Nobel Plastiques:acomiadament nul

El Jutjat Social 3 de Barcelona estableix la nul·litat de l’acomiadament de la treballadora, declarada com a especialment sensible als riscos laborals, en considerar que l’empresa no va esgotar les possibilitats d’adaptació de la prestació laboral i que els criteris fixats per l’empresa per justificar l’extinció -major absentisme i menor productivitat i polivalència- encobreixen una pràctica discriminatòria

El passat mes de setembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea responia la qüestió prejudicial adreçada pel Jutjat Social 3 de Barcelona en relació al cas d’una treballadora de l’empresa Nobel Plastiques acomiadada en el marc d’un procediment d’extinció col·lectiu que va afectar altres 8 companys de la mateixa secció on ella desenvolupava les seves tasques. La treballadora es trobava en el moment de l’acomiadament en situació de baixa mèdica i tenia formalment reconeguda la condició d’especialment sensible als riscos laborals com a conseqüència de l’epicondilitis, malaltia també coneguda com a colze de tenista, provocada per la realització continuada de moviments repetitius d’extensió del canell i avantbraç, que tenia diagnosticada des de l’any 2011 quan va ser operada per la mútua laboral i es va determinar l’origen professional de la lesió.

La figura dels treballadors especialment sensibles, regulada per la Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals, imposa l’obligació per a l’empresari d’adoptar especials mesures de protecció front a possibles riscos derivats de la pràctica laboral al mateix temps que impedeix al treballador que ostenti aquesta condició desenvolupar algunes tasques o ocupar determinats llocs de treball per la impossibilitat de desenvolupar-los adientment o pel risc que poden suposar per a la pròpia salut i seguretat o la de la resta de companys.

 
 
 Protegir la mera dificultat per a l’exercici d’una activitat professional

 
 A instàncies del tribunal barceloní, el TJUE va reiterar que, malgrat no és possible fer una equivalència exacte entre treballadors en situació de discapacitat i els assenyalats com a especialment sensibles, correspon interpretar de forma flexible les directives comunitàries en matèria de prevenció de la discriminació per raó de discapacitat, de tal forma que la seva acció protectora s’estengui no només als treballadors que tenen reconeguda una discapacitat sinó també a tots aquells que afrontin dificultats per a l’exercici d’una activitat professional si els impediments tenen origen en dolences físiques, mentals o psíquiques que, presumiblement, es poden mantenir a llarg termini o tenen una perspectiva incerta de recuperació. D’aquesta forma, el tribunal amb seu a Luxemburg considera compatible amb la legislació comunitària oferir la mateixa protecció jurídica als treballadors especialment sensibles front a pràctiques empresarials discriminatòries en aquells supòsits en què no quedi acreditat que l’empresa ha realitzat un esforç d’adaptació del lloc de treball en el sentit de «prendre les mesures adequades, en funció de les necessitats de cada situació concreta, per permetre a les persones amb discapacitat, entre d’altres, accedir al treball o progressar professionalment, tret que aquestes mesures suposin una càrrega excessiva».

 
 
 Esforç insuficient i discriminació indirecta

 
 Com assenyalàvem a l’inici, l’acomiadament de la treballadora es va produir en el context d’un acomiadament col·lectiu que va afectar 9 integrants del seu departament, dedicat a la fabricació de tubs plàstics destinats a la indústria de l’automoció. Nobel Plastiques va justificar les extincions argumentant l’existència de causes tècniques, econòmiques, organitzatives i de producció. En aquest sentit, el criteri adoptat per l’empresa a l’hora de designar els treballadors afectats va ser acomiadar aquells que presentaven ràtios inferiors de productivitat respecte els seus companys, una menor polivalència i majors dosis d’absentisme laboral durant l’any 2016.
 
 La sentència del Jutjat Social 3 de Barcelona, dictada a l’empara del criteri del TJUE que atorga als tribunals nacionals la potestat i obligació d’analitzar la suficiència de l’esforç d’adaptatiu de les empreses i la inexistència de voluntat discriminatòria, considera que els criteris d’afectació emprats per Nobel Plastiques representen, tot i l’aparença de neutralitat, un exercici de discriminació indirecta vers la treballadora afectada. Així, la resolució recorda «el major risc d’absentisme de les persones discapacitades precisament per les dolences que li determinen la discapacitat. Així,establir com a criteri que les persones que han tingut baixes mèdiques durant l’últim any com a persones que es designen per ser acomiadades, a pesar de ser un criteri aparentment neutre, quan es relaciona la causa de la baixa amb la discapacitat, és evident que es converteix en un motiu de discriminacióindirecta». Apreciació que també es pot aplicar, com ja ha fet el TJUE en anteriors sentències, als criteris de «menor polivalència i productivitat».
 
 A la discriminació inherent als criteris d’afectació utilitzats per Nobel Plastiques, el jutjat barceloní suma la insuficiència de l’esforç d’adaptació del lloc de treball per part de l’empresa. Sobre aquest extrem, la sentència es refereix a un informe d’Inspecció de Treball confeccionat amb posterioritat a l’extinció, on imposava dues sancions a l’empresa per incomplir aquest deure d’adaptació i per haver exposat la seva empleada a «riscos ergonòmics que van provocar la seva dolença, creant un risc greu per a la seva integritat física i pel manteniment de les condicions de prestació de servei un cop coneguda la seva patologia, adscrivint-la a llocs de treball les condicions dels quals eren incompatibles amb les seves característiques personals». Sent així, el jutjat barceloní acredita que «si es van realitzar mesures d’adaptació, aquestes van ser absolutament insuficients i ineficients, de manera que s’ha de considerar l’actora com a persona discapacitada als efectes de la protecció antidiscriminatòria de la Directiva 2000/78».
 
 

Oposició frontal al criteri del Tribunal Constitucional

 
 Sofía Linares, advocada de Col·lectiu Ronda responsable de la impugnació judicial de l’acomiadament, considera la sentència com un avenç significatiu en la protecció dels drets de les persones amb dificultats per a la pràctica professional, «en sentit absolutament contrari a la recent sentència del Tribunal Constitucional que considera lícita i legítima la norma que permet acomiadar per causes objectives els treballadors que ultrapassen un determinat llindar d’absències, tot i que la inassistència estigui justificada per raons mèdiques».

«Cal recordar - explica l’advocada – que el dret al treball reconegut a la Constitució es configura com una garantia d’accés a la prestació laboral no tan sols com a necessari mitjà de subsistència sinó també en la seva dimensió essencial d’integració social. No pot ser acceptable de cap de les maneres que es permeti a les empreses desempallegar-se a baix cost de les persones que per les seves limitacions físiques o psíquiques, siguin aquestes transitòries o permanents, presentin dificultats singulars per a la pràctica laboral sense haver esgotat les possibilitats d’adaptació del seu lloc de treball. Per davant de la llibertat d’empresa i de la lògica cerca de la major productivitat possible, ha de passar la prohibició taxativa de qualsevol tipus de discriminació respecte les persones amb discapacitat o afectades per dolences que tinguin entitat limitadora de la capacitat laboral i perspectives incertes de recuperació. Així ho està fent una i altra vegada el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a petició dels tribunals espanyols, ampliant a un nombre cada vegada major de supòsits i escenaris la possibilitat d’aplicar el grau de protecció que la legislació comunitària reserva formalment en exclusiva a la discapacitat. Malauradament, a l’Estat espanyol retrocedim en comptes de seguir l’estela del TJUE. La sentència del Constitucional n’és la millor prova».