L'Estat indemnitzarà una malalta a qui l'INSS va retirar injustificadament la seva pensió
El Ministeri aprecia que l'actuació de l'INSS va estar mancada de fonamentació mèdica i admet que la pèrdua del dret a percebre la prestació va poder «provocar un cert grau d'angoixa, inquietud o neguit que, per si mateix constitueix un dany moral susceptible de ser rescabalat».
El passat 31 de gener de 2014, l'INSS va deixar d'abonar la prestació econòmica que corresponia a la treballadora derivada de la situació d'incapacitat permanent que tenia reconeguda des de l'octubre de 2012 a causa de les dolences psíquiques -ansietat, pànic i trastorn depressiu crònic- i físiques -fibromiàlgia i fatiga crònica- que pateix. La decisió de l'INSS es fonamentava en un dictamen mèdic de l'actual Subdirecció General d'Avaluacions Mèdiques (l'antic ICAM) que apreciava una «evident millora» en l'estat de salut de la pacient que permetia assegurar que havia recuperat la seva capacitat laboral. Un criteri diametralment oposat al del Centre de Salut Mental on l'afectada seguia tractament des de l'any 1997, que referia un empitjorament progressiu de les seves facultats psíquiques i disminució gradual de la capacitat laboral de la pacient. Tampoc els facultatius de l'Hospital Clínic de Barcelona, on la treballadora segueix tractament des de 2012 per combatre els efectes de la fatiga crònica i la fibromiàlgia en grau sever que presenta, apreciaven l'evident millora declarada per l'ICAM. Al contrari, des de l'inici del tractament, la malalta no només no va experimentar cap evolució favorable de les seves patologies sinó que va desenvolupar dues noves dolences, la Síndrome de Sjogren i una artrosi a la mà esquerra que li provocava episodis d'intens dolor.
Contundent sentència
Atenent a la rotunditat dels informes mèdics aportats, el Jutjat Social 1 de Barcelona va dictar sentència després que la treballadora, assessorada per Col·lectiu Ronda, impugnés judicialment la retirada de la seva prestació per part de l'INSS. La resolució, emesa 18 mesos després que perdés el dret a percebre la prestació sense poder reincorporar-se al món laboral, va ser inequívocament crítica amb l'actuació de l'ICAM i de l'INSS. A criteri de la magistrada, «quan es tracta de dolences que han estat qualificades de severes, cròniques i que incapaciten de forma permanent, no pot deixar-se sense efecte tal qualificació per una sola visita en un moment concret en què la persona pot estar més lúcida, més activa o amb millor estat general, especialment quan els informes de la sanitat pública que la tracten de forma habitual no constaten cap millora, ans al contrari, un empitjorament de l'estat de salut». Arran d'aquesta apreciació, la sentència establia que la demandant «segueix sent tributària de la incapacitat permanent absoluta per a tot tipus de treball, que en el seu dia se li va reconèixer, en no haver-se produït cap tipus de modificació ni millora de les dolences».
Reclamació per danys i perjudicis
A banda de recuperar el dret a percebre la corresponent prestació i el cobrament dels endarreriments generats des de la data de la retirada (1 de febrer de 2014) i el reintegrament del dret (20 de juliol de 2015), es va plantejar una reclamació davant l'INSS exigint una compensació en concepte de danys i perjudicis atenent al fet que l'angoixa generada per la pèrdua sobtada i injustificada d'una part significativa dels ingressos de la unitat familiar va contribuir de forma constatada clínicament a agreujar el quadre d'ansietat i depressió de l'afectada. I és davant aquesta reclamació que, de forma gens habitual, el Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social a través de la Sots-direcció General de Recursos ha decidit atendre parcialment la reclamació formulada i indemnitzar en concepte de danys i perjudicis a l'afectada, acceptant la responsabilitat patrimonial de l'Estat per l'actuació irregular de l'INSS i l'ICAM. Concretament, en la seva resolució, l'Administració afirma que l'existència d'una sentència judicial «de signe tan oposat a la resolució administrativa anul·lada» suggereix que «d'haver actuar l'òrgan administratiu amb major diligència, s'haguessin pogut evitar raonablement els perjudicis soferts per la demandant». En relació a aquests perjudicis, el Ministeri accepta els raonaments expressats per la magistrada en la seva resolució i conclou que, efectivament, la pèrdua d'ingressos durant un període perllongat de 18 mesos podia comportar un agreujament de les dolences patides, especialment les d'ordre psiquiàtric considerant que afecten una persona que almenys des de l'any 1996 havia registrat puntualment tendències suïcides.
Acabar amb la impunitat
El reconeixement de la responsabilitat patrimonial de l'Estat sobre una revisió del grau d'incapacitat és l'element inusual d'una història que, malauradament, es repeteix a diari. Efectivament, són nombrosíssimes les resolucions judicials dictades als tribunals de tot Catalunya que retreuen i obliguen l'INSS a rectificar pel que fa a la imposició d'altes mèdiques o revisions de grau de discapacitat que finalment es demostren sense justificació mèdica i no responen a la realitat clínica de les persones afectades. Una actuació que en el cas de Catalunya té el seu fonament en els controvertits dictàmens de l'ICAM, organisme públic depenent de la Generalitat amb atribucions de tribunal mèdic que és qui emet els informes sobre els quals se sustenten les posteriors resolucions de l'INSS. I és precisament les constants denúncies que afecten l'actuació de l'ICAM formulades per nombroses institucions jurídiques i socials les que van crear les condicions per a la fundació l'any 2015 de la denominada Plataforma d'Afectats per l'ICAM (PAICAM) que ha desenvolupat una intensa campanya de denúncia pública d'allò que es considera un funcionament d'aquesta organisme regit per criteris estrictament economicistes i no pas de naturalesa mèdica. Una crítica que en el seu moment, Toni Comín, qui fora conseller de Sanitat de la Generalitat, va admetre i reconèixer. I és que cal tenir present que les partides econòmiques que l'Estat atorga a la Generalitat per finançar l'activitat de l'ICAM i satisfer les competències d'avaluació mèdica estan subjectes a certs “controls de racionalització” tant de la durada de les baixes mèdiques com de les propostes d’invalidesa. És a dir, les transferències econòmiques de l'Administració estatal cap a l'autonòmica en aquest àmbit es reduirien de forma més que considerable en el cas que la durada de les baixes mèdiques a Catalunya superés l'expectativa de l'Estat o es formulessin més propostes d'invalidesa de les que el Govern central considera adients. Aquesta forma d'actuar ha fet de Catalunya el territori de l'Estat amb la menor durada mitja de les baixes mèdiques i ens situa permanentment a la cua de les autonomies pel que fa a xifra d'incapacitats permanents reconegudes per l'INSS.
La resolució del Ministeri de Treball és, en opinió de Lídia Ripoll, advocada de Col·lectiu Ronda, «una molt positiva excepció que contribueix a acotar la irresponsabilitat de certes actuacions de l'INSS i de l'ICAM. En el cas que ens ocupa, resulta inversemblant que una única visita de pocs minuts serveixi a un professional mèdic per desacreditar el contingut de complets informes mèdics elaborats per hospitals públics fruit del seguiment i tractament durant anys d'una persona. La resolució de l'INSS va condemnar a una persona greument malalta i en situació d'extrema vulnerabilitat a sobreviure sense la seva font d'ingressos durant 18 llargs mesos i a afrontar una pugna judicial per aconseguir que es reconegui allò que des del primer moment va ser evident per a tothom tret pels professionals de l'ICAM. I cada dia hi ha persones que pateixen aquest veritable maltractament i han d'acudir als tribunals per aconseguir que es respectin els seus drets».
