L’augment del nombre de cirurgies estètiques que es realitzen anualment va acompanyat d’un increment en paral·lel dels casos en què aquestes intervencions acaben provocant complicacions mèdiques que poden acabar sent greus. En quins casos tenim dret a reclamar pels perjudicis?
................................
Anualment, a l’Estat espanyol es realitzen més de 200.000 intervencions de cirurgia estètica només en el sector privat, sense tenir en compte les cirurgies reparadores que es fan a la sanitat pública. En la seva gran majoria -al voltant del 85%- les persones que s’hi sotmeten són dones, amb especial protagonisme per a les intervencions d’augment de mames i de liposucció.
Malauradament, en paral·lel al creixement exponencial del nombre de cirurgies estètiques que es realitzen cada any, també estan augmentant els casos en què aquestes intervencions no acaben amb els resultats desitjats o, fins i tot, comporten conseqüències físiques i de risc per a la salut absolutament indesitjades. Un fet al qual no és aliè que, segons la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i Reparadora (Sccpre), al voltant del 50% de les cirurgies estètiques són realitzades per metges que no són cirurgians plàstics especialitzats, cosa que incrementa els riscos de complicacions greus o resultats insatisfactoris. El 90% dels cirurgians plàstics a Catalunya han hagut de corregir intervencions fallides fetes per professionals sense la formació adequada.
Quan hi ha mala praxi?
En aquests casos, és fonamental entendre en quins casos podem parlar de mala praxi mèdica. La mala praxi ocorre quan un metge no segueix el que s’anomena la Lex Artis, els estàndards professionals de la seva especialitat i la diligència pròpia de la professió. Aquest incompliment pot derivar en danys al pacient que eren previsibles i evitables si el professional hagués actuat d'acord amb aquests estàndards. En canvi, hi ha situacions en què, tot i seguir els procediments adequats, el metge no pot evitar un resultat advers. Un exemple podria ser una complicació quirúrgica imprevista que sorgeix fins i tot quan es van seguir tots els passos correctes. Quan s’actua amb diligència i atenent els procediment adequats, no existeix responsabilitat legal però, en canvi, la manca de seguiment d’aquests procediments o de diligència, generen una responsabilitat i el dret a ser degudament compensat per part de qui en pateix les conseqüències. També es genera responsabilitat quan el professional mèdic incompleix el deure d’oferir al seu pacient amb antelació informació clara i suficient sobre les característiques i, sobretot, els riscos del tractament a seguir.
Compensació pels danys
Quan un pacient ha estat víctima de mala praxi, té dret a reclamar i rebre compensació pels danys soferts. Això inclou el cost de tractaments addicionals, la pèrdua d’ingressos econòmics a causa de la incapacitat per treballar i el patiment físic o emocional que pugui derivar.
Per presentar una reclamació, cal recopilar documentació que recolzi el cas, com ara registres detallats del tractament, historial mèdic, informes d'altres professionals que confirmin el dany, factures de les despeses generades i tot allò que pugui acreditar el perjudici sofert. A més, un peritatge mèdic és essencial per comparar les accions del metge amb els estàndards professionals i determinar si hi va haver negligència. Si el pèrit conclou que el metge no va actuar d'acord amb els estàndards acceptats, la reclamació per mala praxi té molta més solidesa.
En resum, els pacients que pateixin danys a causa d'una mala praxi mèdica tenen dret a reclamar, però és essencial comptar amb proves adequades per demostrar que el metge no va actuar d'acord amb els estàndards esperats en la seva especialitat. Aquest procés pot resultar complex, però permet als pacients reclamar pels drets vulnerats i obtenir una compensació pels perjudicis soferts.
