La Constitució ens reconeix el dret a conservar el bon nom i la reputació així com no veure violentades les nostres comunicacions i correspondència. Els límits del dret a l’honor però, sovint esdevenen difusos, especialment pel que fa a personalitats públiques i representants polítics
El dret a l’honor està reconegut a la Constitució i forma part dels denominats drets fonamentals, objecte del màxim grau de protecció front a intromissions i violacions. Malgrat aquesta rellevància jeràrquica, val a dir que el concepte «honor» no està definit ni a la pròpia Constitució ni a cap dels textos legals que desenvolupen la seva regulació com ara la Llei 1/1982 de Protecció Civil del Dret a l’Honor, a la Intimitat Personal i a la Pròpia Imatge. Així doncs, ha correspost als tribunals i, especialment, al Tribunal Constitucional anar traçant els contorns d’aquest concepte i fixar-ne els límits, amb especial èmfasi a l’hora de regular la seva relació, sovint en risc de col·lisió, amb altres drets considerats fonamentals com ho són el dret a la llibertat d’expressió i a la informació.
A què ens referim quan parlem de dret a l’honor?
La doctrina del Tribunal Constitucional vincula el dret a l’honor amb la protecció del bon nom, la imatge pública i la reputació de la persona. És, per tant, un dret íntimament relacionat amb la projecció social de les persones i correspon considerar vulnerat el dret a l’honor quan existeixen ofenses que tenen per objecte o poden provocar el menyspreu o el descrèdit d’un tercer.
A banda, també es considera un atemptat contra el dret a l’honor la intromissió a l’esfera de la vida privada sense consentiment, incloent-hi la violació del caràcter estrictament confidencial de la correspondència i les comunicacions.
Col·lisió entre drets
Com abans esmentàvem, la protecció del dret a l’honor pot entrar en conflicte amb el lliure exercici dels drets a la informació i la llibertat d’expressió, consagrats a l’ordenament jurídic com a garanties essencials per a l’autonomia individual i col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes. Aquesta pugna, com és evident, s’accentua especialment en el cas de les persones dedicades a la política i les personalitats públiques, lògicament més exposades a la crítica i al debat sobre les seves actuacions, decisions o formes de procedir.
El possible conflicte entre el dret a l’honor i la llibertat d’expressió i informació no està subjecte a una regulació rígida i inamovible sinó que correspon als tribunals avaluar cas per cas, i atenent a totes les circumstàncies concurrents, si la possible intromissió en l’àmbit de la privacitat està justificada pel benefici que reporta a l’interès general per la via de garantir el dret a la informació, peça essencial de qualsevol societat plenament lliure i democràtica. En aquest sentit, cal considerar que el dret a l’honor es configura com un dels límits tangibles de la llibertat d’expressió, informació i crítica de la mateixa forma que aquestes transcendents llibertats esdevenen, al mateix temps, el límit de la inviolabilitat de l’honor.
Així doncs, es podria dir que la llibertat d’expressió i informació empara la difusió pública de fets i opinions quan aquestes siguin veraces i es puguin considerar d’interès general i sempre i quan no s’ultrapassin alguns límits infranquejables contemplats a l’esmentada Llei 1/1982 de Protecció Civil del Dret a l’Honor, a la Intimitat Personal i a la Pròpia Imatge. Aquests, bàsicament, són la prohibició de:
1) Enregistrar per qualsevol mitjà la vida íntima de les persones o realitzar gravacions de qualsevol tipus en espais o àmbits privats, fins i tot si les imatges obtingudes no es consideren pertanyents a l’àmbit de l’estricta privacitat.
2) Fer servir dispositius de qualsevol tipus per accedir a la vida íntima o a la correspondència privada d’una persona.
3) Difondre qualsevol informació o detall sobre la vida íntima de les persones que puguin repercutir sobre la seva reputació. Aquesta prohibició també es fa extensiva a les informacions sobre terceres a les quals haguem pogut tenir accés a través de la nostra pràctica professional.
4) Fer servir la imatge d’algú amb finalitats publicitàries sense el seu consentiment
5) Atribuir fets sense fonaments a persones que puguin afectar la seva dignitat o reputació
6) Obtenir rendiment econòmic o guanyar notorietat a través de qualsevol activitat contrària al dret al honor per la qual haguem estat condemnats per un tribunal.
L’excepció de les figures públiques
Tal i com abans esmentàvem, el principi general d’inviolabilitat de la intimitat, la imatge i la preservació de la reputació es relativitza i flexibilitza pel que fa a les figures públiques. No és que deixi de ser d’aplicació, però el grau de protecció s’afebleix atenent a la necessitat de permetre el dret a la informació en la seva doble dimensió de dret de titularitat individual i garantia institucional que ha de permetre l’existència d’una opinió pública lliure i plural. D’aquesta forma, a les figures públiques i els representants polítics se’ls exigeix un nivell reforçat de tolerància front a la crítica i la intromissió de la seva intimitat quan aquesta tingui per objecte oferir informacions que pugui ser valuós exposar al coneixement general i que siguin veraces segons els estàndards de la professionalitat informativa. Aquesta ‘tolerància imposada’ també estén els seus efectes sobre l’obtenció d’imatges o enregistraments de qualsevol tipus de les persones amb projecció pública mentre aquestes participin en actes públics o que serveixin per complementar de forma accessòria informacions d’interès, així com la realització i publicació de caricatures.
Amb tot, cal insistir que l’afebliment dels límits de protecció de la reputació i la imatge de les personalitats públiques requereix sempre l’existència de justificació fonamentada en l’interès públic (i no pas la mera curiositat) i al caràcter veraç de les informacions difoses atenent aquest interès, sense que càpiga la calumnia o el descrèdit gratuït.
