Lupus: acomiadament nul

Anul·len l’acomiadament d’una treballadora afectada per Lupus en considerar-ho discriminatori

5 de febrer de 2020 TJUE, discapacitat, incapacitat temporal, Daouidi, discriminació, Lupus, acomiadament nul, drets fonamentals

Considera la sentència que la manca de solidesa en l’argumentació empresarial respecte els motius de l’acomiadament esdevé indici suficient que la veritable causa per acomiadar és la situació de malaltia i la incertesa respecte els terminis de recuperació

Els tribunals segueixen escurçant la distància que separa la incapacitat temporal, quan aquesta és conseqüència de malalties greus, cròniques o amb perspectives incertes de recuperació, respecte el grau de protecció que la legislació atorga a la discapacitat a l’hora de prevenir actuacions discriminatòries per part de les empreses, especialment pel que fa als acomiadaments sense justa causa. Un gir jurisprudencial cada vegada més accentuat que pren com a punt de partida la sentència del cas «Ring» dictada pel Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) l’11 d’abril de 2013. En aquesta històrica resolució, el TJUE assenyalava que les directives europees en matèria de prevenció de la discriminació per raó de discapacitat i igualtat de tracte en l’ocupació s’havien d’interpretar en el sentit de no limitar el seu abast exclusivament a la discapacitat reconeguda com a tal sinó, de forma més amplia, a les malalties que comporten una limitació de la capacitat física que impedeixin o dificultin de forma significativa el desenvolupament de les tasques professionals en igualtat de condicions amb la resta de treballadors quan aquesta limitació es prevegi de llarga durada. Un concepte sobre el qual va aprofundir el propi TJUE uns anys després, el passat 16 de desembre de 2016, amb la sentència en el conegut com a cas Daouidi a instàncies del Jutjat Social 33 de Barcelona determinant que es podia considerar nul l’acomiadament d’un treballador que tingui com a fonament la situació d’incapacitat, encara que aquesta sigui temporal. Una nova resolució que encara avui es troba en l’arrel de diferents sentències tant del propi TJUE com dels tribunals nacionals que, progressivament, han anat ampliant el grau de protecció que cal dispensar als treballadors amb la seva capacitat laboral temporalment reduïda com a conseqüència de malalties o lesions.

Arran de la sentència Daouidi i posteriors, els tribunals interpreten de forma cada vegada més estesa que correspon aplicar de forma flexible les directives comunitàries en matèria de prevenció de la discriminació per raó de discapacitat, de tal forma que la seva acció protectora s’estengui no només als treballadors que tenen reconeguda una discapacitat sinó també a tots aquells que afrontin dificultats per a l’exercici d’una activitat professional si els impediments tenen origen en dolences físiques, mentals o psíquiques que, presumiblement, es poden mantenir a llarg termini o tenen una perspectiva incerta de recuperació.

Un darrer exemple d’aquesta interpretació el trobem en la recent sentència dictada pel Jutjat Social 28 de Barcelona en el cas d’una teleoperadora acomiadada argumentant l’existència de raons disciplinàries per a l’extinció. Sense la necessària concreció, la carta d’acomiadament esmentava la comissió de suposades ‘irregularitats’ no identificades i s’imputava a la treballadora «una disminució en el desenvolupament de les seves funcions habituals». En el moment de l’acomiadament, al maig de 2019, la treballadora afectada es trobava en situació d’incapacitat temporal des de feia tres mesos com a conseqüència de les afectacions provocades per la malaltia de Lupus que té diagnosticada des del passat mes de setembre de 2015 i que, durant aquests anys, li havien impedit treballar de forma intermitent. El lupus és una patologia autoimmune que pot arribar a provocar quadres greus amb afectacions sobre diversos òrgans i sistemes, especialment cerebrals, pulmonars i dolors intensos a les articulacions que redueixen de forma molt significativa la capacitat laboral de les persones que pateixen la malaltia. Precisament, aquest redundància dels episodis d’incapacitat temporal és, segons la sentència, la veritable raó de l’empresa per a acomiadar la treballadora esdevenint un acomiadament nul pel fet de suposar una discriminació per raó de l’estat físic i generant el dret a percebre una indemnització per vulneració del dret fonamental a la no discriminació.

Oriol Pintos, advocat de Col·lectiu Ronda que ha assessorat la treballadora durant el procediment d’impugnació del seu acomiadament, recorda que sentències com aquesta són transcendents per matisar el criteri legislatiu vigent que diferencia entre els acomiadaments que es fonamentin en una situació de discapacitat -considerats nuls- i aquells que puguin tenir per causa una malaltia o incapacitat temporal, que en cas de considerar-se injustificats només són considerats improcedents i, per tant, no comporten la readmissió obligatòria del treballador al seu lloc de treball. «El Tribunal Suprem espanyol ha sostingut reiteradament -explica l’advocat- que l’acomiadament d’un treballador a qui l’empresa no consideri rentable pel fet d’estar malalt no es pot considerar com una pràctica discriminatòria tal i com succeeix, en canvi, amb l’acomiadament sense causa lícita dels treballadors reconeguts en situació de discapacitat. El valor de la doctrina que emana del TJUE i que els tribunals espanyols estan fent seva, és que s’està reconeixent la voluntat discriminatòria dels acomiadaments que pretenen desempallegar-se de treballadors que, malgrat no estar en situació de discapacitat, sí tenen dificultats per a l’exercici de la seva pràctica professional com a conseqüència de les limitacions que els imposa el seu estat físic, mental o sensorial. A la pràctica, allò que el TJUE ha vingut sostenint des de que va dictar la sentència Daouidi, arran d’un tema que van portar els companys de Col·lectiu Ronda, és que les malalties que generen incertesa respecte la possibilitat de recuperació o quina és la durada que presumiblement pot tenir aquest procés de restabliment complet de la salut mereixen el mateix grau de protecció front a acomiadaments sense justa causa que la legislació comunitària i l’espanyola atorga a les persones amb discapacitat. Com és sabut, a l’Estat espanyol és perfectament legal fonamentar un acomiadament sobre l’índex d’absentisme que deriva de l’estat físic d’una persona malgrat que la impossibilitat de treballar estigui reconeguda pels professionals mèdics de les mútues de treball o de la pròpia Seguretat Social. Front a aquesta indefensió davant els usos abusius que moltes empreses fan d’aquest mecanisme extintiu, és important que els tribunals s’erigeixin en elements protectors i limitadors de les facilitats que s’han creat per acomiadar a baix cost les persones que tenen la desgràcia de patir malalties de llarga durada que afecten la seva capacitat laboral i el desenvolupament normal de la seva vida».

Anul·len l’acomiadament d’una treballadora afectada per Lupus en considerar-ho discriminatori

5 de febrer de 2020

Els tribunals segueixen escurçant la distància que separa la incapacitat temporal, quan aquesta és conseqüència de malalties greus, cròniques o amb perspectives incertes de recuperació, respecte el grau de protecció que la legislació atorga a la discapacitat a l’hora de prevenir actuacions discriminatòries per part de les empreses, especialment pel que fa als acomiadaments sense justa causa. Un gir jurisprudencial cada vegada més accentuat que pren com a punt de partida la sentència del cas «Ring» dictada pel Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) l’11 d’abril de 2013. En aquesta històrica resolució, el TJUE assenyalava que les directives europees en matèria de prevenció de la discriminació per raó de discapacitat i igualtat de tracte en l’ocupació s’havien d’interpretar en el sentit de no limitar el seu abast exclusivament a la discapacitat reconeguda com a tal sinó, de forma més amplia, a les malalties que comporten una limitació de la capacitat física que impedeixin o dificultin de forma significativa el desenvolupament de les tasques professionals en igualtat de condicions amb la resta de treballadors quan aquesta limitació es prevegi de llarga durada. Un concepte sobre el qual va aprofundir el propi TJUE uns anys després, el passat 16 de desembre de 2016, amb la sentència en el conegut com a cas Daouidi a instàncies del Jutjat Social 33 de Barcelona determinant que es podia considerar nul l’acomiadament d’un treballador que tingui com a fonament la situació d’incapacitat, encara que aquesta sigui temporal. Una nova resolució que encara avui es troba en l’arrel de diferents sentències tant del propi TJUE com dels tribunals nacionals que, progressivament, han anat ampliant el grau de protecció que cal dispensar als treballadors amb la seva capacitat laboral temporalment reduïda com a conseqüència de malalties o lesions.

Arran de la sentència Daouidi i posteriors, els tribunals interpreten de forma cada vegada més estesa que correspon aplicar de forma flexible les directives comunitàries en matèria de prevenció de la discriminació per raó de discapacitat, de tal forma que la seva acció protectora s’estengui no només als treballadors que tenen reconeguda una discapacitat sinó també a tots aquells que afrontin dificultats per a l’exercici d’una activitat professional si els impediments tenen origen en dolences físiques, mentals o psíquiques que, presumiblement, es poden mantenir a llarg termini o tenen una perspectiva incerta de recuperació.

Un darrer exemple d’aquesta interpretació el trobem en la recent sentència dictada pel Jutjat Social 28 de Barcelona en el cas d’una teleoperadora acomiadada argumentant l’existència de raons disciplinàries per a l’extinció. Sense la necessària concreció, la carta d’acomiadament esmentava la comissió de suposades ‘irregularitats’ no identificades i s’imputava a la treballadora «una disminució en el desenvolupament de les seves funcions habituals». En el moment de l’acomiadament, al maig de 2019, la treballadora afectada es trobava en situació d’incapacitat temporal des de feia tres mesos com a conseqüència de les afectacions provocades per la malaltia de Lupus que té diagnosticada des del passat mes de setembre de 2015 i que, durant aquests anys, li havien impedit treballar de forma intermitent. El lupus és una patologia autoimmune que pot arribar a provocar quadres greus amb afectacions sobre diversos òrgans i sistemes, especialment cerebrals, pulmonars i dolors intensos a les articulacions que redueixen de forma molt significativa la capacitat laboral de les persones que pateixen la malaltia. Precisament, aquest redundància dels episodis d’incapacitat temporal és, segons la sentència, la veritable raó de l’empresa per a acomiadar la treballadora esdevenint un acomiadament nul pel fet de suposar una discriminació per raó de l’estat físic i generant el dret a percebre una indemnització per vulneració del dret fonamental a la no discriminació.

Oriol Pintos, advocat de Col·lectiu Ronda que ha assessorat la treballadora durant el procediment d’impugnació del seu acomiadament, recorda que sentències com aquesta són transcendents per matisar el criteri legislatiu vigent que diferencia entre els acomiadaments que es fonamentin en una situació de discapacitat -considerats nuls- i aquells que puguin tenir per causa una malaltia o incapacitat temporal, que en cas de considerar-se injustificats només són considerats improcedents i, per tant, no comporten la readmissió obligatòria del treballador al seu lloc de treball. «El Tribunal Suprem espanyol ha sostingut reiteradament -explica l’advocat- que l’acomiadament d’un treballador a qui l’empresa no consideri rentable pel fet d’estar malalt no es pot considerar com una pràctica discriminatòria tal i com succeeix, en canvi, amb l’acomiadament sense causa lícita dels treballadors reconeguts en situació de discapacitat. El valor de la doctrina que emana del TJUE i que els tribunals espanyols estan fent seva, és que s’està reconeixent la voluntat discriminatòria dels acomiadaments que pretenen desempallegar-se de treballadors que, malgrat no estar en situació de discapacitat, sí tenen dificultats per a l’exercici de la seva pràctica professional com a conseqüència de les limitacions que els imposa el seu estat físic, mental o sensorial. A la pràctica, allò que el TJUE ha vingut sostenint des de que va dictar la sentència Daouidi, arran d’un tema que van portar els companys de Col·lectiu Ronda, és que les malalties que generen incertesa respecte la possibilitat de recuperació o quina és la durada que presumiblement pot tenir aquest procés de restabliment complet de la salut mereixen el mateix grau de protecció front a acomiadaments sense justa causa que la legislació comunitària i l’espanyola atorga a les persones amb discapacitat. Com és sabut, a l’Estat espanyol és perfectament legal fonamentar un acomiadament sobre l’índex d’absentisme que deriva de l’estat físic d’una persona malgrat que la impossibilitat de treballar estigui reconeguda pels professionals mèdics de les mútues de treball o de la pròpia Seguretat Social. Front a aquesta indefensió davant els usos abusius que moltes empreses fan d’aquest mecanisme extintiu, és important que els tribunals s’erigeixin en elements protectors i limitadors de les facilitats que s’han creat per acomiadar a baix cost les persones que tenen la desgràcia de patir malalties de llarga durada que afecten la seva capacitat laboral i el desenvolupament normal de la seva vida».