El Govern de la Generalitat ha anunciat la intenció d’impulsar una mesura legislativa per tal de regular l’anomenada clàusula rebus sic stantibus, que ja venen aplicant els tribunals, a través d’una modificació del Codi Civil Català
L’executiu català ha vinculat la incorporació de la clàusula al Codi Civil amb la publicació del decret de 21 d’octubre que, entre d’altres mesures, estableix reduccions temporals obligatòries al preu del lloguer dels locals afectats per les mesures de suspensió o reducció de l’activitat com a conseqüència de la lluita contra la propagació de la Covid-19. La regulació de la rebus sic stantibus es contempla, doncs, com una forma de solidificar aquesta actuació del Govern en relació a l’arrendament de locals comercials quan, en realitat, el possible abast de la clàusula va molt més enllà d’això.
Traduïda del llatí, la clàusula rebus sic stantibus significa literalment «estant així les coses» i es tracta d’una disposició general del Dret que contempla la possibilitat de resoldre o revisar els termes d’un contracte quan, per circumstàncies excepcionals, sobrevingudes i imprevisibles, esdevé impossible satisfer les obligacions acordades.
Aquesta clàusula és la que va ser invocada el passat 7 d’octubre per un jutjat madrileny per sentenciar que una discoteca estava temporalment exempta de l’obligació de seguir abonant el lloguer del local mentre no pogués reobrir les portes a causa de la situació d’alarma sanitària. I no ha estat pas l’única resolució judicial dictada als darrers mesos en aquest sentit. Amb anterioritat, per exemple, l’empresa siderúrgica Celsa va aconseguir que un jutjat establís una moratòria d’un any en el pagament dels seus deutes bancaris atenent a la impossibilitat de la companyia de fer-hi front.
Com veiem, tot i que el principi general del Dret indica amb claredat que allò acordat i pactat en un contracte s’ha de complir si no hi ha hagut engany entre les parts en el moment de celebrar-ho, la realitat és que davant circumstàncies excepcionals, els jutjats també poden acceptar que es flexibilitzin els termes d’un contracte quan existeix una «impossibilitat absoluta» de realitzar la prestació acordada. Ara bé, aquesta aplicació es troba dificultada pel fet que la clàusula rebus sic stantibus és una construcció jurisprudencial però no està pas regulada per cap llei ni incorporada al Codi Civil, ni al català ni a l’espanyol. És a dir, apareix a les sentències com un principi inspirador general, però la legislació no especifica amb claredat en quins casos i com cal aplicar-la.
Important reforma del Codi Civil
Aquest dèficit regulador és el que pretén corregir el Govern de la Generalitat mitjançant la modificació del Codi Civil català per incloure i clarificar l’ús de la clàusula rebus sic stantibus, especificant-ne amb major detall quan i com es pot considerar que és lícit argumentar la impossibilitat justificada i raonable de fer front a les obligacions que emanen d’un contracte com pot ser, per exemple, el de lloguer de l’habitatge o del local on desenvolupem la nostra pràctica professional. Com dèiem, a Espanya no està regulada la clàusula però sí ho està en altres països del nostre entorn com França, que la va incorporar al seu Codi Civil l’any 2016, o Itàlia, que va ser el primer país europeu a regular-la plenament. La seva incorporació al nostre Codi Civil sens dubte contribuiria a limitar la inseguretat jurídica actual a l’hora de recórrer a aquesta figura legal que pot ser d’immensa ajuda per a empreses i particulars afectats per les conseqüències de tot tipus derivades de la situació de pandèmia i excepcionalitat sanitària.
Alteracions sobrevingudes, involuntàries i imprevisibles
A l’espera que es concreti aquest projecte de regulació, el millor és atendre a la configuració clàssica i habitual de la clàusula rebus sic stantibus que ha creat la jurisprudència i, especialment, les sentències del Tribunal Suprem. Aquestes resolucions ens diuen que es podrà resoldre el contracte o «acomodar-lo a les noves circumstàncies» quan es produeixi una «profunda alteració de les circumstàncies que trenqui l’equilibri entre les parts».
Ara bé, l’esmentada alteració no només ha de ser «profunda». Més important que això és que el canvi en les circumstàncies es degui a una causa «sobrevinguda i aliena a la voluntat» que no sigui «racionalment previsible» en el moment de celebrar-se el contracte. És a dir, tan sobrevinguda i poc previsible com una pandèmia mundial que ha obligat a limitar la mobilitat general de la ciutadania durant un llarg període de temps i a suspendre determinades activitats econòmiques, amb especial incidència sobre sectors com ara la restauració, l’hostaleria, la cultura i l’oci nocturn, abocats a una situació molt delicada per causes que no els són imputables de cap de les maneres i posen en seriós perill la continuïtat dels seus projectes empresarials.
La regulació de la clàusula rebus sic stantibus seria una bona i necessària notícia que podria contribuir a que els jutjats puguin intercedir en defensa dels interessos de moltes de les víctimes d’aquesta crisi sanitària, econòmica i social.
