Es reconeix el dret a percebre la viduïtat malgrat incomplir la durada mínima del matrimoni
El Jutjat Social 16 de Barcelona considera que l’existència d’un període previ de convivència estable i «anàloga relació d’afectivitat a la conjugal» pot acreditar-se a través de «qualsevol mitjà de prova admès en dret» per accedir sense restriccions temporals a la prestació de viduïtat en aquells casos en que la defunció és causada per una malaltia contreta amb anterioritat a la celebració del matrimoni i no se satisfaci els requisits de durada mínima de la relació.
La Llei General de la Seguretat Social estableix que si la causa de la mort d’un membre de la parella té origen en algun moment anterior a la celebració del matrimoni, el cònjuge supervivent només tindrà accés a una pensió de viduïtat de caràcter vitalici en aquells casos en què hi hagi fills comuns o la unió matrimonial hagi tingut una durada superior a un any. Alternativament, en cas que la durada del matrimoni fins a la defunció no superi els 12 mesos, es consideraran satisfets els requisits d’accés a la prestació si s’acredita una convivència ininterrompuda i prèvia al moment de la mort d’almenys dos anys. En cas contrari, quan no es donin cap d’aquests supòsits (fills comuns, matrimoni d’un any o convivència de dos), el dret a percebre la prestació de viduïtat es limitarà a un període de només dos anys, extingint-se un cop transcorregut aquest temps.
Sobre la base d’aquesta normativa, l’Institut Nacional de la Seguretat Social va limitar a dos anys el temps de percepció de la pensió de viduïtat de la demandant a qui el Jutjat Social 16 de Barcelona ha reconegut ara, a instàncies de Col·lectiu Ronda, el dret a percebre-la sense restriccions temporals.
En el cas enjudiciat pel jutjat barceloní, la parella va conviure de forma estable i «anàloga relació d’afectivitat a la conjugal» entre novembre de 2013 i el moment de la defunció del membre finat, al març de 2018, com a conseqüència d’una malaltia que patia des d’abans del mes d’abril de 2017, quan la parella va contreure matrimoni. A criteri de l’INSS, rectificat ara per aquesta sentència judicial, la demandant no podia accedir a la viduïtat sense restriccions pel fet que el matrimoni no s’havia perllongat durant 12 mesos i no considerava acreditada la convivència prèvia de dos anys pel fet que la parella no estava inscrita amb anterioritat en cap registre de parelles de fet, ni local ni autonòmic.
La validesa dels mitjans de prova
Front a aquesta interpretació evidentment restrictiva, la magistrada valora el testimoni de veïns i familiars del finat que, sense excepció, acreditaven la relació de parella des de 5 anys abans del moment de la defunció. Addicionalment, la sentència constata que a principis de 2016, el propi difunt va posar en coneixement del personal de l’Hospital Clínic, on seguia tractament per a la seva patologia, l’existència de la seva relació de parella.
Un conjunt d’evidències que «valorades en conjunt» testimonien l’existència de «convivència immediatament anterior a la mort del causant» tot recordant que el requisit d’inscripció o existència d’escriptura pública només és un requisit exigible quan la qüestió versa sobre l’accés a la prestació de viduïtat del membre supervivent d’una parella de fet però no pas quan existeix un matrimoni que, en sí mateix, ja constitueix prova fefaent de convivència marital i sobre la qual només resta determinar la durada i el moment d’inici de la relació. En aquest sentit, recorda que en el context matrimonial, la normativa no imposa mitjans específics de prova, al contrari del que succeeix amb les parelles de fet, i, per tant, correspon seguir el criteri del Tribunal Suprem que en més d’una ocasió ha considerat que a efectes d’acreditar la durada de la relació és vàlid «qualsevol mitjà de prova admès en dret».
Francisca Ureña, advocada de Col·lectiu Ronda que ha assessorat la vídua, lamenta «el criteri sempre restrictiu per part de l’INSS respecte els drets que ens són reconeguts a l’hora d’accedir a les prestacions que ens corresponen i que obliga les afectades a recórrer als tribunals per acreditar allò que s’hauria d’admetre en via administrativa. Denegar la legitimitat dels diferents mitjans de prova suposa realitzar una interpretació retorçada tant del contingut legislatiu com de la jurisprudència del Tribunal Suprem amb l’únic objectiu de denegar prestacions econòmiques legítimament causades».
