El TS estableix que els ingressos de la parella de fet no computen per determinar-ne l'accés
El Tribunal Suprem sentencia que els ingressos de la parella de fet no computen a l'hora de determinar el requisit d'insuficiència de rendes de la unitat familiar (75% de l'SMI) que permet accedir al subsidi de desocupació per responsabilitats familiars.
El subsidi de desocupació per responsabilitats familiars és un ajut econòmic que poden sol·licitar aquelles persones que hagin esgotat la seva prestació contributiva d'atur i tinguin al seu càrrec un cònjuge, menors en situació d'acollida o fills menors de 26 anys, així com de més edat però incapacitats. Fins ara, l'accés a aquest subsidi estava determinat pel compliment del denominat requisit d'insuficiències de rendes. És a dir, passa per acreditar que la persona beneficiària no disposa de recursos econòmics suficients per sostenir aquestes responsabilitats familiars.
Malgrat es tracta d'un subsidi individual, el titular del qual és una persona, a l'hora d'acreditar l'esmentada insuficiència de rendes, el Servei Públic d'Ocupació avalua el conjunt dels ingressos de la unitat familiar i només considera provada la situació de manca de recursos econòmics quan els ingressos de la unitat familiar, incloent-hi els del sol·licitant, dividits pel nombre de membres que la componen no superin el 75% del Salari Mínim Interprofessional (SMI), excloent-hi la part proporcional de dues pagues extres.
El Tribunal Suprem es pronuncia sobre les parelles de fet
Fins ara, en cas de que la persona sol·licitant convisqués de forma habitual amb una parella, ja fos cònjuge o parella de fet, els ingressos de la parella es computaven dins el conjunt de rendes de la unitat familiar, sense cap tipus de distinció entre un tipus d'unió o un altre. Però aquesta situació acaba d'experimentar un gir radical després que la Sala Social del Tribunal Suprem dictés una important sentència que unifica doctrina i estableix que a l'hora de realitzar aquest càlcul de rendes de la unitat familiar no s'han de tenir en compte els ingressos de la parella de fet del beneficiari del subsidi, a diferència del que succeeix amb els cònjuges per causa de matrimoni legalment establert.
El Suprem ofereix diferents justificacions a la distinció que introdueix entre matrimoni i parella de fet. La primera d'aquestes raons es desprèn del propi enunciat de la Llei General de la Seguretat Social que estableix de manera meridianament clara que si bé el cònjuge forma part de les persones que, per raons de parentiu, són susceptibles de ser considerades una «responsabilitat familiar», tal i com hem assenyalat al principi d'aquest article, la norma no fa cap esment de les parelles de fet. Per tant, a criteri del Suprem, no es pot equiparar per analogia una figura -la del cònjuge- i una altra -la de la parella de fet- tal i com s'ha estat fent fins ara, especialment atenent al fet que en aquest l'assimilació només abasta els deures, la de contribuir econòmicament al sustent de la unitat familiar, però no pas l'accés al possible efecte benefactor del subsidi, doncs la parella de fet està exclosa, a diferència del que passa amb el cònjuge, de la possibilitat de ser considerada responsabilitat familiar.
De forma redundant però abordant la qüestió des d'un segon angle, la sentència també fa una interpretació teleològica de la norma, és a dir, analitzant si la interpretació que ha vingut fent el Servei Públic d'Ocupació respon efectivament a la finalitat perseguida pel legislador en el moment de crear i regular el subsidi. I en aquest sentit considera que l'efecte protector del subsidi és individual -l'ajut s'atorga a la persona desocupada per tal que pugui fer front a les seves responsabilitat familiars però no és un ajut directe a la unitat familiar- i, per tant, aquest dret individual no pot estar subordinat a circumstàncies conjuntes.
La polèmica dels ingressos familiars i la insuficiència de rendes
La sentència del Suprem que exclou a les parelles de fet del còmput d'ingressos familiars en l'accés al subsidi per responsabilitats familiars no és pas la primera ocasió que els tribunals espanyols es pronuncien sobre aquest polèmic concepte. El Tribunal Constitucional també es va pronunciar al respecte, tot i que en un context ben diferent. Al juliol d'aquest mateix any, el TC va declarar nul diversos aspectes substancials dels reials decrets promulgats pel PP que havien reformat el subsidi per a persones desocupades amb carència de rendes. I entre aquests aspectes anul·lats pel TC estava, precisament, el fet de deixar d'avaluar la mancança de recursos que permetin l'accés al subsidi des d'un prisma estrictament individual a fer-ho comptabilitzant la totalitat de recursos de la unitat familiar, incloent-hi cònjuges, parelles convivents i menors de 26 que tinguessin residència al domicili. Val a dir, però, que les raons del Constitucional per argumentar la il·legalitat del precepte no tenien res a veure amb el perjudici causat a milers i milers de treballadors i treballadores expulsats del mercat laboral amb una edat de difícil reingrés a la pràctica professional. La causa d'inconstitucionalitat no estava en aquest perjudici sinó en l'ús fraudulent que el Govern havia fet de la figura legal del reial decret llei reservada a situacions d'urgència i excepcionalitat que, a criteri del TC, no s'apreciaven en la necessitat de reformar aquest subsidi.
Coherència en el tractament
Segons el nostre criteri, el raonament que ha fet el Tribunal Suprem per excloure a les parelles de fet del còmput de les rendes familiars sembla perfectament raonable i coherent amb el fet que la LGSS exclou aquestes mateixes parelles de l'efecte protector del subsidi. A dia d'avui, malgrat una confluència cada vegada major en matèria de drets i deures entre cònjuges per causa de matrimoni i parelles de fet, aquestes dues figures estan molt lluny de presentar una analogia perfecte, tal i com ho demostra, per exemple, les diferències que encara subsisteixen en perjudici de les parelles de fet a l'hora d'accedir a la pensió de viduïtat. Per tant, no és acceptable que existeixi una asimetria que legitimi el fet que les parelles de fet cada vegada puguin compartir un major nombre de les obligacions pròpies dels cònjuges sense accedir en la mateixa proporció als drets d'aquests.
