A Catalunya, conviure amb una nova parella no extingeix el dret d'ús de l'habitatge familiar
Una sentència del Jutjat de Primera Instància 7 de Cerdanyola del Vallés prioritza el contingut del Codi Civil Català (CCC) i resol, en sentit diferent al criteri recentment exhibit pel Tribunal Suprem, que en cas de separació o divorci, el fet que el cònjuge que gaudeix de l'ús del domicili familiar convisqui amb una nova parella no extingeix automàticament el dret a seguir fent-ne ús.
El passat mes de novembre, el Tribunal Suprem confirmava una sentència prèvia de l'Audiència Provincial de Valladolid que estimava, en contra del criteri del Ministeri Fiscal, que la convivència estable amb una nova parella extingia el dret d'ús de l'habitatge familiar després d'un divorci pel fet que l'entrada d'una tercera persona a l'habitatge feia que aquest perdés la seva antiga naturalesa d'habitatge familiar «en servir per a l'ús d'una família dissemblant i diferent». Tot i avançar que la qüestió en controvèrsia no tenia relació amb la voluntat de qüestionar la llibertat per establir noves relacions, la sentència del Suprem assenyalava que aquesta llibertat no es podia utilitzar en perjudici de tercers. D'aquesta forma, l'Alt Tribunal considerava que calia valorar «l'evident influència» que tenia l'aparició d'una nova parella a l'hora de variar substancialment les circumstàncies que, en el moment del divorci, havien servit de base per establir les diferents condicions vinculades a la separació o el divorci com ara, per exemple, la conveniència de fixar una pensió compensatòria, l'import de la manutenció dels fills, en cas d'haver-n'hi, o, precisament, el dret d'ús de l'habitatge que havia estat comú i que «es confereix i es manté en tant que conservi el caràcter familiar».
Insuficiència de l'article 96 del Codi Civil espanyol
Tal i com ha fet en reiterades ocasions el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i com, de fet, el propi Tribunal Suprem admet en l'esmentada i polèmica sentència, el Jutjat de Primera Instància 7 de Cerdanyola del Vallés lamenta la «insuficiència» de l'article 96 del Codi Civil espanyol per regular l'amplitud de problemàtiques i circumstàncies que poden convergir en la utilització del domicili familiar amb posterioritat a un procediment de divorci o separació. Així, de forma succinta, l'article es limita a establir que «en defecte d'acord dels cònjuges aprovat pel jutge, l'ús de l'habitatge familiar i dels objectes d'ús ordinari que contingui correspon als fills i al cònjuge en companyia del qual queden». És d'aquest redactat d'on es desprèn la valoració que el Tribunal Suprem realitza de la pèrdua de la condició de «domicili familiar» que suposa la convivència amb una nova parella aliena al nucli familiar original.
En contraposició, i seguint el principi de legalitat, el jutjat cerdanyolenc invoca el Codi Civil Català per resoldre la demanda interposada per un cònjuge contra la seva ex-parella, de qui s'havia divorciat l'any 2011, on, a banda de sol·licitar l'extinció de l'obligació de seguir aportant una pensió d'aliments a la filla gran del matrimoni, demanava que es retirés el dret d'ús sobre l'habitatge familiar a qui fora la seva dona atenent al fet que aquesta convivia de forma habitual en el domicili amb la seva actual parella.
Causes de l'extinció del dret d'ús
En relació a aquesta petició, i en sentit divergent respecte la resolució del Suprem, la sentència desestima la pretensió en considerar que el Codi Civil Català, que ha de prevaldre en aquest cas sobre la normativa estatal, només estableix l'extinció del dret d´ús com a conseqüència de «matrimoni o convivència marital del cònjuge beneficiari amb una altra persona» en aquells casos en què l'atribució del dret d´ús es va fer «amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge». O el que és el mateix, valora que si el dret d'ús a un dels cònjuges es va acordar entre les parts en el moment de formalitzar el divorci o va ser l'autoritat judicial qui el va atribuir en atenció a l'efectiva guarda dels menors, sense que hi hagués una especial situació de necessitat material, no correspon qüestionar la utilització de l'habitatge per part del cònjuge només pel fet que existeixi una nova relació de parella o nucli de convivència.
Atribució per necessitat
El Codi Civil Català atorga àmplies atribucions als cònjuges per acordar com millor convingui els termes d'ús de l'habitatge familiar en el context de prestacions i contraprestacions (pensió d'aliments, guarda i custòdia, etc.) que les parts pactin. En absència de pacte o si aquest no és validat per l'autoritat judicial, correspon als jutges atribuir l'ús de l'habitatge atorgant preferència al cònjuge a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta. Ara bé, aquesta norma general de preferència es pot subvertir en favor del cònjuge que presenti majors dificultats econòmiques o circumstàncies de necessitat, fins i tot en el cas que no convisqui habitualment amb els fills, si l'altre cònjuge disposa de mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d'habitatge i, si li correspon la guarda, la dels fills. És en aquest cas d'atribució per necessitat que la norma catalana especifica que la convivència amb una nova parella és causa d'extinció del dret.
Sobre aquesta base, el Jutjat de Primera Instància 7 de Cerdanyola del Vallés raona que si l'atribució del dret no es va fer per circumstància de necessitat i el pacte entre els cònjuges no estableix cap disposició en aquest sentit, no correspon l'extinció del dret d'ús.
Augment de les peticions d'extinció
Esther Costa, advocada del Col·lectiu Ronda que ha representat en aquest procediment a la dona que feia ús de l'habitatge en virtut de la guarda dels fills, constata que després de la sentència del Tribunal Suprem s'han multiplicat les peticions sol·licitant l'extinció del dret d'ús de l'habitatge atenent al fet que els cònjuges beneficiaris mantenen una nova relació sentimental. «En molts casos, aquestes peticions es fonamenten bàsicament en una actitud que té més a veure amb qüestions sentimentals que no pas amb la voluntat de satisfer el deure parental d'avantposar els interessos dels fills comuns als interessos propis. L'atorgament del dret d'ús respon a les circumstàncies del divorci o la separació i ha de tenir sempre com a objectiu prioritari protegir el benestar del menors . Per suposat, aquestes circumstàncies poden variar amb el decurs del temps i és cert que poden fer-ho fins el punt d'aconsellar reconsiderar les decisions adoptades en el seu moment, però no es pot pretendre que quelcom tan natural i habitual com és el fet d'iniciar una nova relació i refer la vida sentimental pugui esdevenir un automatisme que posi en perill l'estabilitat dels fills i les seves condicions materials de vida. La sentència del Tribunal Suprem i l'obsolescència del Codi Civil espanyol afavoreixen actuacions superficials respecte la prioritat al bé dels fills que ha de regir sempre qualsevol determinació relacionada amb la regulació dels drets i deures dels progenitors amb posterioritat a la fi d'un matrimoni o relació».
