Una sentència del TS podria afectar decisivament a les relacions laborals a la universitat
El Tribunal Suprem ha dictat una important sentència que pot resultar decisiva per posar fre a l'extensió incontrolada de la precarietat i la temporalitat que caracteritza des de fa anys la contractació de personal docent universitari. En fem un breu anàlisi.
Les necessitats docents regulars i estructurals de la universitat no poden ser cobertes fent servir figures de contractació temporal, ni les generals incloses a l'Estatut dels Treballadors que puguin ser d'aplicació en aquest àmbit ni les que específica i exclusivament pertanyen al món universitari.
Aquesta és, de forma dràsticament resumida, la principal conclusió de la transcendent sentència dictada pel Tribunal Suprem que considera abusiva i fraudulenta la concatenació de contractes temporals de diversa modalitat (successivament professor associat, col·laborador i lector) d'un professor de la Universitat de Barcelona.
Tot i que la resolució també assenyala que en el cas analitzat no es complien els requisits que atorguen validesa en si mateix a algunes de les esmentades modalitats contractuals (el professor associat ha d'acreditar, per exemple, activitat professional aliena a la docència i això no succeïa), el cert és que aquestes irregularitats no són, en absolut, el moll de l'os del raonament jurídic de l'Alt Tribunal. De forma ben diferent, el Tribunal Suprem accentua la seva argumentació en la il·licitud del recurs a la contractació temporal «per cobrir necessitats permanents i duradores ordinàries en matèria de contractació de personal docent» en plena sintonia amb el contingut de les tres sentències dictades de forma simultània el passat 14 de setembre de 2016 pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que condemnaven de forma contundent l'ús abusiu de la contractació temporal per part de les Administracions Públiques a l'Estat espanyol, incloent-hi nomenaments de personal estatutari temporal, funcionaris interins i treballadors eventuals.
Universitat: la precarietat com a norma
Si bé es cert que la precarietat i la temporalitat han esdevingut trets hegemònics en les relacions laborals a l'Estat espanyol, l'àmbit universitari és un dels sectors on la degradació de la contractació ha esdevingut més acusada i evident. A dia d'avui existeixen més de vint modalitats contractuals pel professor universitari, la immensa majoria de les quals pretenen donar empara a relacions laborals marcades per la dedicació parcial i una baixa retribució. Una proliferació de formes contractuals que es fonamenta en el contingut de la controvertida Llei Orgànica d'Universitats impulsada l'any 2001 pel govern del Partit Popular i només lleugera i superficialment modificada 7 anys després pel govern de Rodríguez Zapatero. Aquesta normativa va obrir la porta a l'extensió de les figures de temporalitat exclusives del món universitari que als darrers anys han estat amb diferència les més emprades per les universitats per a les seves contractacions, normalment amb el pretext de de no tenir alternatives a aquestes modalitats atesa les limitacions imposades per les restriccions pressupostàries i les mesures de control del dèficit a la incorporació del personal docent a la carrera funcionarial. Argument absolutament peregrí si considerem que en l'àmbit docent universitari també existeixen, juntament amb aquests nombrosos contractes temporals esmentats, figures de contractació de durada indefinida com podrien ser el de «contractat doctor» que tenen un ús gairebé residual per part de les universitats malgrat quedar fora de l'abast de qualsevol possible limitació a la contractació.
Necessitat provisional i raó objectiva
El Tribunal Suprem admet l'existència de raons legítimes per a la contractació temporal en l'esfera de la docència universitària, però recorda que tant dins com fora de la universitat i el món acadèmic «els contractes de treball de durada indefinida constitueixen la forma més comuna de relació laboral». Així, considera que «l'Administració en la seva condició d'empresari pot recórrer tant a la contractació indefinida com a la contractació temporal, si bé, en aquest darrer cas els supòsits en què resulta admissible la contractació temporal són els mateixos i en les mateixes condicions que els previstos en la legislació laboral comuna». En aquest sentit, declara fraudulenta que la contractació temporal serveixi «per cobrir necessitats permanents i duradores ordinàries» i reclama l'existència d'«una justificació objectiva» per a la renovació de contractes temporals tot instant als òrgans judicials a comprovar i prendre en consideració en tot moment que «la renovació dels successius contractes laborals de durada determinada tractin realment d'atendre necessitats provisionals».
Impacte al món universitari
És previsible que aquesta sentència dictada a la llum de la jurisprudència comunitària sacsegi de forma important el panorama laboral a les universitats de l'Estat, doncs a ningú escapa que actualment la temporalitat en la contractació és una característica malauradament molt estesa entre el personal docent, administratiu i de suport i que són moltes les «necessitats docents regulars i estructurals» que satisfan professors i professores contractades en evident frau de llei.
Com ha admès el Tribunal Suprem, la necessitat del món universitari de dotar-se de figures de temporalitat singulars per cobrir necessitats que també poden ser-ho i no tenen cabuda en el contingut generalista de l'Estatut dels Treballadors no pot esdevenir una patent de cors per a les universitats que els permeti mantenir-se al marge d'aquest principi essencial que estableix que la forma bàsica de contractació és la de durada indefinida.
