Un grup de 15 persones amb mobilitat reduïda que compta amb el suport de l’Oficina de Vida Independent (OVI) ha presentat una reclamació davant l’Institut Metropolità del Taxi per tal que es compleixi l’exigència legal de que el 5% dels taxi de l’àrea metropolitana siguin vehicles adaptats
«La normativa és absolutament taxativa al respecte; des del passat 30 de desembre de 2017 és obligatori que el 5% dels taxis que operen a cada localitat siguin vehicles adaptats i estiguin a disposició de les persones amb discapacitat i necessitats especials de mobilitat», assegura Marc Vilar, advocat del Col·lectiu Ronda que assessora el grup de reclamants. Malauradament, a dia d’avui, transcorreguts 12 anys des de l’aprovació de la norma i gairebé dos des de la finalització del termini màxim de 10 anys per assolir l’objectiu del 5%, el percentatge de vehicles adaptats que operen a l’àrea metropolitana de Barcelona es situa per sota de l’1% de la flota total de taxis. Una situació ben diferent a la que es viu a altres ciutats com Granada, Múrcia o, especialment, Madrid on el llindar mínim del 5% es compleix folgadament.
«Només volem que es respecti el nostre dret bàsic i evident a desplaçar-nos i fer servir el transport públic» explica José Miguel Esteban, representant del col·lectiu de persones amb discapacitat al Consell Rector de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat i integrant del grup impulsor de la reclamació. «Per a nosaltres, el taxi no és un luxe ni un caprici. Sovint, el taxi és allò que ens separa del l’aïllament o de la dependència absoluta respecte terceres persones que ens ajudin a moure’ns per la ciutat per fer allò que tothom fa sense que hi pensem gaire: anar de compres, sopar amb uns amics, visitar al metge o acudir al nostre centre de treball en aquells casos en què encara podem fer-ho. La nostra és una petició nascuda d’anys de frustració veient com no apareixien mai els taxis promesos, penjats del telèfon per intentar aconseguir un dels pocs vehicles adaptats existents que, invariablement, estan gairebé sempre ocupats, de tal forma que hem d’adaptar la nostra vida a la disponibilitat de taxis i moltes vegades renunciar al nostre propòsit de desplaçar-nos. Se’ns discrimina per ser pocs i perquè ningú vol assumir el cost econòmic d’adaptar els vehicles. Però ja hem dit prou. Hi ha una llei que diu que el 5% dels taxis han d’estar adaptats a les nostres necessitats i acudirem als tribunals per exigir el seu compliment. No demanem bona voluntat a cap ens administratiu ni el gest d’humanitat que seria entendre la nostra necessitat. Simplement exigim que es compleixi la llei».
«Estem davant la vulneració flagrant d’una norma que fixava una ràtio i uns terminis ben concrets que han estat ignorats - recorda Marc Vilar – però també davant el fet que s’infringeix l’article 14 de la Constitució que estableix la prohibició absoluta de qualsevol forma de discriminació per raó, entre d’altres, de la condició física. I encara més. Existeix la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social de l’any 2013. L’article 22 d’aquesta llei imposa als poders públics la creació de mesures per garantir l’accés universal a, entre d’altres aspectes, el transport. I abans, en el seu article 7 esmenta que s’haurà de protegir ‘de forma especialment intensa’ els drets de les persones amb discapacitat a la mobilitat. Idees ambdues que emanen directament de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008. Aquest text imposa als Estats l’obligació d’actuar amb ‘especial intensitat’ per adoptar les mesures que es considerin necessàries per tal de garantir a les persones amb discapacitat l’accés «en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans» al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables. I els drets humans de les persones amb discapacitat a dia d’avui i des de fa 12 anys, a Barcelona s’estan violant diàriament, no per falta de normativa sinó per manca de voluntat política per aplicar-la».
És davant d’aquesta situació perllongada en el temps de vulneració del dret fonamental a l’accés al transport i a la mobilitat que pateix la comunitat de persones discapacitades que s’ha adreçat aquesta reclamació a l’Institut Metropolità del Taxi exigint que en el termini màxim de 6 mesos es satisfaci la ràtio del 5%. Transcorregut el termini mínim legal de 3 mesos des de la interposició d’aquesta reclamació, en cas de no obtenir resposta a la petició o que aquesta no sigui satisfactòria, el col·lectiu responsable de la reclamació interposarà una demanda judicial per exigir el compliment per part de l’Administració de la ràtio legalment establerta.
