Seguretat Social
El Tribunal Constitucional torna a tenir sobre la taula la normativa que regula l'accés a la pensió de viduïtat de la persona supervivent d'una parella de fet. En aquesta ocasió, ha de pronunciar-se sobre la possible desigualtat en l'accés per a persones de diferents comunitats autònomes.
Arran de l'entrada en vigor de la Llei 40/2007, es va obrir la possibilitat a les persones integrants de parelles de fet d'accedir a la prestació de viduïtat en cas de mort del seu company o campanya si s'acomplien uns determinats requisits i condicions, diferents als exigits per a les parelles de dret, és a dir, matrimonis legalment constituïts.
La regulació de la prestació de viduïtat i la configuració dels requisits mínims que donen accés al seu gaudi en el cas de les parelles de fet ha estat objecte de controvèrsia i debat des de la seva entrada en vigor. Així, per exemple, recordem que el passat mes de març de 2013 es donava a conèixer una sentència del Constitucional que anul·lava un d'aquests preceptes d'obligat compliment com era que “el causant i el beneficiari tinguessin fills comuns”. La sentència -que el nostre company Miguel Arenas va analitzar en profunditat en aquest article- considerava que l'exigència de fills comuns era un tret discriminatori que vulnerava el principi d'igualtat, especialment pel que fa a les parelles del mateix sexe.
Acreditar la convivència
Ara, el Constitucional haurà de tornar a pronunciar-se sobre aquesta regulació a instàncies de la Sala Social del Tribunal Suprem, que va plantejar davant aquest tribunal els seus dubtes respecte la constitucionalitat de la legislació vigent en considerar que pot incórrer en violació del principi d'igualtat davant la llei.
El motiu de controvèrsia en aquesta ocasió és el contingut d'una part de l'article 174 de la Llei General de la Seguretat Social (LGSS), que estableix els requisits per considerar com a parella de fet una unió sentimental, incloent-hi, entre d'altres, la necessitat d'acreditar l'existència de la parella mitjançant “certificació de la inscripció en algun dels registres específics existents en les comunitats o ajuntaments”. En el següent paràgraf, però, aquesta consideració general queda molt matisada quan es llegeix: “En las comunidades autónomas con Derecho Civil propio, cumpliéndose el requisito de convivencia a que se refiere el párrafo anterior, la consideración de pareja de hecho y su acreditación se llevará a cabo conforme a lo que establezca su legislación específica”
Normativa estatal, normativa autonòmica
A dia d'avui, només Múrcia i la Rioja no disposen encara d'una normativa autonòmica pròpia que reguli la configuració de les parelles de fet o unions estables, segons les denominacions més habitualment emprades. La resta de comunitats -tinguin o no Dret Civil propi- han regulat la matèria introduint notables diferències de criteri respecte el contingut de la LGSS i entre les diferents normes autonòmiques, resultant especialment significatives les que afecten al requisit d'inscripció a un registre específic.
Aquest és el cas, per exemple, de Catalunya, que sí disposa d'un Codi Civil propi i, per tant, està emparada per la pròpia LGSS per configurar com millor s'escaigui la naturalesa de la parella de fet. Aquesta singularitat es fa palès, entre molts altres aspectes, a l'hora d'acreditar la convivència entre els membres de la unió, sent que a Catalunya existeix un criteri molt més ample i obert a l'hora d'acceptar els diferents mitjans de prova que són vàlids per demostrar l'existència de la parella de fet. A diferència del estableix la LGSS i la normativa d'altres comunitats, a Catalunya la inscripció en un registre específic no és requisit sine qua non per considerar provada la convivència com a parella de fet.
Aclariment addicional
La qüestió d'inconstitucionalitat del Tribunal Suprem -de la qual és ponent el magistrat Manuel Ramón Alarcón- interroga el TC sobre el greuge que suposa l'existència de criteris autonòmics diferenciats i, sovint, molt allunyats entre sí que a la pràctica impliquen que davant d'uns mateixos fets objectius, la ciutadania d'una comunitat pugui accedir a la prestació de viduïtat mentre que els habitants d'un altre territori podrien veure denegada la seva petició. Tot plegat en una matèria com és el de la Seguretat Social, que no forma part de les atribucions legislatives de les comunitats autònomes tret que així ho disposi la pròpia normativa, tal i com fa en aquesta ocasió en relació a les comunitats que disposen de Codi Civil propi (Catalunya, País Basc, Aragó, Illes Balears i Galícia)
Inquietud i expectació
Una vegada més, l'accés a la prestació de viduïtat en el marc de les parelles de fet arriba als tribunals i queda a l'espera de precisions addicionals respecte a la configuració d'aquest dret i la seva aplicació. Torna, doncs, la inquietud per la possibilitat que el Constitucional acabi pronunciant-se a favor d'un criteri més estricte -és a dir, més proper al redactat de la LGSS que al de la majoria de normatives autonòmiques- incorrent en la desraó d'exigir a un tipus d'unió que és essencialment informal -la parella de fet- que es sotmeti a l'obligació de registres i tràmits propis d'una unió formal -el matrimoni-.
Com podrà justificar-se l'accés desigual a prestacions i drets entre les parelles de fet i els matrimonis si per obtenir la consideració de parella de fet és necessari satisfer unes exigències no menys laxes que els d'un matrimoni? Quin sentit tindran, doncs, les parelles de fet? Quedaran extintes a la pràctica per satisfer un determinat precepte moral que anteposa la unió matrimonial a altres formes de convivència?
Esperem que no.
Et pot interessar:
Article: Vulneració del principi d'igualtat
