Reflexions i anàlisi al voltant de la polèmica sentència de l'Audiència Provincial de Navarra
¿Abusos o violació? ¿Interpretació de la norma i de la prova o escenificació de prejudicis atàvics subjacents en l'inconscient col·lectiu de part de la nostra societat (i de la judicatura)? Consideracions precipitades però necessàries
La polèmica sentència de l'Audiència Provincial de Navarra que considera els integrants del grup conegut com La Manada culpables d'un delicte d'abusos enfront de la percepció general de trobar-nos davant d'un cas flagrant de violació aprofundeix en la sensació, cada vegada més estesa, que nombroses resolucions judicials es fonamenten en raonaments jurídics i interpretacions de la norma vigent que semblen entrar en discussió amb la lògica.
Sovint, aquesta percepció que existeixen sentències contràries al que podríem considerar el sentit comú té per causa el lògic desconeixement per part de la majoria de la ciutadania respecte l'entramat legal del nostre ordenament jurídic i no té una veritable raó de ser. Però aquest no sembla ser el cas. La sentència en el cas de La Manada està renyida amb la lògica, amb el sentit comú i també amb el Dret.
La violació és l'expressió més greu dels delictes contra la llibertat sexual, diferenciant del delicte d'abusos de qual la sentència fa culpables els integrants de La Manada en la concurrència de violència o intimidació per part de l'agressor o els agressors. De què parla el Dret quan es refereix a violència? Doncs hem de dir que parla de nombrosos conceptes que els magistrats de l'Audiència Provincial de Navarra semblen no haver pres en la deguda consideració. Violència és, en relació a un delicte contra la llibertat sexual, l'ús de la força amb la voluntat de doblegar la voluntat de la víctima. Per apreciar l'existència de violència, el Codi Penal no exigeix que aquest ús de la força sigui especialment greu ni provoqui lesions. Tan sols la demostració que ha existit una força física suficient per anul·lar la voluntat de la persona agredida. I és doctrina consolidada del Suprem que la valoració de l'ús que hi ha hagut de la força ha d'abastar també les circumstàncies que envolten al fet enjudiciat com ara, per exemple, la capacitat intimidatòria de l'espai on es produeix la suposada agressió, la presència de més de un agressor (intimidació ambiental, segons el Codi Penal), la corpulència de les persones implicades o l'existència d'un vincle previ entre agressor i agredit. Totes aquestes circumstàncies, entre d'altres, es recullen en el Codi Penal i han de ser avaluades per determinar l'existència de violència que, com hem dit, suposa la principal diferència entre la consideració d'abusos o violació.
A ningú pot escapar que en el cas de La Manada, es donen tots i cadascun d'aquests condicionants. Parlem d'uns fets que la pròpia sentència narra així: "La denunciant 'va sentir un intens aclaparament i desassossec, que li va produir estupor i li va fer adoptar una actitud de submissió i passivitat, determinant-la a fer allò que els processats li deien que fes, mantenint la major part del temps els ulls tancats". La pràctica definició dels que significa trencar i sotmetre la voluntat d'algú mitjançant la força del grup, en un espai intimidant (un cubicle de tot just tres metres quadrats) i valent-se de la pròpia corpulència.
I doncs, si la sentència admet que hi ha circumstàncies que la jurisprudència s'identifica amb la violència, com és possible que no s'apreciï violació? Doncs no l'aprecia perquè els magistrats incomprensiblement consideren que no hi ha un altre requisit ineludible en la conformació d'aquest tipus delictiu: un mínim de resistència per part de la víctima.
El raonament és pervers. Admetem que es va abusar de la víctima però la responsabilitzem de no haver-se resistit prou. No almenys, en la forma o el grau els jutges de l'Audiència consideren suficient, ignorant per complet la impossibilitat evident de resistència per part d'una persona que, no ho oblidem, és víctima i passa a ser, encara que sigui d'una manera indirecta, responsable. Responsable en aquest cas de no haver-se resistit, a criteri dels magistrats. O millor dit, de la majoria de jutges de la Sala, doncs el redactor de l'inacceptable vot particular que acompanya la sentència considera lògica la falta de resistència en considerar que lluny d'estar sotmesa, la víctima gaudia de les relacions sexuals. Aberrant.
La sentència dictada per l'Audiència Provincial de Navarra denigra el Codi Penal i la voluntat d'aquest de protegir les persones davant els atacs contra la seva llibertat sexual i integritat física i moral. Si en aquesta ocasió la ciutadania en ple clama contra el contingut d'una resolució judicial no és per desconeixement. És senzillament perquè les seves conclusions són ofensives. Cap a les víctimes de violència, les dones encara sotmeses al masclisme imperant i el conjunt d'una societat que espera de la Justícia que la protegeixi front a la barbàrie i no pas que aquesta li doni empara.
