El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha esdevingut el primer de l’Estat a dictar una sentència on imposa una indemnització addicional a la corresponent per acomiadament improcedent després de valorar que l’import d’aquesta era «insignificant» i no tenia «efecte dissuasiu».
.....................................................................
La indemnització per compensar el perjudicis derivats de l’extinció sense causa justificada d’una relació laboral ha de ser «adequada». Aquest principi, explicitat al Conveni 158 de la OIT, i, entre d’altra normativa suprancional, a la recentment ratificada Carta Social Europea han servit de fonament al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per dictar una sentència on imposa a l’empresa demandada l’obligació d’incrementar l’import indemnitzatori per sobre de la quantitat legalment taxada (33 dies per any treballat). Es tracta de la primera resolució d’un Tribunal Superior de Justícia a l’Estat que així ho assenyala.
Sense accés a la prestació d’atur
El cas analitzat pel TSJC és el d’una treballadora acomiadada de forma improcedent al març de 2020, pocs dies abans de que l’empresa sol·licités acollir-se a un ERTO, i quan encara no havia causat la carència necessària per tal de poder accedir la prestació per desocupació. En el seu moment, la indemnització consignada per l’empresa corresponent a la improcedència de l’acomiadament va ser de tan sols 941 euros, donada la poca antiguitat de la treballadora en el lloc de treball.
A criteri del TSJC, aquest import tan minvat i «clarament insignificant» resulta insuficient per «compensar el dany produït per la pèrdua del lloc de treball» i no té «efecte dissuasiu per a l’empresa». Una situació agreujada pel fet que la treballadora no podia percebre la prestació d’atur per no acumular la carència mínima, cosa que hagués estat possible si se l’hagués incorporat a l’expedient de regulació temporal d’ocupació presentat per la seva ocupadora com a conseqüència de les dificultats per mantenir l’activitat causades per la situació d’alarma sanitària.
La legislació nacional, insuficient
Per què aquesta sentència dictada pel TSJC és tan sols la primera en aquest sentit que pronuncia un Tribunal Superior de Justícia? Doncs, bàsicament, perquè la legislació espanyola no fa un trasllat efectiu i precís d’aquest principi de «suficiència» ni de l’efecte «dissuasiu» de la indemnització per acomiadament. Per entendre això cal valorar que la normativa laboral espanyola estableix una indemnització taxada pels diferents supòsits extintius. És a dir, i com és ben sabut, en funció de quina sigui la causa esgrimida per acomiadar i del fet que aquesta es consideri procedent o improcedent, s’estableix un determinat import indemnitzatori calculat segons dies de salari per any treballat. Però la legislació nacional no desenvolupa més aquest concepte ni introdueix, com a norma general, factors de correcció per assegurar que l’import de la indemnització corresponent sigui suficient per compensar els perjudicis causats per la pèrdua del lloc de treball quan es demostra que l’extinció no tenia causa real. Així, malgrat no es nega la possibilitat de que el jutjat pugui fixar un complement a la indemnització en concepte de danys i perjudicis, aquest supòsit queda principalment acotat als acomiadaments on s’acredita que ha existit vulneració de drets fonamentals i factors de discriminació, però no als merament improcedents.
Aquesta manca de concordança entre l’exigència de protecció vers la persona treballadora de la normativa internacional i les limitacions de la legislació nacional ha provocat que els tribunals espanyols siguin immensament reticents, almenys fins ara, a fixar indemnitzacions que superin les legalment taxades.
La dificultat d’acreditar el perjudici
Si bé és cert que les carències de la legislació espanyola poden haver dificultat el dictat de més sentències en aquest sentit, no ho és menys que els tribunals nacionals tenen dret (i obligació) d’acollir i fer complir la legislació internacional i comunitària i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, fins i tot avantposant-la a les disposicions de la normativa nacional. Així ho ha fet ara el TSJC, que fonamenta la seva decisió sobre el contingut de les esmentades Carta Social Europea i el Conveni 158 de la OIT, instruments legislatius a l’abast, òbviament, de la resta de tribunals i jutjats de l’Estat. Per tant, els impediments cal buscar-los també en una altra banda. I aquesta altra banda és la dificultat per acreditar el perjudici a compensar.
La sentència del TSJC accedeix a incrementar la indemnització des dels 941 euros corresponents a la legalment taxada inicialment per a la improcedència fins a 4.435 euros. Ho justifica perquè considera que aquesta xifra constitueix la reparació precisa d’un perjudici concret: el fet de no haver accedit a la prestació d’atur que sí li hagués correspost en cas que l’empresa, en comptes d’acomiadar-la sense causa, l’hagués incorporat a l’ERTO que va presentar tan sols uns dies després de l’extinció.
En sentit contrari, el propi TSJC havia estimat anteriorment els recursos interposats contra sentències d’instància que ja fixaven imports complementaris a la indemnització. En tots els casos, argumentant que si bé aquesta mesura era lícita, les sentències impugnades no acreditaven l’existència de perjudicis addicionals a la pròpia pèrdua del lloc de treball. Justament el que sí identifica en el cas que ha donat peu a aquesta innovadora sentència.
Obrir portes
Amb aquesta sentència, el TSJC assenyala un camí per accedir a un horitzó més ampli (i just) de drets, dotant de sentit uns principis jurídics (la reiterada suficiència i la naturalesa dissuasiva de la indemnització) infrarepresentats a la nostra legislació, que avala la llibertat d’extinció a condició del pagament d’una compensació taxada, encara que l’import d’aquesta pugui ser ínfim. I al mateix temps, indica que la clau per accedir a aquesta acció protectora rau en una correcta acreditació del dany objectivable que exigeix reparació.
