La sentència del Tribunal Suprem que imposa severes condemnes per la suposada comissió dels delictes de sedició, desobediència i malversació atempta de forma greu contra els drets fonamentals de la ciutadania, fent del Dret Penal un instrument d’intervenció política limitador de les nostres legítimes llibertats.
L’aplicació del Dret Penal exigeix la subordinació del tribunals als principis inviolables de mínima intervenció i, sobretot, de proporcionalitat. En absència d’aquests trets, el Dret Penal i la facultat dels jutjadors per avaluar, reprimir i castigar es deforma fins a esdevenir irreconeixible en la seva legitimitat i situar-se fora de l’àmbit que li és propi.
Com a juristes, però abans que qualsevol altra cosa, com a ciutadans i ciutadanes, la nostra sensació davant el contingut condemnatori de la sentència dictada pel Tribunal Suprem en relació al conjunt de fets i esdeveniments que tots plegats coneixem com a «Procés» ens enfronta, precisament, davant aquest rostre deformat de la Justícia.
En el passat, i de forma reiterada, hem expressat el nostre radical desacord amb els fonaments jurídics de l’argumentació emprada per bastir l’acusació contra els enjudiciats. Continuem sense apreciar l’existència dels fets que justifiquin la invocació de delictes com ara la sedició o, en el cas d‘en Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, el de desobediència. Però aquest no pot ser tan sols un debat desapassionat i estrictament jurídic sobre la tipicitat dels fets analitzats. La sentència del Suprem va molt més enllà d’això en atribuir rellevància penal -i no precisament poca- a situacions i fets que, lluny de merèixer el retret dels tribunals, troben empara en el conjunt de les nostres llibertats fonamentals com a ciutadans i ciutadanes. Aquesta és la immensa i negra ombra que la sentència del Tribunal Suprem projecta sobre els condemnats i sobre tota la societat, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Un cop tolerat que el Codi Penal esdevingui una matèria mal·leable susceptible de ser adaptada a voluntat per subjugar l’oposició política o ideològica, les garanties democràtiques que tot Estat de Dret té l’obligació de proveir i protegir queden sota amenaça i reduïdes a la condició de màscara inexpressiva, d’existència formal però inanimada. La llibertat d’expressió, la de reunió i manifestació; la llibertat de discrepar i dissentir i la d’albergar l’esperança de poder confrontar les opinions a través del diàleg pacífic. Sobre totes aquestes llibertats s’abat el text d’una sentència que, en la seva pròpia existència, esdevé un immens fracàs i un obstacle de molt difícil resolució per a l’aspiració de trobar solucions polítiques a allò que són conflictes polítics.
El desacord amb el text de la sentència del Tribunal Suprem no hauria d’estar condicionat per la proximitat o la distància que mantinguem ni amb les opcions polítiques ni amb els posicionaments respecte el dret a l’autodeterminació de Catalunya de les persones avui condemnades i des de fa temps empresonades. Aquest desacord ha de néixer amb la certesa de viure en una societat que avui és menys lliure del que ho era ahir i que ho és molt menys encara del que ho era abans d’iniciar-se el Procés. Avui se’ns pretenen manllevar alguns dels pilars de la nostra existència ciutadana. Els mateixos pilars sobre els quals ens recolzem quan ens unim al carrer per evitar un desnonament injust o participem en una vaga contra la vulneració dels nostres drets laborals. És aquí on rau la perillositat d’una sentència que no podem compartir i que s’erigeix en intent de legitimar el segrest de la llibertat.
