La secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona ha estimat la demanda interposada per un empresari contra Banco Sabadell declarant la nul·litat de la clàusula sòl incorporada en el préstec hipotecari subscrit per aquest i la seva esposa en tant que titulars d’una comunitat de béns
En el cas de les hipoteques subscrites entre professionals, tal i com succeeix amb els préstecs hipotecaris que signen empreses i empresaris, no resulta pertinent que els tribunals apliquin l’anomenat «control de transparència» destinat a analitzar si la informació proporcionada per l’entitat al client ha estat suficient per tal que aquest comprengui amb exactitud el contingut de les clàusules incorporades i, especialment, els riscos que poden comportar. Durant anys, aquesta tesi jurisprudencial ha impedit que, al contrari del que succeïa amb els consumidors a títol particular, les empreses veiessin vedada la possibilitat de reclamar pels imports indegudament abonats com a conseqüència, entre d’altres, de les conegudes «clàusules sòl», que limiten la variabilitat del tipus d’interès impedint que el client es pugui beneficiar dels possibles descensos de índex de referència com ara l’Euribor.
El passat mes de maig, però, el Tribunal Suprem va dictar una importantíssima sentència que ha variat radicalment aquesta situació obrint la porta dels jutjats a les reclamacions d’empreses i empresaris. En aquesta resolució, l’Alt Tribunal obligava Caixa Laboral a reintegrar les quantitats indegudament abonades per efecte de la clàusula sòl a una parella que no actuava en qualitat de consumidors sinó que va contractar l’hipoteca per finançar l’adquisició d’un local destinat a un ús professional com era la instal·lació d’una perruqueria.
La sentència acreditava que en tractar-se d’empresaris no corresponia aplicar les directrius respecte el necessari «control de transparència» per part dels tribunals que la legislació comunitària imposa per tal de preservar el dret dels consumidors a obtenir una informació suficientment clara i acurada per part de l’entitat que permeti entendre i ponderar adequadament les característiques de les clàusules incorporades al contracte de préstec hipotecari. Per contra, el Tribunal Suprem valorava que en el cas de les hipoteques celebrades amb empreses i empresaris, els tribunals tenien la potestat de de desenvolupar un «control d’incorporació» fonamentat en els principis del Codi Civil i el contingut de la Llei de Condicions Generals de la Contractació.
En essència, el denominat control de transparència només pot configurar-se com a sòlidament satisfet en aquells casos en que quedi acreditat que el prestatari «ha tingut una oportunitat real de conèixer la clàusula en el moment de la celebració del contracte de préstec» i que aquesta ha d'estar expressada amb «una redacció clara, concreta i senzilla, que permeti una comprensió gramatical normal».
Mesos de negociació
A criteri de l’Audiència Provincial de Barcelona, que s’adhereix a la doctrina del Tribunal Suprem, en el cas d’aquest empresari cal considerar com a abusiva i radicalment nul·la la clàusula sòl present en el seu contracte hipotecari perquè ni en la informació precontractual subministrada per Banc Sabadell ni en cap de les nombroses comunicacions mantingudes pel client amb els responsables de l’oficina bancària en les dates prèvies a la rúbrica del préstec es va esmentar en cap moment l’existència d’aquesta limitació a la variabilitat de l’interès. Al contrari, en tot moment es va assenyalar que l’interès aplicable era l’Euribor amb un diferencial del 0,75%, però sense advertir l’existència d’una clàusula sòl que establia un interès mínim a abonar que es podia situar remarcablement per sobre d’aquest valor, tal i com ha succeït als darrers anys com a conseqüència dels nivells històricament baixos de l’Euribor.
«Dels principis que estableix el Codi Civil i el Codi de Comerç- es pot llegir a la sentència- és possible deduir un principi general que permeti excloure d’un contracte clàusules sorprenents, és a dir, aquelles que de forma subreptícia modifiquen el contingut que l’adherent [el prestatari] hagués pogut representar-se com a contingut natural del contracte». En aquest sentit, la resolució considera que els efectes desplegats per la clàusula sòl incorporada per Banc Sabadell al contracte sense informar al seu client suposa «una alteració de l’expectativa legítima del prestatari» i, per tant, l’entitat va actuar «amb plena vulneració de les regles de la bona fe».
La clàusula sòl torna massivament als jutjats
Agnès García, advocada de Col·lectiu Ronda responsable de la sentència, assenyala que «la sentència del Tribunal Suprem ha estat cabdal per revertir una situació que fins ara posava en qüestió el dret d’empreses i empresaris a una tutela efectiva dels seus interessos per part dels tribunals. No resultava lògic que pel mer fet de que una hipoteca estigués destinada a finançar una activitat econòmica o empresarial els tribunals no poguessin valorar si la informació contractual i precontractual facilitada per les entitats era adequada per evitar els efectes negatius que comporten clàusules reiteradament considerades abusives com ara la pròpia clàusula sòl». L’advocada preveu que en els propers mesos podria haver «un volum molt important» de demandes interposades per empreses contra la inclusió de clàusules abusives en els seus préstecs hipotecaris. «La legislació no atorga als professionals l’especial i reforçat grau de protecció que les directives comunitàries reserven als consumidors, però això no significa que els bancs puguin actuar sense la deguda diligència a l’hora de comercialitzar productes financers, incloent-hi hipoteques. Casos com el d’aquest empresari demostren que les entitats tampoc no han actuat amb transparència a l’hora de celebrar contractes hipotecaris amb les empreses, de la mateixa forma que ho han fet amb els consumidors. Les pràctiques abusives han estat tan habituals entre els uns com els altres».
