Aconseguir que es reconegui una incapacitat permanent derivada de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica continua sent un repte considerable per a moltes persones afectades. Tal com s'ha evidenciat en diverses sentències judicials, el simple diagnòstic de fibromiàlgia, fins i tot quan es presenta de forma severa, no és un passaport automàtic cap al reconeixement de la incapacitat permanent. Un dels principals obstacles rau en la legislació actual, on la fibromiàlgia no apareix de forma específica com una patologia susceptible de causar una invalidesa, generant un dèficit evident a l'hora d'avaluar i reconèixer el veritable potencial incapacitant d'aquesta malaltia.
Una molt recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Canàries (STSJ ICAN 3766/2024) il·lustra clarament aquesta dificultat, ja que la fibromiàlgia es valora dins d'un marc legal que no li atorga una categoria pròpia. Aquesta manca de consideració específica es tradueix, per exemple, en el fet que el dolor crònic generalitzat, símptoma cardinal de la fibromiàlgia segons el document de bones pràctiques, diagnosi i tractament de la fibromiàlgia i la fatiga crònica editat pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, no es valora de manera directa per la legislació vigent.
Tot i aquest panorama complex, la consecució del reconeixement de la incapacitat permanent no és una empresa impossible. La clau resideix en una valoració individualitzada i exhaustiva de cada cas, on s'acreditin mitjançant informes especialitzats de la sanitat pública les limitacions funcionals severes que la malaltia provoca, impedint per complet la realització de qualsevol activitat laboral. La consideració acurada d'altres afectacions associades a la fibromiàlgia, com ara el dolor intens, la fatiga extrema i el deteriorament cognitiu, pot ser un factor determinant en la decisió judicial. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJ CAT 7896/2024) n'és un exemple significatiu, ja que va atorgar una incapacitat permanent absoluta en un cas de "Síndrome de sensibilitat central en forma de fibromiàlgia grau 3 -sever-" agreujada per un síndrome depressiu, amb un quadre funcional que incloïa "dolor articular i muscular generalitzat crònic, debilitat i fatiga importants amb esgotament sever davant de mínims requeriments físics quotidians, fatiga mental i deteriorament cognitiu amb tasques que exigeixin mínima atenció i concentració".
En relació amb els criteris d'avaluació, es constata una diferència notable en la sensibilitat i l'enfocament entre els tribunals superiors de justícia de les diferents comunitats autònomes. En aquest sentit, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sembla mostrar un criteri menys restrictiu a l'hora de valorar l'impacte incapacitant de la fibromiàlgia en comparació amb altres tribunals, com el de les Canàries. Mentre que la sentència dictada a Catalunya considera la fibromiàlgia severa com un element central i decisiu per a la concessió de la incapacitat laboral total, la sentència canària la valora d'una manera més limitada, integrant les seves conseqüències principalment en la dimensió psicològica. Aquesta divergència es reflecteix en el grau de discapacitat reconegut: un 19% a Canàries, on la fibromiàlgia contribueix principalment a través d'un trastorn adaptatiu mixt ansiós depressiu, en contraposició a la incapacitat permanent absoluta reconeguda a Catalunya en un cas de fibromiàlgia severa.
La realitat de la malaltia
La fibromiàlgia és un problema de salut que pot condicionar una discapacitat significativa en els pacients amb més gravetat, amb una simptomatologia àmplia que inclou dolor, cansament i dificultats cognitives. Aquesta realitat contrasta amb la valoració més limitada que fan alguns tribunals, determinada en gran mesura per una legislació que no pren suficientment en consideració l’afectació sobre la vida i la capacitat laboral del dolor crònic generalitzat i el conjunt d’efectes tan físics com psicològics associats a aquesta malaltia.
Per últim, no podem deixar d’esmentar que la situació viscuda amb la fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica evidencia, una vegada més, el deute històric que la Seguretat Social manté amb la salut femenina i les mancances encara existents per reconèixer i abordar adequadament les patologies que, estadísticament, afecten de forma majoritària les dones. Aquest és el cas tant de la fibromiàlgia com de la fatiga crònica que en gairebé un 90% dels casos, afecten dones. La manca d'un reconeixement adequat i específic d'aquestes malalties en la legislació actual representa, indiscutiblement, una possible discriminació indirecta per raó de gènere. Així ho assenyala, precisament, el vot particular dissident signat per la magistrada Gloria Poyatos que acompanya l’esmentada sentència del TSJ de les Canàries, en què denuncia l’existència d’una "llacuna normativa" que afecta malalties amb aquesta prevalença de gènere i reclama un enjudiciament que tingui en compte la perspectiva de gènere per assegurar una valoració justa i efectiva d'aquestes patologies.
Així doncs, encara que sigui possible obtenir sentències que reconeguin l’afectació sobre la capacitat laboral de la fibromiàlgia i la fatiga crònica, cal seguir exigint una necessària revisió i actualització del marc legal per tal que reflecteixi adequadament la realitat i l'impacte incapacitant d’aquestes malalties, evitant així una possible discriminació i garantint una protecció social adequada per a les persones afectades.
