Mitjançant dues sentències dictades de forma simultània a instàncies de Col·lectiu Ronda, el Tribunal Suprem ha establert per primera vegada que Estibarna és responsable de les morts i lesions causades per l’exposició a l’amiant que afecten els professionals de l’estiba.
..........................................
Durant dècades, la major part dels centenars de milers de tones d’amiant que van arribar a l’Estat espanyol procedents de països com Canadà o Sud-àfrica ho van fer per via marítima, a través de ports com el de Barcelona, un dels principals punts d’entrada d’aquest material prohibit al conjunt de la UE per la seva perillositat per a la salut humana des de l’any 2000, amb l’excepció d’Espanya que va obtenir una moratòria per demorar la prohibició fins 2002. Una enorme quantitat de sacs carregats d’un mineral potencialment mortal que els estibadors del port manipulaven sense mesures de seguretat ni equips de protecció en espais mal ventilats i gens condicionats com són les bodegues dels vaixells de mercaderies. Ara, per primera vegada, el Tribunal Suprem ha sentenciat que Estibarna, successora de l’antiga Organización de Trabajos Portuarios (OTP), ha de fer front a les indemnitzacions per danys i perjudicis que corresponen als treballadors del port i les seves famílies per les malalties i defuncions derivades de la inhalació de fibres d’amiant durant aquestes operacions de descàrrega de l’asbest que, segons les pròpies memòries anuals del Port de Barcelona, es van produir com a mínim en el període comprés entre 1963 i 1981.
La OTP «va incomplir amb absoluta claredat el el seu deure de vigilància, així com el de facilitació de mitjans»
Les dues sentències dictades de forma simultània pel Tribunal Suprem obliguen Estibarna a indemnitzar amb 246.279'68 € la vídua d’un estibador que va prestar serveis al Port de Barcelona entre els anys 1956 i 1988 i amb 477.269€ un segon treballador ocupat al port entre 1970 i 1999 actualment afectat per un càncer de pulmó i declarat en situació d’incapacitat permanent absoluta derivat de malaltia professional. En tots dos casos, l’Alt Tribunal revoca sentències prèvies del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que exoneraven Estibarna de tota responsabilitat en considerar que la seva antecessora, OTP, es limitava a la posada a disposició dels estibadors requerits per les empreses autoritzades per realitzar tasques de càrrega i descàrrega de mercaderies sense ostentar cap responsabilitat concreta en matèria de seguretat i prevenció, valorant que el deure de protegir la integritat física dels estibadors requeia en exclusiva sobre les empreses d’estiba i desestiba prestadores de serveis al port. En sentit contrari, el Tribunal Suprem acredita l’existència d’una extensa normativa reguladora de les funcions de la OTP que, entre d’altres coses, estableix la responsabilitat directa d’aquest ens públic autònom depenent del Ministeri de Treball «sobre els incompliments de normes reglamentades, de prevenció de riscos, que atemptin contra la vida o la salut dels treballadors». A més a més, recorda el Tribunal Suprem en ambdues sentències que el Reglament de Seguretat, Higiene i Benestar dels Estibadors Portuaris de l’any 1971 obligava l’OTP a proveir els estibadors «dels elements i i mitjans de protecció individual» necessaris per «garantir la seguretat de la prestació laboral» i a impulsar «la formació i el perfeccionament del personal dedicat a feines portuàries en les tècniques de prevenció d’accidents, seguretat i higiene en el treball». Tot plegat fins el punt de concloure que «si l'OTP hagués complert les seves obligacions en matèria de prevenció establertes per la normativa vigent aleshores, s'hauria pogut evitar la inhalació d'amiant i la malaltia consegüent».
Estibarna, successora legal de l’OTP
Les Organitzacions de Treballs Portuaris, tal i com hem esmentat anteriorment, eren entitats públiques dedicades a gestionar i coordinar les tasques de càrrega i descàrrega de mercaderies als ports de l’Estat espanyol. Entre les seves principals funcions estava la contractació, formació i control dels estibadors portuaris. Aquests treballadors eren contractats per la pròpia OTP que era qui, posteriorment, s’encarregava de posar-los a disposició de les empreses del sector de l’estiba satisfent les necessitats de mà d’obra que aquestes li traslladaven, en un sistema fins a cert punt similar al d’una empresa de treball temporal.
Aquesta forma d’organització dels treballs portuaris va perviure inalterada fins l’any 1986, quan es va iniciar un procés de liberalització del sector que va donar peu a l’existència de les denominades Societats Anònimes de Gestió d’Estibadors Portuaris (SAGEP), incloent-hi Estibarna. Aquest procés va concloure l’any 2017 -arran de les amenaces de la UE contra l’Estat per no obrir el sector al lliure mercat- amb la creació dels Centres Portuaris d’Ocupació (actual forma jurídica d’Estibarna), societats privades participades per les pròpies empreses estibadores que continuen tenint a dia d’avui la missió de posar a la seva disposició estibadors i estibadores quan així ho requereixin.
Marta Barrera, advocada del Col·lectiu Ronda que ha integrat l’equip jurídic responsable de les dues sentències del Tribunal Suprem, explica que «ningú posava en qüestió que Estibarna és la legal successora de l’OTP però fins ara es negava que la OTP tingués responsabilitat en matèria de seguretat i prevenció. Aquesta es feia recaure en exclusiva sobre les empreses estibadores que en la immensa majoria de casos, quan es manifestaven les malalties dels estibadors causades per l’exposició a l’amiant, ja no existien, amb la qual cosa ningú es feia càrrec d’abonar les indemnitzacions que els corresponien ni assumia cap responsabilitat pels incompliments que havien propiciat les lesions i les morts. Era una situació d’impunitat absoluta i de indefensió que afecta un col·lectiu que ha estat molt més exposat del que es creu a la pols de l’amiant. I segurament no tan sols fins l’any 1981, com consta acreditat, sinó fins molt després. Ara no tan sols s’obre la porta a obtenir indemnitzacions justes per a les famílies sinó també a lluitar per a que es reconeguin altres incompliments en matèria de prevenció que poden haver afectat també a aquestes pròpies famílies en l’àmbit domèstic a través de la roba de treball contaminada». Per a l’advocada «estem davant de dues sentències de gran transcendència jurídica, que han de permetre als treballadors del Port de Barcelona però també als estibadors i les estibadores d’altres instal·lacions portuàries veure reconeguts els seus drets i els perjudicis soferts». En aquest sentit, Marta Barrera recorda que «han calgut gairebé 20 sentències contràries del TSJC abans de que el Tribunal Suprem fixés un criteri que acabi amb la impunitat de les morts per l’amiant al Port de Barcelona».
