El passat dia 20 d’octubre de 2022 es va publicar al BOE la Llei per a la creació d’un fons de compensació per a les víctimes de l’amiant. Sens dubte, una jornada històrica. Però encara queden molts dubtes per resoldre sobre la implantació i funcionament d’un fons que ha d’afavorir l’accés a indemnitzacions i justa reparació per a les persones afectades per l’amiant i les seves famílies.
....................................
Després d’una llarga tramitació parlamentària i interminables mesos d’incertesa, el BOE, en la seva edició del passat 20 d’octubre, recull la publicació de la Llei 21/2022 de creació d’un fons de compensació per a les víctimes de l’amiant. O el que és el mateix, la llum verda a la creació d’un mecanisme anàleg als fons públics que ja existeixen a països com Holanda, Bèlgica o, molt especialment, França que preveuen l’accés a indemnitzacions pels danys causats per l’exposició a aquest perillós material.
La feina del legislador no ha acabat, però. De fet, encara queda la part més important: el desenvolupament reglamentari. És al reglament on es detallarà el funcionament del futur fons de compensació i es clarificaran les qüestions cabdals com ara les que tenen a veure amb les quanties indemnitzatòries que es reconeixeran a les víctimes i les seves famílies.
Tot i així, del contingut de la Llei que aprova la creació del fons ja es poden extreure algunes conclusions i dades rellevants per entendre com serà aquest funcionament i quin pot arribar a ser el seu efecte compensatori per a les víctimes, condemnades des de fa dècades a emprendre veritables batalles judicials per accedir a indemnitzacions, prestacions i drets.
A qui s’adreça el fons?
Doncs aquest és un dels punts remarcables i indiscutiblement positius de la norma, doncs es fa explícit que les persones que poden accedir al futur fons són els «treballadors i treballadores que hagin pogut estar en relació amb l'amiant. I a més, cal tenir en compte els contactes fora de l'àmbit laboral, dins l'àmbit familiar (per rentat de roba a casa) o ambiental, que ara no regula el sistema».
És necessari recordar que només en temps molt recents s’ha reconegut judicialment la responsabilitat de les empreses que han fet ús de l’amiant sobre les malalties causades per l’asbest que han patit els veïns i veïnes de les fàbriques i centres productius on es feia servir aquest material. Una victòria judicial, pionera a Europa, aconseguida pels companys i companyes de Col·lectiu Ronda en representació d’un grup de veïns de Cerdanyola, localitat que va acollir la principal fàbrica d’Uralita, el major productor a Espanya de productes derivats de l’amiant i el fibrociment.
Abans, el Tribunal Suprem, i de nou a instàncies de la nostra cooperativa, havia establert també aquesta responsabilitat sobre les anomenades víctimes domèstiques. Persones emmalaltides per causa de les fibres d’amiant que arribaven al domicili familiar a través de la roba de feina dels treballadors i treballadores d’aquestes fàbriques.
En ambdós casos, es tracta de victòries judicials que fins ara no tenien cap tipus de trasllat legislatiu ni reconeixement explícit a les normes vigents. El fet que la Llei de creació d’un fons de compensació reconegui a víctimes domèstiques i ambientals com a potencials beneficiàries és, sens dubte, una important passa endavant.
De quantes persones parlem?
Impossible dir-ho amb certesa, però el preàmbul de la Llei ens dóna pistes estadístiques quan afirma que «entre els anys 2003 i 2009 es podrien haver produït 7.154 casos». Com és sabut, les malalties causades per l’amiant poden trigar entre 20 i 50 anys a manifestar-se i la utilització de l’amiant no es va prohibir definitivament a l’Estat espanyol fins l’any 2002. A dia d’avui, centenars de milers de tones d’aquest material continuen al nostre voltant, fent extremadament difícil predir quantes persones poden acabar patint malalties relacionades amb l’amiant. Tot i la dificultat, la Unió Europea es va atrevir a afirmar que del mig milió de persones que hauran mort per conseqüència directa de l’amiant a la UE abans de 2040, com a mínim 60.000 seran ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol.
Tornant al preàmbul de la Llei, trobem una referència als casos de mesotelioma o càncer de pleura, una patologia malauradament sense tractament ni cura causat de forma gairebé exclusiva per la presència d’amiant al sistema respiratori. Concretament, i extrapolant les dades recollides a França, el nou text afirma que a Espanya hi hauria «al voltant de 700 mesoteliomes de mitjana per any». Aquesta xifra, incorporada al preàmbul de la Llei, poc o res té a veure amb la realitat que troben a diari les persones afectades i les seves famílies. Malgrat la manca de transparència que sovint afecta la informació sobre les actuacions de l’INSS, les dades fetes públiques demostren que, per exemple, l’any 2018 només es va admetre l’origen professional de 20 casos de mesotelioma. Res a veure, doncs amb els 700 casos que s’estimen anualment i molts menys del que els jutjats, any rere any, acaben admeten com a malalties professionals obligant l’INSS a rectificar el seu restrictiu criteri.
Compensar víctimes...però no admetre la seva existència
Aquesta disparitat de xifres que acabem d’esmentar ens porten a plantejar el primer gran dubte que ens genera el futur fons: a qui acabarà beneficiant si en el cas de les víctimes laborals s’exigeix el reconeixement previ de la patologia com a malaltia professional i l’INSS denega de forma sistemàtica les prestacions i incapacitats que corresponen a aquestes persones argumentant, precisament, que el seu origen no és laboral?
A l’esmentat preàmbul es justifica la necessitat de crear el fons de compensació per evitar que les víctimes «hagin de lluitar als jutjats, per reclamar els seus drets, amb els organismes de la Seguretat Social i amb les mútues» i se’ns recorda que «els treballadors i les treballadores afectades i els seus familiars es veuen abocats a un procés judicial que comporta un cost econòmic important per part de les famílies, o per part de les vídues i vidus, que, percebent pensions mínimes, a més han d'assumir aquest cost econòmic». Ara bé, resulta inevitable preguntar-se si això serà possible o si caldrà continuar acudint als jutjats com fins ara mentre l’INSS mantingui els criteris i la forma de procedir que fins ara ha exhibit front a les persones afectades per l’amiant i les seves famílies.
Quines seran les quanties indemnitzatòries?
Un tema evidentment important que, a hores d’ara, desconeixem completament fins no s’elabori i es publiqui el Reglament que desenvolupi i concreti la norma. En qualsevol cas, esperem que les compensacions ofertes se situïn en línia amb els criteris que la judicatura ha anat consolidant, utilitzant com a referència el barem d’aplicació per a les lesions i seqüeles derivades d’accidents de circulació. Un mètode evidentment forçat pel buit normatiu però que ha afavorit que, en molts casos, les sentències obtingudes a l’Estat fixin quanties indemnitzatòries més elevades que les reconegudes pels fons de compensació d’altres països. No seria en absolut just que s’obligués a les víctimes a triar entre una indemnització menor però amb les facilitat de tràmit i la rapidesa que pot atorgar el fons (si és que és així) i la possibilitat de majors compensacions però amb la incertesa i la llarga espera que representa un procediment judicial a la col·lapsada administració de Justícia.
Desacord amb la resolució de l’INSS
Com hem dit, serà la publicació del corresponent Reglament allò que ens permetrà valorar plenament el funcionament del Fons i si resulta adient o no el procediment establert. Però en aquest estadi preliminar, ja estem en disposició de mostrar la nostra disconformitat amb un dels articles de la nova llei. Concretament, el punt 4 de l’article 8 dedicat a les «particularitats del procediment» on, després d’explicar quins seran els requeriments per acreditar l’afectació causada per l’amiant, s’afirma que «en cas de manca de conformitat amb la proposta per part del sol·licitant, l'Institut Nacional de la Seguretat Social emetrà una resolució desestimant la sol·licitud».
No sembla justificable que la resposta a una eventual disconformitat amb la resolució sigui no pas la possibilitat de presentat les al·legacions que corresponguin sinó la desestimació. Caldrà estar molt atents al desenvolupament reglamentari per assegurar-nos que no s’aboca les víctimes a una situació de desprotecció.
Víctimes d’empreses desaparegudes: el fantasma d’Uralita
Una de les grans dificultats que pateixen les víctimes de l’amiant i les seves famílies està directament relacionada amb el fet que les patologies relacionades amb l’asbest triguen molt de temps a manifestar-se, com hem explicat al principi de l’article. Això significa que de forma habitual, quan el dany emergeix es difícil localitzar o identificar l’empresa i el moment precís de l’exposició. Així ho admet la nova llei quan afirma que «moltes d'aquestes empreses han pogut patir amb el pas del temps reconversions, escissions, absorcions, canvis de denominació o trasllat d'activitats, que a més poden dificultar en gran manera la identificació de qui és actualment responsable de la que fou, en el seu moment, ocupadora del treballador, i de l'actual successora. Això comporta per part dels afectats i les afectades o els seus familiars una tasca detectivesca, un enorme i dificultós esforç per identificar l'empresa responsable, que impedeix moltes vegades reclamar, i l'afectat queda sense compensació malgrat el dany sofert en la seva salut».
Efectivament, és així. Un enorme esforç afegit a la dura batalla que, com hem vist, acostuma a ser necessària front a l’INSS. Per primera vegada, una norma reconeix les dificultats i el patiment afegit a les dolences físiques o al dolor per la pèrdua d’un ésser estimat que les víctimes de l’amiant troben per obtenir compensació i que es reconegui, quan s’escau, la responsabilitat de les empreses que no van protegir la seva salut. Aquesta és, per exemple, la situació de les víctimes de l’amiant d’Uralita, condemnada en innombrables ocasions per la seva responsabilitat i que ara pretén defugir l’obligació d’abonar les milionàries indemnitzacions imposades pels jutjats declarant-se en situació de concurs de creditors.
Que la norma reconegui les dificultats i la indefensió de les víctimes i es presenti com una forma de redreçar aquesta situació ja suposa un triomf per a les persones afectades per l’amiant i una raó per a l’esperança.
Esperança, precisament
I «esperança» ha de ser la paraula que encapçali el tram final d’aquest article. L’esperança de que la norma desplegui efectes ràpidament després de dècades d’oblit vers les víctimes, que resulti una llei eficaç i s’atorguin indemnitzacions justes i no hagin de ser en exclusiva els tribunals qui surtin en defensa de les persones afectades i les seves famílies. Esperança que ara, a la fi, es faci justícia amb totes les vides trencades per l’amiant i s’acabi per sempre més amb el silenci i l’oblit.
