multiservei en tots els camps productius. Una tendència en plena expansió que ha fet de la subcontractació un model a l’alça, impulsat per la preeminència que la darrera reforma laboral de 2012 va atorgar als convenis d'empresa per davant dels convenis sectorials. Per a moltes empreses, l'externalització de serveis o fins i tot la de la pròpia activitat principal ha suposat la possibilitat de recórrer a treballadors contractats per tercers i coberts per convenis habitualment regressius que estableixen menors salaris i pitjors condicions que les que haguessin estat aplicables en cas de contractar-los directament. Precisament per això es van prioritzar els convenis d'empresa, que ningú ho oblidi.
Accedir a les garanties de la legislació europea
A banda de les evidents conseqüències en termes de pauperització de les relacions laborals, aquesta dinàmica suposa que centenars de milers de treballadors empleats per aquestes empreses multiserveis es troben permanentment vinculats a la subcontractació i, per tant, condemnats a una eterna temporalitat sense possibilitat de solució. És a dir, si a una persona és contractada, per exemple, per Acciona Facility Services, la divisió del grup empresarial Acciona dedicada a oferir serveis logístics, el seu treball sempre es desenvoluparà en el marc d'una contracta atès que la seva empresa no té altra raó de ser que executar les tasques que li són encarregades mitjançant contractes i subcontractes. Per tant, encadenaria una i altra vegada contractes temporals de durada coincident amb el de la contracta, tot i que la legislació impedeix l'excessiva concatenació de contractes temporals i fixa límits en el temps a la durada màxima d'una relació eventual o per obra i servei.
El Tribunal Suprem, a través de la sentència de la qual ha estat ponent la magistrada María Lourdes Arastey Sahún, raona amb bon criteri que aquesta realitat tan quotidiana en el mercat laboral espanyol resulta incompatible amb la normativa comunitària que assenyala la temporalitat com a excepció reglada i el treball per temps indefinit com a norma habitual. Així, la resolució recull que "en [les] empreses, en les quals el gruix de l'activitat econòmica reposa exclusivament sobre persones contractades de forma temporal, desapareix el marc ordinari de condicions de treball que seria, hipotèticament, el que hauria de seguir la regla de les relacions laborals indefinides ".
Cop dur, però encara insuficient
El Tribunal Suprem sentència que no es pot establir un mecanisme d'automatització generalitzada de la temporalitat en aquelles empreses dedicades a prestar serveis a tercers. I no hi ha dubte que l'abast d'aquesta resolució és important i suposa un punt d'inflexió en la regularització de la subcontractació. Però per si mateixa, la sentència és insuficient per acotar la temporalitat. A la pràctica, la majoria de les extincions que derivin de la finalització d'una contracta tan sols passaran de ser indemnitzades a raó de 12 dies de salari per any treballat com fins ara, a ser-ho amb 20 si la finalització o l'acomiadament és procedent i 33 si es considera improcedent. Positiu, és clar, però escassament dissuasori per a les empreses.
Tal com hem vingut defensant en nombroses ocasions, si es vol desactivar els efectes perniciosos de la subcontractació i la intervenció de les empreses multiservei cal actuar a través de reformes legislatives ambicioses que realment protegeixin treballadors i treballadores. I això passa per establir la prohibició de la subcontractació de la pròpia activitat o, al menys, fixar l'obligatorietat que en aquest supòsit d'externalització de la pròpia activitat continuï sent aplicable el conveni que regeix a l'empresa principal.
Així mateix, és necessari i urgent reforçar els mecanismes de subrogació i successió per evitar que amb cada renovació d'una contracta es produeixi una veritable competició entre les empreses candidates a executar-la per realitzar l'oferta que comporti menor cost ja que aquesta reducció de costos es trasllada indefectiblement al salari de les plantilles. D'aquesta manera, amb cada renovació es produeixen supòsits de substitució de persones amb indemnitzacions mínimes per empleats amb menor sou de la nova contracta mentre es mantenen inalterades les necessitats. Una veritable i dramàtica espiral de precarietat que s'ha convertit en el signe dels nostres temps.
- Aquest article ha estat publicat orginalment al blog "Trabajo digno, pensión justa" mantingut per Col·lectiu Ronda en col·laboració amb El Salto
