Demanda contra l’Institut Metropolità del Taxi per incomplir la ràtio d'un 5% dels taxis adaptats
Un grup de persones amb mobilitat reduïda ha interposat una demanda contra l’Institut Metropolità del Taxi per l’incompliment de la norma que obliga des del passat 30 de desembre de 2017 a que almenys el 5% dels taxis que operen a l’àrea metropolitana de Barcelona siguin vehicles adaptats
................................................
El 23 de novembre de l’any 2007 es publicava el Reial Decret 1544/2007 destinat a regular «les condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per a l'accés i utilització dels mitjans de transport per a persones amb discapacitat». Entre d’altres disposicions, la norma atorgava als ajuntaments un termini màxim de 10 anys per adoptar totes les mesures necessàries per garantir que almenys un 5% dels taxis que operen a la seva zona de responsabilitat fossin vehicles plenament adaptats a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda. A Barcelona, però, transcorreguts 13 anys des de l’aprovació de la norma i més de 3 des que finalitzés el període transitori màxim, el percentatge de vehicles adaptats continua situant-se per sota de l’1% de la flota total de taxis que opera a l’àrea metropolitana de Barcelona. Una situació que ja va ser objecte de reclamació administrativa l’any 2019 davant l’Institut Metropolità del Taxi sense que el grup de reclamants aconseguís obtenir cap tipus de resposta per part de l’ens gestor del sector.
El grup de persones impulsores d’aquesta iniciativa recorda que la demanda presentada amb l’assessorament de Col·lectiu Ronda ha estat la darrera opció al seu abast davant el silenci de l’Institut Metropolità del Taxi i les administracions amb responsabilitats i competències sobre el sector. «Per a nosaltres, el taxi no és un luxe ni un caprici -manifesten- sinó una necessitat absolutament vital i, sovint, l’única opció front a l’aïllament o la dependència constant respecte terceres persones que ens puguin ajudar a desplaçar-nos per la ciutat per fer tot allò que la gent amb mobilitat plena pot fer sense pensar-hi: comprar, visitar el metge o, fins i tot, acudir a les nostres feines. Evidentment, la pandèmia encara ha agreujat molt més aquesta situació de manca d’autonomia per la necessitat de reduir al màxim el contacte personal i les restriccions generals a la mobilitat. És completament intolerable que transcorreguts més de 13 anys des que s’aprovés la norma que fixa la ràtio del 5% dels vehicles adaptats, una ciutat com Barcelona i la seva àrea metropolitana, que projecta al món una imatge de compromís social i polítiques inclusives, no hagi fet res per assegurar-se que no es vulnera diàriament el dret a la mobilitat de les persones amb dificultats. Al contrari, la petició del nostre col·lectiu, que no és altra que fer complir les lleis vigents, ni tan sols ha merescut una resposta o alguna explicació sobre perquè aquí no es pot fer el que sí han fet a ciutats com Madrid».
Marc Vilar i Martí Surís són els advocats de Col·lectiu Ronda que han assessorat el grup de demandants en el seu procediment de reclamació. A criteri dels lletrats, la manca de voluntat política per fer complir amb el contingut de la normativa vigent suposa «una situació de vulneració flagrant dels drets humans de les persones amb discapacitat que es perllonga, incomprensiblement, des de fa més de 13 anys, sense que les autoritats competents facin res per evitar-ho». En aquest sentit, els lletrats recorden que la normativa vulnerada amb l’incompliment de la ràtio del 5% de vehicles adaptats no es limita a l’esmentat Reial-Decret 1544/2007 sinó que abasta també l’article 14 de la Constitució que estableix la prohibició absoluta de qualsevol forma de discriminació per raó, entre d’altres, de la condició física. «Encara hi ha més -assenyalen els advocats de Col·lectiu Ronda- la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social, de l’any 2013, imposa als poders públics la creació de mesures per garantir l’accés universal a, entre d’altres aspectes, el transport i remarca que el grau de protecció haurà de ser ‘especialment intens’ pel que fa a garantir l’accés a la mobilitat i el transport públic. Una idea que emana de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008, que estableix l’obligació dels Estats signants de garantir a les persones amb discapacitat l’accés ‘en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans’ al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables».
«Durant anys hem hagut d’adaptar la nostra vida a la disponibilitat de taxis, penjats del telèfon durant hores per mirar de poder fer la reserva, sovint de forma infructuosa i obligats a renunciar a allò que la resta de persones poden fer simplement pel fet que nosaltres no tenim com arribar. Però ja hem dit prou. No demanem bona voluntat de ningú. Exigim que es compleixi la llei», remarca el col·lectiu de demandants.
