Segons el TS, la figura de l’interinatge no és vàlida per cobrir les absències per vacances
El Tribunal Suprem ha declarat improcedent l’extinció de la relació laboral d’una treballadora de l’Hospital Clínic de Barcelona que va signar 242 contractes d’interinatge durant 8 anys de prestació de serveis
El contracte d’interinatge per substitució no és una figura contractual vàlida per regular la relació laboral d’una treballadora que, com és el cas de la protagonista d’aquesta important sentència del Tribunal Suprem aconseguida per Col·lectiu Ronda, es dedica a cobrir les absències dels seus companys i companyes que es troben gaudint de vacances, permisos i descansos. A criteri del Tribunal Suprem, l’interinatge s’articula com una forma de substitució dels treballadors que es troben en alguna de les situacions que originen la suspensió del contracte de treball tal i com poden ser, el risc durant l’embaràs o la lactància natural, la privació de llibertat en tant no hi hagi sentència condemnatòria ferma, la incapacitat temporal o l’exercici d’un càrrec public representatiu, entre d’altres.
En tant es mantingui la situació de suspensió del contracte, les parts es veuran recíprocament exonerades de les obligacions de prestar serveis i remunerar el treball sense que quedi extingida la relació laboral, que es manté en un estat d’hibernació fins a ser completament restaurada amb totes les seves característiques i mútues obligacions en el moment de l’efectiva reincorporació del treballador absent.
Per contra, el Tribunal Suprem recorda que el gaudi de les vacances no té res a veure amb una situació de suspensió del contracte amb reserva de plaça sinó que es correspon, únicament, amb un període de descans o el que és el mateix, «una mera interrupció ordinària de la prestació de serveis que no genera vacant reservada pròpiament dita». Així ho demostra, per exemple, el fet que durant les vacances, com és ben sabut i al contrari del que succeeix durant la suspensió del contracte, l’empresa no es veu alliberada de l’obligació d’abonar el salari corresponent.
És per això que l’interinatge, concebut per cobrir les vacants que provoquen les suspensions de contracte, no es pot fer servir, tal i com feia l’Hospital Clínic, per substituir treballadors amb els seus contractes plenament vigents.
Vulnerar el principi d’estabilitat en l’ocupació
La sentència del Tribunal Suprem no es limita, però, a constatar la inadequació de la figura contractual de l’interinatge pel supòsit descrit de cobrir les vacances. El veritable interès d’aquesta resolució rau en el fet que que considera que tampoc cap altra modalitat contractual de durada determinada, com ara podria ser el contracte eventual, resulta vàlida pel supòsit de substituir treballadors que es troben de vacances o gaudint d’altres tipus de permisos.
L’Alt Tribunal emfatitza que, malgrat les particularitat que regeixen l’ocupació en el sector públic i, especialment, les necessitats específicament temporals que poden derivar del temps necessari per desenvolupar procediments reglats de creació de places, les administracions no estan exonerades de respectar els límits ordinaris que operen sobre la contractació temporal. Per tant, l’eventualitat de la relació només es pot justificar, com també succeeix en el sector privat, a partir del caràcter sobrevingut de la necessitat o «si concorren circumstàncies no previsibles». Característiques que no són atribuïbles a l’actuació de l’Hospital Clínic que és «plenament coneixedor que la seva plantilla gaudeix de vacances i permisos amb la regularitat pròpia d’aquestes situacions i, per consegüent, la resposta al volum d’activitat habitual ha de contemplar les hores efectives de prestació». És en aquest sentit que la sentència, de la qual ha estat ponent la magistrada Maria Lourdes Arastey, reitera «que els treballadors de la plantilla exercitin els seus drets al descans i a les vacances és una circumstància previsible i, per tant, no és ajustada a Dret la cobertura temporal de les seves funcions acudint a la via d’interinitat per substitució. Aquestes absències del treball es produeixen dins el normal desenvolupament del contracte de treball i formen part de la previsió organitzativa que correspon desenvolupar a l’ocupador, allunyant-se de l’excepcionalitat que el contracte eventual vol solucionar». Una opinió diametralment oposada a l’exhibida amb anterioritat pel jutjat social 11 de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que havien avalat l’actuació del Clínic en considerar que, malgrat la concatenació inusualment llarga de contractes temporals, cadascun d’aquests contractes havia estat vàlidament constituït.
