La protecció de la persona des del respecte a la seva voluntat i preservant en el major grau possible la seva autonomia és la principal prioritat que defensem en el marc legal que tenim ara mateix. Ara bé, l’exercici de la capacitat en la seva màxima expressió i en relació a tots els aspectes de la vida d’una persona pot precisar, en determinades circumstàncies, de suports pel seu complet desenvolupament.
................................
Actualment, amb la legislació vigent i malgrat que Espanya va ratificar l’any 2008 la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, trobem dues vies per poder fixar aquests suports: els que requereixen una modificació prèvia de la capacitat d’obrar i els que no. Cal tenir present però que, tal i com està regulada la llei avui en dia, la majoria de suports es vehiculen per la via dels procediments judicials de modificació de la capacitat.
Les dades són aclaparadores, doncs a l’Estat espanyol, més de 25.000 persones són sotmeses anualment a procediments judicials de modificació de la capacitat. En la seva immensa majoria, es tracta de persones afectades per disminucions psíquiques, deteriorament cognitiu o patologies mentals. Aquests procediments conclouen en més d’un 90% dels casos en el reconeixement judicial d’una modificació total o parcial de la pròpia capacitat, bé sigui determinant que la persona no pot autogovernar-se en cap aspecte substancial de la seva vida (modificació total) o només en referència a alguns aspectes concrets (modificació parcial).
La Convenció de Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada al 2.006 a la ciutat de Nova York, defineix la discapacitat com el resultat «de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l’actitud i a l’entorn que eviten la seva participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres”. És evident, doncs, que el marc legal actual dista substancialment de la Convenció i, malauradament, això no és cap novetat, si bé cal destacar que els professionals i operadors jurídics dedicats a les persones amb discapacitat han realitzat un gran esforç, tal i com ho demostra l’evolució jurisprudencial, per flexibilitzar uns processos que tradicionalment havien estat profundament encotillats pel que fa al lèxic emprat i resultaven anacrònics a l’hora d’abordar la vital qüestió del respecte a la voluntat de les persones. Uns processos on, per dir-ho d’alguna forma, tot es veia en termes de blanc o negre i que ara, en canvi, incorporen una amplia escala de grisos a partir del concepte que podríem anomenar com de «vestit a mida». És a dir, intentant identificar amb precisió quines són les necessitats concretes de la persona amb dificultats per autogovernar-se en un o més aspectes de la seva vida, encara que això encara s’hagi d’articular a través de la modificació de la capacitat.
El text de la Convenció no nega l’evidència que les alteracions físiques, psíquiques o sensorials que afecten les persones poden arribar a ser, assolit un determinat grau d’intensitat, un impediment quasi insalvable per a l’exercici plenament autònom de drets i obligacions. Però posa l’èmfasi i estableix l’obligació per a les legislacions estatals de garantir l’existència de mecanismes que permetin recórrer a mesures de protecció i assistència per a aquelles persones que, per diverses raons, precisen de recolzament a l’hora de protegir els seus drets o adoptar determinades decisions en la seva esfera personal i patrimonial. Mecanismes de protecció per evitar que la persona sigui víctima de les seves pròpies accions però que no impliquin la modificació radical de la seva capacitat jurídica sinó, ans al contrari, que potenciïn la seva autonomia més enllà de les limitacions que pugui experimentar.
Els suports que no impliquen modificar la capacitat d’obrar existeixen, però són més poc advertits i estan infravalorats, malgrat permetre comptar i prendre en consideració la voluntat de la persona. Així doncs, tot i que probablement menys utilitzades del que podrien ser-ho, el cert és que sense necessitat de recórrer a la modificació de la capacitat jurídica de la persona, el Codi Civil català recull un seguit de figures legals agrupades sota l’epígraf genèric de «Institucions de protecció de la persona» que permeten oferir el necessari suport a la presa de decisions per part de les persones discapacitades en sintonia amb l’esperit que emana de la Convenció i de forma més respectuosa amb la seva autonomia i llibertat. Aquest és el cas, per exemple, de la figura de l’assistent, el guardador de fet i els poders d’autotuela.
Les figures legals que acabem d’esmentar, presenten el denominador comú d’esdevenir mesures més alineades amb l’esperit i la voluntat inspiradora de la Convenció de Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat en el sentit que permeten acotar i limitar aquells àmbits on és veritablement necessari oferir els suports necessaris a la capacitat de la persona per a l’exercici dels seus drets i la presa de les pròpies decisions. És en aquest sentit que aquestes figures de suport permeten preservar la capacitat jurídica de la persona, perquè la complementen, i d’aquesta forma, també la dignitat inherent a l’existència humana i l’autonomia individual.
L’any 2020 es van aprovar, tant a nivell estatal com autonòmic, dos projectes de llei que impliquen una reforma de la legislació civil i processal pel suport a les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica. Ambdós projectes representen un canvi de paradigma normatiu perquè no es duran a terme més modificacions de la capacitat d’obrar i, en canvi, es potenciarà la figura del guardador de fet i les figures assistencials, eliminant les tuteles i las potestats parentals rehabilitades i prorrogades. Definir els suports que es precisin per a les persones amb discapacitat per ajudar i complementar la seva capacitat en aquells aspectes en què sigui necessari tot respectant la seva voluntat i autonomia és el futur més immediat que voldríem assolir.
