El Jutjat Social 21 de Barcelona ha condemnat el Servei Català de Salut a reemborsar els més de 34.000 euros que va abonar un pacient per tal que finalitzessin a una clínica privada el tractament de reconstrucció del colon i retirada de la bossa recol·lectora externa que el servei públic de salut va desistir d’afrontar en considerar-ho «del tot desaconsellat»
................................................................
Al demandant se li va practicar una colostomia a l’agost de l’any 2018 com a conseqüència de la qual se li va aplicar una bossa recol·lectora que li havia de ser retirada als pocs mesos, quan es finalitzés el tractament de reconstrucció del colon. Al febrer de 2019, però, una primera intervenció de retirada de la bossa d’ostomia va finalitzar sense èxit i tan sols 4 dies després, el pacient ha haver de ser intervingut novament a causa d’una peritonitis aguda. És en aquest moment quan l’equip mèdic responsable del tractament a l’Hospital Parc Sanitari de Sant Joan de Déu comunica que no procedirà a retirar la bossa col·locada uns mesos abans en considerar que una nova operació «era del tot desaconsellada» i que «no es podia fer res més per millorar la situació» de tal forma que, en conseqüència, «havia d’acceptar conviure de per vida amb una bossa de forma permanent, malgrat des del principi se li havia informat del caràcter provisional».
Davant la negativa de l’Hospital a facilitar que el demandant pogués accedir a una segona valoració i opinió d’un professional del servei públic de salut, aquest va acudir a la sanitat privada on un segon equip d’especialistes va considerar que es podia «revertir la situació». Així, al novembre de 2020, l’afectat se sotmetia a una nova intervenció quirúrgica, en aquest cas a l’Hospital Quirón de Barcelona on, ara sí, es procedia amb èxit a la definitiva retirada de la bossa recol·lectora «amb bona evolució, cosa que va permetre’l reincorporar-se al seu lloc de treball i tenir una vida normalitzada».
«Assistència sanitària urgent, immediata i de caràcter vital»
El Servei Català de Salut va denegar la sol·licitud de reemborsament de la despesa de més de 34.000 € destinada a la finalització del tractament en considerar que la sol·licitud no s’ajustava «als supòsits d’assistència sanitària urgent, immediata i de caràcter vital» contemplats a la norma reguladora de la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut. Una regulació que estableix l’obligació del sistema públic de salut d’abonar les despeses derivades de tractaments i assistència mèdica privada quan s’acrediti que no ha estat possible fer ús de la sanitat pública en relació als esmentats supòsits d’urgència i caràcter vital.
Dany irreparable
En contraposició al criteri exhibit pel Servei Català de Salut, la sentència del Jutjat Social 21 de Barcelona acull la jurisprudència prèvia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que afirma que «l’expressió urgència vital no ha de limitar-se a quan es trobi en perill la pròpia existència sinó també quan aquesta urgència influeixi en algun dany irreparable a la integritat física i sempre que existeixi impossibilitat de resoldre-ho amb la mateixa urgència pels serveis que amb aquesta finalitat tingui establerta l’Entitat Gestora». En aquest sentit, la resolució considera acreditat que al pacient «se li va negar i descartar tota possibilitat de fer-li una nova reconstrucció de colon» malgrat «l’efecte anímic i emocional que li suposava reconèixer que es veuria obligat a portar tota la vida la bossa externa, amb 59 anys d’edat, veient-se obligat a reduir dràsticament l’activitat social, familiar i, en especial, la laboral per les conseqüències derivades d’aquesta intervenció, tot plegat unit als dolors i molèsties que l’impedien la reincorporació a la feina i amb les possibles infeccions que podien sorgir».
Sent així, la sentència imposa al Servei Català de Salut l’obligació de rescabalar l’afectat amb el pagament de la quantitat abonada per finalitzar el tractament de reconstrucció del colon atenent al fet que «no era cert que haguessin finalitzar tots els tractaments i intervencions quirúrgiques per assolir la cura». I considera que el cas s’ajusta a la normativa vigent en apreciar l’existència «d’urgència vital, atès que repercutia sobre la integritat física, l’estat psicològic i anímic, així com a la professió habitual i la necessitat [del pacient] de recórrer a nombroses situacions d’incapacitat temporal».
Núria Ballesteros, advocada de Col·lectiu Ronda que ha representat l’afectat en aquest procediment, celebra que aquesta sentència «realitzi una interpretació àmplia i enriquidora del concepte urgència vital, que abasti no tan sols la salut corporal sinó també la necessitat de benestar psíquic i emocional i les conseqüències d’una negativa injustificada a esgotar totes les possibilitats terapèutiques i de sanació, tal i com correspon a un sistema públic de salut, al marge de quin pugui ser el cost econòmic o els mitjans necessaris».
