La creació del fons de compensació per a les víctimes de l'amiant ja acumula dos anys de retard, una indefensió insuportable per a les víctimes, especialment les vinculades a Uralita en situació de concurs de creditors.
................................................................
Cada dia que passa, més persones són víctimes de l’amiant arreu de l’Estat. Al propi preàmbul de la Llei 21/2022 s’afirmava que «entre els anys 2003 i 2009 es podrien haver produït 7.154 casos» d’afectacions per aquest material, entre les quals «al voltant de 700 mesoteliomes de mitjana per any». Unes xifres que es complementen esgarrifosament amb la previsió de la UE que, abans de 2040, mig milió de persones hauran mort a territori comunitari com a conseqüència de la inhalació de fibres d’amiant de les quals, com a mínim 60.000 persones seran ciutadanes de l’Estat espanyol. Dades que contrasten amb les pràctiques de l’INSS i la manca de reconeixement a les víctimes, especialment pel que fa a l’origen laboral de l’exposició a l’amiant. Així, per exemple, l’any 2018 només es va admetre l’origen professional de 20 casos de mesotelioma. Res a veure, doncs amb els 700 casos que s’estimen anualment i molts menys del que els jutjats, any rere any, acaben admeten com a malalties professionals obligant l’INSS a rectificar el seu restrictiu criteri.
Evitar l’obligació d’acudir als jujtats
Precisament, una de les raons per impulsar la necessària creació del Fons de Compensació era evitar que les víctimes haguessin d’acudir als jutjats per reclamar el seus drets. Per exemple, a l’esmentat preàmbul de la norma s’afirma que el Fons ha de servir per tal que les víctimes no «hagin de lluitar als jutjats, per reclamar els seus drets, amb els organismes de la Seguretat Social i amb les mútues» i recorda que «els treballadors i les treballadores afectades i els seus familiars es veuen abocats a un procés judicial que comporta un cost econòmic important per part de les famílies, o per part de les vídues i vidus, que, percebent pensions mínimes, a més han d'assumir aquest cost econòmic».
A banda, la creació del Fons de Compensació ha esdevingut més necessària que mai després que la històrica URALITA, principal importador d’amiant a l’Estat i el major fabricant de productes derivats del fibrociment, es declarés en situació de concurs voluntari de creditors el passat 30 de gener de 2020, dificultant de forma extrema que les persones afectades per la manca de diligència i mesures de seguretat de l’empresa puguin accedir a les indemnitzacions que els són reconegudes judicialment. Una situació front a la qual la pròpia norma emfatitzava que calia protegir els interessos de les víctimes, afirmant que «moltes d'aquestes empreses han pogut patir amb el pas del temps reconversions, escissions, absorcions, canvis de denominació o trasllat d'activitats, que a més poden dificultar en gran manera la identificació de qui és actualment responsable de la que fou, en el seu moment, ocupadora del treballador, i de l'actual successora. Això comporta per part dels afectats i les afectades o els seus familiars una tasca detectivesca, un enorme i dificultós esforç per identificar l'empresa responsable, que impedeix moltes vegades reclamar, i l'afectat queda sense compensació malgrat el dany sofert en la seva salut».
Dos anys de vergonya
Des de fa dos anys, la Llei de creació d’un Fons de Compensació per a les víctimes de l’amiant roman en l’oblit, inútil i desactivada, per l’incompliment de dotar-la d’un desenvolupament reglamentari que permeti desplegar-la. Dos anys en què el legislatiu s’ha mostrat indiferent a tots els propòsits explicitats en el preàmbul de la norma, agreujant encara més la situació de totes les persones que han emmalaltit i perdut la vida per l’exposició a l’amiant, sovint com a conseqüència directa d’haver treballat en contacte amb aquest material en absència de mesures de prevenció i seguretat per part de les empreses. Una vegada més, es castiga a les persones amb la vida trencada per l’amiant. Novament, el propòsit de compensar per tot el dany sofert esdevé una promesa incomplerta i es renova la condemna a haver de lluitar als tribunals per veure reconeguts drets i prestacions, amb l’oposició de mútues, empreses i de la pròpia administració.
Dos anys d’endarreriment i encara cap notícia sobre quan, a la fi, existirà un Fons per compensar les víctimes
