Sense demores i sense excuses. El Govern espanyol ha d’impulsar una reforma urgent de la indemnització per acomiadament improcedent després que el Comitè Europeu de Drets Socials dictaminés que la regulació de l’acomiadament a Espanya incompleix el contingut de la Carta Social Europea
.........................................................
El debat sobre si l’existència d’una indemnització legalment taxada pel supòsit de l’acomiadament improcedent satisfà l’obligació de que la compensació per la pèrdua del lloc de treball sigui «suficient» i tingui «efecte dissuasiu» no és, precisament, nou. Molt se n’ha parlat d’aquesta qüestió i hem estat moltes les veus que en nombroses ocasions hem criticat que l’actual regulació, que després de la Reforma Laboral de 2012 tan sols contempla una minsa indemnització de 33 dies de salari per any treballat amb un topall de 24 mensualitats, resulta manifestament insuficient per satisfer l’obligació de que la indemnització per la pèrdua del lloc de treball sense causa justificada sigui «adequada» per compensar tots els perjudicis causats. Una obligació sòlida i clarament establerta per diversa normativa supranacional signada i ratificada per Espanya com ara, entre d’altres, el Conveni 158 de la OIT o la Carta Social Europea.
Compensar els perjudicis i dissuadir
La normativa esmentada determina que la indemnització pels acomiadaments que no tenen causa legalment establerta ni estan justificats (allò que anomenem «improcedents») ha de satisfer una doble obligació: d’una banda, compensar la totalitat de perjudicis que comporta la pèrdua del lloc de treball i, de l’altra, tenir un efecte dissuasiu i de penalització per a les empreses. Però segons el Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS), la indemnització per acomiadament improcedent a Espanya no satisfà cap d’aquestes obligacions i, per tant, no s’ajusta al contingut de la Carta Social Europea, definitivament en vigor a Espanya des del passat desembre de 2022.
Què és el que retreu el CEDS a la legislació espanyola? Doncs, bàsicament, el CEDS valora que el fet de tractar-se d’una indemnització taxada no permet adaptar-se a les circumstàncies i diferents perjudicis que l’acomiadament pot causar. Així, no és el mateix perdre la feina quan s’és jove que amb una edat avançada, amb més dificultats per reincorporar-se al món laboral, o en funció de si tenim càrregues familiars o no, entre moltes altres variables. La indemnització que pot ser suficient en un cas pot perfectament no ser-ho en d’altres, però la legislació vigent no fa cap distinció i només contempla la imposició d’una indemnització addicional en el supòsit en què l’acomiadament no sigui tan sols improcedent sinó nul per vulneració de drets fonamentals (a la igualtat, a la no discriminació...).
El precedent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
Com abans dèiem, amb anterioritat a aquest pronunciament rotund i inequívoc del CEDS, la qüestió de l’adequació de la regulació espanyola ja era objecte de controvèrsia als tribunals espanyols des de fa molt de temps i, especialment, arran de la Reforma Laboral de l’any 2012, que va reduir dràsticament els imports indemnitzatoris i suprimir una mesura veritablement dissuasiva com ho era l’obligació d’abonar els salaris de tràmit. Així, per exemple, al febrer de 2023, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va esdevenir el primer Tribunal Superior de Justícia de tot l’Estat en dictar una sentència que imposava a una empresa l’obligació d’abonar una indemnització addicional a la corresponent per acomiadament improcedent després de valorar que l’import d’aquesta era «insignificant» i no tenia «efecte dissuasiu». I per justificar-ho invocava, precisament, el Conveni 158 de la OIT i la Carta Social Europea.
Però si això succeïa al febrer de 2023, uns mesos després, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictava una altra sentència en sentit oposat, on argumentava que «el caràcter taxat de la indemnització per acomiadament improcedent establerta només en atenció a dos factors (temps de prestació de serveis i salaris) ni resulta arbitrària ni discriminatòria, a més de trobar-se racionalment justificada». Anant més enllà, el tribunal madrileny descartava que els pronunciaments del CEDS, malgrat tractar-se «d’un òrgan independent i compost d’experts, no té la potestat de dictar sentències vinculants, sinó tan sols recomanacions i conclusions» limitant l’abast a Espanya de decisions com la recentment publicada pel CEDS sobre la indemnització per acomiadament improcedent.
Així, doncs en què quedem?
La dificultat de determinar què significa «suficient»
Tot i l’evident discrepància entre ambdues sentències respecte diverses qüestions, tots dos Tribunals Superiors de Justícia coincideixen a assenyalar la dificultat de determinar quina indemnització és la que pot satisfer l’exigència de «suficiència» i com identificar el conjunt de perjudicis a compensar. De fet, amb anterioritat i també amb posterioritat, el propi TSJC ha revocat en diverses ocasions sentències que reconeixen indemnitzacions addicionals per acomiadaments improcedents argumentant que no quedaven suficientment acreditats els danys a indemnitzar. I en el cas en què va acceptar incrementar la indemnització per sobre de l’import taxat, ho va fer especificant que era viable fer-ho perquè existia un perjudici concret i quantificable a compensar: l’import de la prestació d’atur que la persona acomiadada no va poder gaudir. No oblidem, doncs, que aquesta primera sentència del TSJC és tot just de 2023 i que Espanya va ratificar el Conveni 158 de la OIT, on ja es diu que la indemnització ha de ser «suficient», ara fa gairebé 40 anys, l’any 1985, sense que durant aquest temps s’hagi posat en qüestió que una indemnització legalment taxada fos una formula incompatible amb els compromisos internacionals subscrits per Espanya.
El dictamen del CEDS no es pot ignorar
Amb dificultats o sense, allò evident és que el CEDS ha determinat que l’actual regulació no és compatible amb la Carta Social Europea i aquesta norma, com la resta de normativa internacional rubricada per Espanya, és vinculant pels tribunals espanyols, que estan obligats a fer-la complir.
Acomiadar sense causa ni justificació no hauria de ser un dret empresarial tal i com, malauradament, avui ho és, amb l’única condició d’abonar una indemnització compensatòria cada vegada més reduïda i minsa. El cost de la indemnització per acomiadament improcedent només pot tenir un cert component dissuasiu en els casos, cada vegada menys habituals, d’una llarga antiguitat a l’empresa. I la legislació no ha anat evolucionant en el sentit de cercar formules més adients i completes de protecció de l’ocupació. Al contrari, reforma a reforma, acomiadar ha anat esdevenint més fàcil i barat per a les empreses.
Ja no som només organitzacions sindicals i advocats i advocades laboralistes que, des de la defensa dels drets de les persones treballadores, reclamem mesures contundents contra els acomiadaments sense causa. Ara qui reclama aquestes mesures és el Comitè Europeu de Drets Socials. I la legalitat vigent obliga a escoltar el CEDS i actuar en conseqüència.
