Primera i històrica sentència que condemna URALITA, S.A. per danys ambientals
L'Audiència Provincial de Madrid condemna per primera vegada a l'empresa URALITA a indemnitzar amb més de 2 milions d'euros a un conjunt de veïns afectats per l'amiant de la seva fàbrica de Cerdanyola del Vallès (Barcelona). En total són 39 persones afectades de les localitats de Cerdanyola del Vallès i Ripollet, sense relació laboral directa amb l'empresa, és a dir, persones que vivien i / o treballaven als voltants o rodalies de l'empresa.
La sentència considera que l'empresa "no va actuar amb la diligència exigible al fer emissions sense el control adequat a l'ambient exterior de fibres d'amiant de la seva explotació industrial, amb la qual cosa va incórrer en responsabilitat pels danys causats a les poblacions circumdants de Cerdanyola del Vallès i Ripollet en inhalar els seus habitants les fibres d'amiant emeses a l'ambient exterior sense el degut control per l'activitat industrial desenvolupada per la demandada».
Primera resolució per a persones sense vinculació laboral directa
Es tracta de la primera resolució judicial que fa responsable a Uralita de les malalties i defuncions de persones sense vinculació laboral directa amb l'empresa causades per l'exposició a l'amiant procedent del que va ser el seu major centre productiu a Espanya, en funcionament entre els anys 1907 i 1997.
Per a les advocades del Col·lectiu Ronda responsables de la sentència, Esther Pérez i Esther Costa, «es tracta d'una resolució pionera que reconeix, per primera vegada, el llegat de mort i patiment que l'empresa URALITA ha deixat en les localitats on es va assentar» .
La resolució fa doncs responsable directament a URALITA de les malalties causades per l'exposició a l'amiant de les desenes de demandants de les localitats de Ripollet i Cerdanyola del Vallès, on la coneguda multinacional va situar la que va arribar a ser la seva fàbrica més gran a l'Estat espanyol.
Així ho ha establert per primera vegada l'Audiència Provincial de Madrid a instàncies de Col·lectiu Ronda, responsable d'una demanda col·lectiva que exigia el reconeixement de la responsabilitat de l'empresa sobre les patologies, incloses diverses formes de càncer, derivades de la inhalació de fibres d'amiant per part de persones que eren familiars de treballadors o, sense ser-ho, persones que residien o treballaven als voltants de la fàbrica. D'aquesta manera, l'Audiència de Madrid revoca la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància 96 de Madrid el desembre de 2015 que va condemnar a l'empresa per l'afectació sobre les persones que havien conviscut amb treballadors de la fàbrica però desestimava la responsabilitat respecte a la inhalació de fibres d'amiant d'aquells veïns la causa d'exposició dels quals havia estat mantenir la seva residència o lloc de treball a les proximitats de la fàbrica.
Condemna per emissions sense el control adequat
L'Audiència Provincial considera que «se ha estudiado científicamente que la mayor exposición a la inhalación de fibras de amianto en la localidades de Cerdañola del Valles y Ripollet ha provocado en dichas poblaciones una mayor incidencia de las enfermedades relacionadas con la inhalación de fibras de amianto». I això com a consequència que «la demandada Uralita, conociendo el peligro que conllevaba la utilización e inhalación de las fibras de amianto, no actuó con la diligencia exigible al emitir sin el control adecuado al ambiente exterior las fibras de amianto de su explotación industrial, con lo que incurrió en responsabilidad civil de carácter extracontractual por los daños causados en las poblaciones circundantes de Cerdañola del Vallés y Ripollet al inhalar sus habitantes las fibras de amianto emitidas al ambiente exterior sin el debido control por la actividad industrial desarrollada por la demandada".
«El que s'ha viscut a Cerdanyola i Ripollet, com succeeix en altres localitats on es van establir grades fàbriques dedicades a la fabricació i manipulació de fibrociment i derivats, com és el cas de Castelldefels, és un veritable drama que, malauradament, perdurarà durant dècades –expliquen les advocades– i que fins ara no gaudia del reconeixement merescut, ja que únicament es considerava provada la responsabilitat de les empreses pel que fa als seus extreballadors i a les persones que convivien amb elles, exposades a l'amiant per la negativa d'Uralita a fer-se càrrec de la neteja de la roba de treball, doble taquilla, i altres incompliments".
Una sentència històrica
Les localitats de Cerdanyola del Vallès i Ripollet han estat considerades sovint la «zona zero» de l'amiant a Espanya per l'extrema incidència de les malalties causades per l'amiant entre la seva població. Mentre l'habitual és que aquestes malalties no afectin més de 10 persones per any i milió d'habitants, aquesta xifra s'eleva fins a 95 en el cas de Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Una proporció que encara augmenta més si tenim en compte la incidència del càncer de pleura o mesotelioma –malaltia mortal i sense esperança de cura amb l'única causa possible en l'exposició a l'amiant– que no es dóna més que entre un i tres casos per milió d habitants. A la zona que va acollir a la URALITA, aquesta xifra s'eleva fins als 47 casos per milió.
Per a les advocades de Col·lectiu Ronda "afortunadament, ja fa anys que hi ha una sòlida jurisprudència que estableix la responsabilitat d'URALITA per les malalties i les defuncions dels seus exempleats i familiars en haver existit una permanent vulneració de la normativa laboral de protecció de la salut, però no hi havia res semblant pel que fa als anomenats passius ambientals, que han pagat amb la salut i la vida pel sol fet de viure al costat d'unes fàbriques on es va actuar amb reiterat menyspreu cap a l'obligació d'impedir que les fibres d'amiant fossin emeses cap a l'exterior. Aquesta sentència acaba amb la impunitat sobre això". Un criteri que comparteix l'Audiència Provincial en constatar que "URALITA SA no ha acreditado suficientemente en autos que la misma adoptara por su parte no ya las medidas a que legalmente viniera obligada, sinó aquellas que conforme a los conocimientos habidos en el momento en el que debieron producirse los hechos litigiosos, entre 1962 y 1992, debían haberse adoptado con una diligencia y cuidado que le era exigible al venir desarrollando su actividad productiva con materiales que conocía ya desde al menos 1940 eran especialmente peligrosos".
