Anàlisi dels aspectes més rellevants de la recent modificació de l'anomenada «doctrina Diego Porras»
El Tribunal Suprem sentencia que els treballadors interins no tenen dret a indemnització en cas de finalització de contracte. Però es refereix únicament als contractes celebrats legalment ... i aquests no són la majoria
.......................................................................
Aquest article ha estat publicat originalment al blog "Trabajo digno, pensión justa" dels nostres companys i companyes de Colectivo Ronda a Madrid en col·laboració amb el diari "El Salto"
.......................................................................
Un dels temes més intensament debatuts en l'àmbit judicial al llarg dels últims anys ha estat la controvertida qüestió de si correspon indemnització als treballadors interins en finalitzar el seu contracte per compliment del termini. I, per extensió, si resulta o no discriminatori que les indemnitzacions per finalització de contracte temporal, en qualsevol de les seves modalitats, siguin inferiors a la indemnització que correspon a l'acomiadament per causa objectiva dels treballadors amb contracte indefinit. Qüestions de singular transcendència en un país com Espanya, on la taxa de temporalitat se situa permanentment en nivells intolerablement elevats.
L'origen d'aquest debat té, en aquest cas, nom propi. O millor dit, cognoms propis: Diego Porras. Aquests són els cognoms de la funcionària interina del Ministeri de Defensa que durant nou anys va ocupar la plaça deixada vacant per una funcionària alliberada sindical. La seva reclamació d'una indemnització en extingir-se el contracte per reincorporació de la titular de la plaça és la qüestió que va acabar arribant fins a la taula del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a petició del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) davant el dubte que li generava si l'absència d'indemnització podia suposar algun tipus de discriminació per causa de temporalitat que contravingués la legislació comunitària.
TJUE 1: Sense raó objectiva per dispensar un tracte diferent
Al setembre de 2016, el TJUE va dictar de forma simultània tres sentències que condemnaven diversos aspectes relacionats amb l'ús abusiu i fraudulent per part de les empreses privades i de la pròpia Administració de les diferents figures de temporalitat incorporades a l'ordenament jurídic espanyol. Entre elles es trobava la del cas Diego Porras, sens dubte la que més repercussió va obtenir. Aquesta resolució considerava que la normativa vigent a Espanya imposava un ús discriminatori vers els treballadors temporals pel fet d'oferir una indemnització diferent o inexistent a les persones amb contractes de treball de durada determinada en cas de finalització del contracte en comparació amb la indemnització que correspon a un indefinit acomiadat per causes objectives (20 dies de salari per any treballat). A criteri del TJUE, qualsevol diferència en el tracte dispensat a treballadors amb contracte temporal respecte als treballadors amb contracte indefinit havia de tenir com a fonament l'existència de "raons objectives" que la justifiquessin. Atès que la durada determinada no era en si mateixa una raó objectiva, el TJUE apreciava una vulneració de la normativa comunitària per part de la legislació espanyola. Un autèntic terratrèmol que sacsejava en profunditat els fonaments mateixos del sistema de relacions laborals a Espanya i desactivava contundentment la construcció jurídica elaborada pels tribunals espanyols que afirmava que la menor perspectiva d'estabilitat en l'ocupació del treballador temporal justifica la diferència de tracte dispensat pel que fa a l'abonament d'una indemnització en cas de finalització del contracte
TJUE 2: gir copernicà a la "doctrina Diego Porras"
Tant la sentència Diego Porras com les altres dues resolucions dictades el mateix dia pel TJUE van provocar un sisme en l'esfera judicial espanyola. El criteri del tribunal amb seu a Luxemburg i la laxitud de la doctrina exhibida va generar innombrables dubtes dins la judicatura respecte a quin havia de ser l'import indemnitzatori en el sector públic i privat i en quina situació quedaven tant les modalitats de contractació temporal que ja generaven el dret a una indemnització per terminació (de 12 dies, inferior a la d'acomiadament objectiu assenyalada pel TJUE) com, especialment, aquelles sense indemnització, tal com és el cas dels contractes d'interinitat. La situació d'incertesa jurídica es va plasmar en la presentació de fins a deu noves qüestions prejudicials davant el TJUE per part de diferents tribunals espanyols instant al tribunal a especificar la interpretació que havia de fer-se de la legislació comunitària a l'hora de resoldre diferents conflictes relacionats amb la temporalitat i la situació específica dels interins.
Entre les qüestions prejudicials elevades es trobava una del Tribunal Suprem espanyol relacionada, un cop més, amb el cas Diego Porras que havia arribat a l'Alt Tribunal després que el Ministeri de Defensa interposés recurs contra la sentència del TSJM que havia fallat, en sintonia amb la doctrina del TJUE, que a la interina li corresponia una indemnització de 20 dies de salari per any treballat, equivalent a la d'un acomiadament per causa objectiva. En aquesta ocasió el TJUE va respondre als dubtes del Tribunal Suprem interpretant la situació amb una perspectiva diametralment oposada a l'exhibida dos anys abans i en el sentit de considerar que una indemnització minorada o, fins i tot inexistent, no suposa un tracte discriminatori cap als treballadors amb contractes temporals. En aquesta nova i oposada sentència, datada el juny de 2018, el TJUE raona que la indemnització és una forma de compensar el caràcter imprevist de la ruptura de la relació laboral i l'expectativa frustrada de continuïtat per part del treballador. Aprofundit en aquesta consideració, afirma que en el cas d'un contracte temporal ambdues parts «coneixen, des del moment de la celebració, la data o l'esdeveniment que determinen la seva terminació» i, per tant, no correspon parlar ni d'imprevisibilitat ni d'expectativa frustrada, cosa que sí succeeix amb l'extinció d'un contracte de durada indefinida. I aquest fet constitueix una «causa objectiva» que justifica el tracte diferenciat.
I de la mateixa manera que la inicial Doctrina Diego Porras del TJUE va donar origen a la sentència del TSJM que establia la indemnització de 20 dies de salari per any treballat, la segona i irreconeixible versió de la mateixa Doctrina Diego Porras ha estat el fonament de la recent sentència del Tribunal Suprem negant als treballadors interins el dret a ser indemnitzats per finalització dels seus contractes.
La qüestió clau mai va variar: l'ús fraudulent de la temporalitat
Tot i la lògica i objectiva transcendència de determinar si correspon o no una indemnització als treballadors interins al finalitzar el seu contracte, de la qual ara ha estan privats, o si hauria igualar la indemnització dels temporals (eventuals i d'obra o servei) a la de l'acomiadament per causa objectiva en els contractes de durada indeterminada, la veritat és que l'autèntica importància del debat generat en aquests últims anys resideix en el radical qüestionament que la judicatura europea ha plantejat de l'ús abusiu de la temporalitat a Espanya.
Davant d'aquest ús completament fraudulent de les contractacions temporals, cada vegada més estès i que amb tanta força està contribuint a la precarització generalitzada del marc de relacions laborals i a la pauperització de la classe treballadora, és important conèixer quins són alguns dels nostres drets en cas de ser víctimes d'un contracte injustificadament temporal.
En primer lloc, hem de recordar que si hem estat vinculats a una empresa durant 24 mesos dins d'un període de 30 mesos, havent signat dos o més contractes, automàticament adquirim la condició de treballador indefinit/a i, per tant, en cas d'extinció de la relació laboral ens correspon el mateix tracte que es dispensa a la contractació de durada indefinida en termes de preavís, justificació i quantum d'indemnització.
També vam adquirir la condició d'indefinits si, havent signat un contracte amb data de finalització, seguim treballant en l'empresa un cop superada aquesta data sense que cap de les parts hagi denunciat el contracte o, per exemple, si no hi ha hagut la corresponent comunicació d'alta a la Seguretat Social.
I, finalment, i potser més important, s'ha de saber que la legislació obliga a considerar de durada indefinida qualsevol contracte temporal realitzat en frau de llei. O, el que és el mateix, qualsevol contracte temporal que no respongui a la realització d'una obra determinada, una interinitat o determinades circumstàncies del mercat i la producció. Una situació que també té la seva translació a l'esfera de l'Administració i a la figura de centenars de milers d'interins que ocupen una plaça que ni ha estat amortitzada ni s'ha tret a concurs per a ser definitivament ocupada en els terminis màxims previstos per la normativa vigent. També aquests treballadors són víctimes d'un frau de llei i poden reclamar la condició d'indefinits no fixos.
