El proper 17 d’octubre es coneixerà el contingut del dictamen de l’Advocat General de la Unió Europea respecte tres noves qüestions prejudicials elevades per tribunals espanyols que, de nou, interroguen al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, entre d’altres qüestions, sobre el dret a indemnització del personal funcionari interí i estatutari de l’Administració en cas d’extinció de la relació laboral.
Com ja ha fet en el passat en diverses ocasions, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea haurà de tornar a pronunciar-se, una vegada més, sobre la possible manca de concordança entre la legislació espanyola vigent i la normativa comunitària pel que fa al grau de protecció i els mecanismes de compensació que operen en el cas del personal funcionari interí de l’Administració davant un supòsit d’us abusiu o fraudulent de la temporalitat per part de la pròpia Administració.
La qüestió, observada des de diferents prismes, ja ha estat abordada pel TJUE amb anterioritat , donant origen a diferents resolucions que ha anat aportant llum sobre una problemàtica que, en el cas de l’Estat espanyol, és especialment punyent, doncs les Administracions presenten unes elevadíssimes taxes de temporalitat, en plena equivalència amb la situació que afecta en conjunt el marc de relacions laborals.
Obligats a sintetitzar allò que, en realitat, és un debat en absolut pacífic i de gran complexitat jurídica, la situació present es podria resumir a partir d’una sèrie de premisses:
1) La legislació comunitària accepta que es pugui atorgar un tracte diferenciat als treballadors fixes respecte els treballadors amb contractes temporals, però aquesta diferència de tracte en cap cas pot suposar una minva de drets o un tracte discriminatori. Estableix que les normes nacionals dels diferents estats membres han de contenir mesures destinades a prevenir, corregir, sancionar i dissuadir el tracte discriminatori que tingui per causa la temporalitat de la relació laboral i l’ús abusiu de les figures de temporalitat, sense fer distinció entre empreses privades i sector públic.
2) En contrast amb aquest dret a la igualtat de tracte i a la prohibició de discriminació, la legislació espanyola en matèria de funció pública, a diferència del que succeeix en l’àmbit del Dret laboral, no incorpora actualment mecanismes destinats a dissuadir l’Administració d’abusar dels nomenaments temporals. D’aquesta forma, ha esdevingut del tot habitual l’existència de persones que durant llargs períodes de temps -a vegades de més de 10 anys- ocupen places de funcionaris interins sense que la seva plaça sigui amortitzada ni se sotmeti a concurs públic per ser definitivament ocupada per un funcionari de carrera.
Com dèiem, aquesta situació és ben diferent si ens referim a l’àmbit de l’ocupació al sector privat, on les causes que legitimen la temporalitat estan normativitzades i l’ús fraudulent de la contractació temporal es «penalitza» amb la fixesa de la relació laboral en condició de contracte de durada indeterminada, a banda d’establir un règim indemnitzatori tant pel supòsit de la finalització del contracte temporal com de l’extinció anticipada.
3) Per contra, a l’àmbit públic no existeix un criteri únic per determinar quan la temporalitat adquireix la condició d’abusiva (si ve la jurisprudència del Tribunal Constitucional suggereix el llindar dels 5 anys com a referència) ni es contempla cap tipus de penalització per a la pròpia Administració que satisfaci l’exigència d’efecte «dissuasori» que imposa la legislació comunitària.
És sobre la base d’aquests tres punts principals que s’ha vingut desenvolupant als darrers anys el debat jurídic entre l’adequació (o millor dit, la manca d’adequació) de la legislació espanyola als estàndards comunitaris en matèria de protecció dels drets del personal interí de l’Administració.
Així, han estat nombrosos els tribunals que s’han adreçat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea mitjançant la presentació de qüestions prejudicials on, a través d’una diversitat d’interrogants, es demana que s’aclareixi si la legislació espanyola contradiu o respecta els principis comunitaris pel que fa a la diferència de tracte entre les figures de temporalitat en el sector públic i privat respecte a:
a) no establir cap tipus d’indemnització pels funcionaris interins que veuen extingida la seva relació laboral, ja sigui per amortització definitiva de la plaça, la seva ocupació per un funcionari de carrera o, simplement, perquè l’Administració considera que ja no són necessaris els seus serveis.
b) no fixar criteris clars sobre les causes que justifiquen un nomenament temporal i la durada màxima que poden tenir aquestes relacions
c) no incorporar mecanismes de sanció o dissuasió front a l’ús injustificat de la temporalitat o la perllongació excepcional d’aquesta
I a aquestes preguntes, sentència a sentència, el TJUE ha anat responent en uns termes que es podrien resumir i concretar en:
a) L’Administració no està exempta de l’obligació de limitar al mínim imprescindible la contractació temporal i està obligada, igual que les empreses, a primar el principi d’estabilitat en l’ocupació.
b) El fet que una determinada plaça no surti a concurs públic per tal de ser definitivament ocupada no atorga legitimitat a la seva ocupació temporal. Han d’existir raons precises i objectives que justifiquin la temporalitat.
b) Correspon a les legislacions estatals establir quins han de ser els mecanismes de compensació que s’apliquin als treballadors que pateixen els efectes de la temporalitat fraudulentament perllongada.
Establert aquest marc general, correspondria al poder legislatiu crear les normes destinades a clarificar i fixar els criteris d’ús legítim de la figura dels interins i el personal estatutari, així com regular la qüestió indemnitzatòria per tal de donar compliment a les disposicions comunitàries i apropar la regulació de la temporalitat en el sector públic a la que existeix en el sector privat o en relació al personal laboral de la pròpia Administració. Però el cert és que, a dia d’avui, la legislació vigent no incorpora aquestes consideracions.
La clau de volta: què diu el Tribunal Suprem?
Atesa les mancances de la legislació vigent en aquestes matèries, cal acudir a la jurisprudència del Tribunal Suprem i a la seva interpretació de les resolucions del TJUE per conèixer quin és el criteri que s’està aplicant a l’hora d’aportar solucions als conflictes relacionats amb la temporalitat dels interins i, més concretament, sobre la possibilitat d’accedir a la fixesa de la plaça o com aplicar mecanismes de compensació en cas de pèrdua del lloc de treball.
I en aquest sentit, la sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem ha vingut mantenint i refermant uns paràmetres prou clars:
a) Les relacions laborals que es donen en el sí de l’Administració presenten les seves pròpies particularitats i casuístiques que les diferencien clarament de les relacions laborals en l’àmbit de l’empresa privada. Per tant, tot i que el problema pugui ser essencialment el mateix (abús de la temporalitat) no és possible aplicar al sector públic solucions anàlogues a les que proposa la legislació social.
b) Relacionat amb el punt anterior, el Tribunal Suprem ha rebutjat amb claredat la possibilitat que una forma de penalitzar el recurs abusiu de la temporalitat per part de l’Administració pugui ser la fixesa dels llocs de treball (en aquest cas, com a «indefinits no-fixes») tal i com succeeix en el món de l’empresa amb els contractes temporals irregularment configurats. Raona el Tribunal Suprem que aquesta solució comportaria el trencament dels principis de mèrit i igualtat que de forma innegociable han de regir l’accés a l’ocupació en el sector públic.
c) L’ús abusiu de la temporalitat no pot ser acceptat sense que resulti d’aplicació cap tipus de penalització. Descartada l’opció pròpia del món de l’empresa d’imposar la fixesa de la relació laboral, l’únic mecanisme compensatori ha de ser, forçosament, de caràcter indemnitzatori i en concepte de responsabilitat patrimonial de l’Administració per la seva mala praxi . Donat el fet que la regulació no estableix criteris sobre la quantificació de la indemnització i que, com hem dit anteriorment, no es poden aplicar anàlogament les regles que regeixen al sector privat, correspondrà als tribunals nacionals decidir quan la temporalitat està justificada o no i, cas de no estar-ho, quina indemnització correspon, analitzant les particularitats de cada cas.
A mode de conclusions
Aquesta és l’actual situació, exposada de forma panoràmica i resumida, de les complexes qüestions jurídiques que tenen origen en la manca de plena translació a la legislació espanyola de la normativa comunitària respecte la temporalitat en el context de l’ocupació en el sector públic.
L’anunci de la presentació de les conclusions generals de l’Advocat General de la UE respecte una nova tongada de qüestions prejudicials elevades pels tribunals espanyols que, sota la forma d’interrogants, semblen plantejar una profunda crítica al desemparament d’interins i personal estatutari, ha generat lògica expectativa entre els professionals que es troben en aquesta situació. Però cal recordar, és honest fer-ho, que, a hores d’ara, ni el marc legislatiu actual ni les tesis del Tribunal Suprem donen cobertura a la pretensió d’accedir a través d’automatismes rescabaladors a la condició d’indefinits no-fixes, més enllà de formules com ara el concurs de mèrits que es poden emprar en determinades circumstàncies degudament contemplades. Una situació que, però, esperem i desitgem que pugui variar substancialment arran d’una futura resolució del TJUE que serveixi per enfortir allò que ara és només un feble i quasi inexistent sistema de garanties i permeti obrir noves vies judicials en defensa del personal funcionari interí.
Malgrat la judicatura ha començat, en l’exercici del seu deure de tutela, a omplir els sagnants buits que presenta la legislació espanyola en matèria de funció pública a l’hora de limitar l’arbitrarietat de les Administracions i l’abast del problema de la temporalitat injustificada, el cert és que la judicialització del conflicte no pot ser l’única solució a aquest greu problema que atempta contra els drets dels funcionaris interins i personal estatutari. Al costat del front judicial activat des dels tribunals nacionals i comunitaris és absolutament necessari que es desenvolupi també un veritable compromís polític per desactivar les insuficiències de l’actual legislació espanyola i harmonitzar-la amb la normativa europea respecte les garanties que aquesta darrera ofereix als professionals del sector públic.
